LITERATURA ARABOANDALUSINA

[ELG 1991: 1222-1224]

Enllaços externs

Els orígens (711-755 [-138])

Malgrat que el 755 [138] ´Abd al-Rahmân I va proclamar la independència andalusina de l'orient abbàssida, els lligams afectius mai no arribaren a estroncar-se. A banda dels necessaris contactes religiosos, era evident la necessitat per a molts musulmans espanyols de formar-se culturalment en l'esplendor de Bagdad. Viatges d'erudits i religiosos introduïren d'aquesta manera en l'Àndalus la saviesa antiga, les especulacions filosòfiques i la poesia àrab, que en aquells anys estava donant els millors fruits a l'Iraq. Sense menystenir la poesia preislàmica (mutaqaddimûn, 'antics'), van tenir una influència especial els mestres de la poesia islàmica (muhdatûn o muwalladûn, 'moderns'), entre els quals cal esmentar Abû Nuwâs, Abû Tammâm, etc. Entre els principals erudits viatgers destaquen Muhammad o ´Abd al-Salâm al-Husani (m. el 899 [286]), qui en el seu viatge a Orient va portar una gran quantitat de poesia preislàmica o râwî, Ibn ´Abd Rabbihi (860-940 [245-328]), qui en el seu llibre monumental Al-´iqd al fârid introduí una gran quantitat d'informació sobre aquesta que encara és avui dia una font importantíssima, i Abû ´Alî al-Qâlî (901-967 [288-356]. Amb els seus ensenyaments queda ben fonamentat a l'Àndalus l'estudi de la poesia antiga. Entre les antologies d'aquesta època, molt nombroses, es poden destacar el Tresor (Dahîra) d'Ibn Bassâm de Santarem (m. el 1147 [541]), llibre de gran valor històric i literari, i el Llibre de l'esfera de la literatura (Kitâb falak al-adab) d'Ibn Saîd al-Magribî (m. devers 1286 [683] d'Alcalà la Real.

L'emirat (755-929 [138-317])

Les primeres manifestacions literàries originals andalusines consisteixen en fragments poètics compostos abans d'‘Abd ar-Rahmân I, on es reflecteix generalment el caràcter turbulent de l'època, si bé comença a donar fruits durant l'època d'Al-Hakam I (796-821) [180-206] i especialment del seu successor ‘Abd ar-Rahmân II (821-852 [206-238]. Per aquests anys el famós cantor persa Ziryâb és atret cap a la cort andalusina, on renovellà l'art de la música i del cant, i «va iraquitzar» la cort cordovesa, alhora que hom destina summes oficials per allotjar cantores com Fadl, ‘Ilm i Qalam, difusores de la poesia oriental. Destaca en aquest període Yahya b al Hakam al-Bakrî (m. en 864 [250]), anomenat al-Gazâl per la seva bellesa, els versos satírics del qual li valgueren el desterrament. En aquesta època apareix també Abd al-Malik b Habid (796-852 [199-238]), el primer dels historiadors nascuts a Al-Àndalus. ‘Abd Al·lah (888-912 [275-300]), darrer monarca de l'emirat, sobresurt per la fina sensibilitat poètica dels seus versos eròtics i ascètics. De les corts provincials que es produeixen en afeblir-se l'emirat destaca la de Sevilla, on s'alçà Ibrâhîm b al Haggâg, magnat liberal i mecenes que aconseguí atraure-hi Qamar, la refinada cantora de Bagdad. Els estudis filosòfics apareixen en aquesta època amb Ibn Masarra (883-931 [269-318]).

El califat (929-1031 [317-423])

Els regnes taifes (segle XI [V])

Els almoràvits (1091-1146 [484-541])

Els almohades (1146-1269 [541-668])

El regne de Granada (1269-1492 [668-898])


Els jardins d'Al-Àndalus