MALEK CHEBEL

Amor i erotisme 
en la cultura islàmica

(Pròleg a lEncyclopédie de l’Amour en Islam,
París, Payot, 1995, ps. 11-40)

Traducció catalana
i anotacions de Salvador Jàfer


De l’amor hem eixit.
Segons l’amor
ens han fet.
Cap a l’amor tendim.
A l’amor ens lliurem.

Ibn ´Arabî,
Tractat de l’amor


Definició d'un tema
De la pedagogia amorosa
Notes

Definició d’un tema

Per a designar l’amor i els estats que l’acompanyen, els àrabs disposen de més d’un centenar de termes diferents. Si bé la majoria d’aquests termes deriven els uns dels altres, n’hi ha que són totalment obscurs pel que fa a l’etimologia, d’altres són inusitats, i n’hi ha encara d’altres d’imprecisos o polisèmics.

Tot i això, el nombre és important. S’explica en part pel fet que l’amor, sentiment humà d’una gran plasticitat, es distingeix per la multiplicitat de les seues manifestacions, que responen a simfonies discretes que escapen a tota comptabilitat.

L’objecte d’aquesta enciclopèdia és aquest amor multiforme, la seua natura, el seu desenvolupament, la seua sublimació i les seues vicissituds. Siga amb aire de vaga galanteria o de passió incontrolada, siga alçant-se fins als éters aquietats de la filosofia sufí o bé vorejant la bacanal d’una taverna on alegres convidats es lliuren a llurs plaers il·lícits, l’amor es tractarà ací amb igual fervor, perquè l’emoció que se’n desprén és sempre inefable, sublim, incomparable.

Però, a la seua manera, des del moment en què es viuen de forma autèntica, els sentiments amorosos triomfen, i això independentment del context en què es produeixen.

El quadre general d’aquesta investigació és l’islam (*) i la seua civilització, l’islam i els seus predicats històrics, la seua ètica, les seues pràctiques rituals quotidianes, i també les seues prohibicions.

Aparegut en el segle VII aC., l’islam volgué ser de seguida universal i igualitari. Abolint l’esclavitud i reconsiderant el dret a l’avantatge de les dones, permeté una evolució social que no hauria vist la llum abans d’una data més tardana. L’islam innovà en nombrosos camps, entre els quals el de les relacions sexuals. Limità la poligàmia a quatre dones legals en un moment en què per tradició els patriarques acabalats podien esposar-ne un gran nombre, mantenint-les o repudiant-les segons l’arbitri d’un sol rellotge: l’humor. Però les reformes del segle VII, per més revolucionàries que foren en aquell moment de l’evolució de les mentalitats, no anaven seguides dels indispensables ajustaments que requereix l’organització d’una societat equitativa i harmoniosa. Aquesta bretxa es produí amb el sistema califal que s’instal·là durant més de dotze segles, primerament a Damasc, després a Bagdad i al Caire, i es va perfer al Màgreb i a Andalusia. És cert que cada període va suscitar els seus arranjaments estructurals i les seues refoses; però la major part de les innovacions afavorien una sola classe social, la dels governants. Així es podia millorar el confort d’algunes esposes o facilitar recursos a les concubines quan esdevenien cansades o estèrils, però cap disposició no prenia suficientment en compte l’interés de la majoria. Llavors es comprén que, durant els catorze segles d’existència de l’islam, els costums no hagen evolucionat gaire, ni en un sentit ni en un altre. Ha calgut que arribara el segle XX, amb els seus capgiraments successius perquè el món àrab i l’islam començaren a plantejar-se algunes qüestions crucials sobre llur ajustament a la modernitat. I ho van fer –i encara ho fan– a reculons, a voltes fins i tot constrets i forçats, especialment per grans sectors de la joventut, a causa de l’ambigüitat i de les llacunes que conté inevitablement aquesta modernitat.

Encara així, en cap moment l’islam no ha cessat de ser el suport d’un imaginari sexual i amorós vast, ric i complex. Aquest treball també intenta traçar alguns lineaments per a situar l’amor, la gelosia (i els seus estratagemes), la seducció (i els seus sortilegis) en el quadre de la civilització i dels costums islàmics, és a dir, entre els àrabs, els berbers, els perses, els africans i els turcs. A més, tot inspirant-se fortament en les obres poètiques d’aquests pobles i en llurs usos comuns, aquesta obra pretén ser alguna cosa més que un assaig o una temptativa de definició; és alhora una antologia dels textos poètics o literaris més importants, un breviari d’adagis, expressions populars i d’altres apotegmes que tenen l’amor com a base, i una reflexió global sobre el lloc de l’amor en l’univers musulmà.

És, en resum, una guia completa, augmentada amb un estudi dels termes que constitueixen la llengua tècnica de l’amor en dominis tan diversos com la medicina, la higiene, la jurisprudència, la psicologia amorosa, l’erotologia, l’estètica, la literatura, l’ètica o el dogma.

Posant de relleu les grans tendències del sentiment amorós, sens dubte el més important de tota la paleta psicològica de l’home, hem buscat de representar la saviesa dels països musulmans, tant del Màixreq com del Màgreb, inclosos l’Iran i Turquia, i també la filosofia de les minories ètniques i religioses que hi estan enclavades: els kurds, els tuaregs, els xleuhs (*), els cabilencs, els beduïns disseminats pel desert de l'Arabia Deserta, pel sud de l’Iran i per la Turquia meridional.

Aquest estudi pretén posar en evidència el fet que, en l’islam, es pot ser encara un musulmà fidel i respectuós envers el text sagrat sense ser un enemic del goig carnal ni infringir el codi social vigent.

En el mateix sentit quan, en el seu famós Cànon de la medicina (Qânun fit-tîb), Ibn Sîna, dit Avicenna, el més gran metge àrab del segle X (nasqué en 980 i morí en 1037), preconitzava les joies de l’amor com a remei a molts mals psíquics i físics, no reaccionava solament com a metge que prescriu una recepta, sinó como a home de bon seny en qui la fe i la ciència coincidien totalment, per raó de llurs solidaritats internes: «Deixa la regna solta als joves en les relacions sexuals, així evitaran mals perniciosos...» (Uatliqi al-djima’a lil-ahdathi, liyaslamu bidaqa min ahdâti).

De la pedagogia amorosa

Guarir el mal d’amor amb un escreix d’amor i donar així la raó al cor dels amants abans de tota repressió, en la mesura en què l’amor és, per a l’ésser viu, una necessitat tan vital com l’alimentació o el moviment, és una pedagogia que requereix molta serenitat. L’islam ho afavoria àmpliament, fins al punt que, amb l’ajut de la deliqüescència dels costums, reflex d’un relaxament general de la societat política que s’havia deixat guanyar per la deixadesa de les seues forces vives, l’imperi musulmà s’ensorrà. Però en el moment en què el saber triomfava, ja en les Cases de la Saviesa, a Bagdad, ja al Caire, més tard, i a l’entorn de les grans corts del Màgreb i de l’Espanya musulmana, la ciència, la medicina i la jurisprudència eren encara disciplines escoltades i respectades. Quan un metge publicava una epístola o preconitzava un tractament, quan un teòleg emetia un avís, una fatwa, quan un polític, príncep, governador de província o cap militar, donava una directriu, eren alhora la mestria, la intel·ligència i la sang freda on es fonamentaven, mentre que la prevaricació i la incúria eren condemnades com pertocava.

També Avicenna, escometent el mal dels amants per la causa mateixa de llur dolor, és a dir l’amor, s’ajusta a les prescripcions religioses de l’època perquè, en aquell temps, la sexualitat, com tampoc l’amor, no estava exclosa de l’exegesi teològica; i molt menys encara estava absent de les discussions que tenien lloc al si de les instàncies religioses: «Per al musulmà, n’hi ha prou d’abstenir-se de les coses prohibides per Al·lah –la glòria del qual siga proclamada– i no cometre pas voluntàriament aqueixos greus pecats dels quals se li demanaran comptes el dia de la Resurrecció. Però trobar bell el que és bell, deixar-se guanyar per l’amor, és una cosa natural que no està ni ordenada ni prohibida per la Llei», escriu en essència Ibn Hazm (991-1063), un dels autors més respectats en el doble domini de la teologia i de la ciència amorosa i autor del Collar de la coloma, que ens inspirarà d’altra banda en la redacció d’aquesta enciclopèdia.

També, a imatge de la Roma d’Ovidi, es gosava parlar del «mal d’amor» sense semblar amanerat quan, ja en aquest segle faust, el X de l’era cristiana, es reinventava l’amor cortés dels Banû ´Udhra, d’un període ja passat, el de l’anteislam, al-Jahiliah (segles V-VII) –«la tribu beduïna, deia ja Maçûdi (Al-Mas´ûdi) (*), l’enciclopedista iraquià del segle X, els membres de la qual morien amant », millor dit: morien perquè amaven i no amaven si no en morien!

Era, doncs, el temps en què, per a tots els grans mestres de l’ortodòxia, la sexualitat encara era part integrant de la fe, des del moment que era viscuda sense ostentació i sobretot sense excés, en el quadre previst per a aquest efecte, el del matrimoni (nikâh). I una vegada admesa i satisfeta aquesta exigència, es tractava per a ells d’anticipar-se a les qüestions lligades a la sexualitat, al desig, al goig, que, tots temps i pertot, han travessat l’esperit dels joves nodrint- los d’una experiència teòrica i pràctica la justesa i l’oportunitat de la qual no es va verificar sinó molts segles més tard.

En aquest sentit, l’absència d’institucions relacionades amb l’educació sexual, com era el cas de la ciència, per exemple, amb les famoses Cases de la Saviesa (Buyut al-Hikma), o de la teologia amb les mederses (*), estava llargament compensada per aquesta cultura, difusa i informal, però general pel que fa a l’impacte, que era patrimoni dels teòlegs, dels savis, dels viatgers, dels filòsofs, dels homes d’experiència, i que omplia correctament el seu ofici de salubritat pública. Aquesta cultura d’alcova era també una educació que els homes i les dones feien valer en les discussions, perquè simbolitzava l’esplendor, la inventiva, l’humor i l’alegria de viure.

«També hi ha a Fes, escriu al-Hassan ibn Mohamed el-Wazzan, més conegut pel seu nom de conversió Joan Lleó l’Africà (1483-1554) (*), molts poetes que componen versos en llengua vulgar sobre els temes més diversos, en particular sobre l’amor. Alguns descriuen l’amor que senten per les dones, uns altres el que senten pels xics i esmenten sense el menor respecte i sense la més mínima vergonya el nom del xiquet que estimen.» (Descripció d’Àfrica, t. I, p.214) (*).

Altres cronistes, historiadors, logògrafs, ens descriuen aqueixes llargues converses d’iniciació de caràcter poètico-amorós (maqamât) (*), i a vegades sexual, que feren les delícies dels serralls de Turquia, dels palaus d’Isfahan i de les grans cases del lletraferits damascens, de manera que està plenament justificada l’expressió d’aquell poeta clàssic que aclareix més encara la filosofia udrita: «Som una nació [feta] per a l’amor.»

La imatge d’aqueixes personalitats polítiques, alts funcionaris, diplomàtics, homes de lletres, cortesans i cortesanes, dansarines i concubines descansant sota un mirador del palau reial i discutint a la manera dels sofistes grecs sobre les viruts de l’amor i sobre el caràcter natural de la sexualitat, és el motiu principal de les miniatures perses, tal com es pot observar en tots els documents pintats que ens han arribat.

Ja, en aquesta època llunyana, les sessions eren un model corrent usat en la literatura de ficció i no solament les de Hariri (1054-1122) (*), el qual va excel·lir en aquest gènere literari, que fou inventat per un predecessor poc més gran que ell, de nom Al-Hamadhâni (967-1007) (*)

Algunes converses mantingudes en les sessions repercutien a vegades en les pregàries de les mesquites, on podia ocórrer que un imam menys rigorista que els altres es lliurara sense flaquejar a un curs públic d’educació sexual. En fi, si per ventura aquest mateix xeikh estava una mica dotat per a l’escriptura, no s’estava de soltar autèntiques perles eròtico-sexuals i amoroses en les quals tots els aspectes de la vida amorosa eren tocats perquè, llavors, posava el seu afany a complaure el seu magisteri religiós examinant els coneixements de l’actualitat. L’esperit viu i mordaç de les maqamât va marcar el conjunt de la literatura de ficció, començant per Les mil i una nits, de tal manera que cada gran escriptor se sentia en l’obligació d’enriquir el corpus ja existent, nodrint en ell mateix els compartiments del saber, del saber-viure en general i de l’amor en particular.

Progressivament, al llarg de diversos segles (del VI fins al XV), una plèiade de xeikhs, teòlegs erudits, savis, metges rigorosos, astrònoms folls i un gran nombre de poetes especularen sobre la quinta essència de l’amor. Al principi, no es tractava per a ells més que d’un simple ghazal (*), sense ambició teòrico-crítica, però a poc a poc, va prevaler, gràcies sobretot a l’ascendent que adquiriren en aquest domini en detriment de l’espontaneisme dels beduïns, ja foren poetes o bards. Es pot dir sense temor a equivocar-se que la llengua de l’amor va trobar-hi, a més del lloc de naixença, l’expansió de les seues principals formes així com la seua florida. De tota manera, aquesta definició de l’amor, amb totes les ramificacions humanes i sobrehumanes (vegeu Amor diví), necessità la constitució d’una biblioteca immensa, el nombre de volums de la qual podria rivalitzar sens dubte amb el de les obres consagrades a la destinació última de l’home, a la natura intrínseca de la revelació alcorànica i a la quiditat divina.


Notes

*Hem fet la distinció entre l’islam religió i l’Islam civilització al llarg de tota l’obra (NA= Nota de l’autor).

*Grup amazigh del sud del Marroc, els membres del qual parlen una varietat de llengua amazigha anomenada tacelhit (conegut també pels noms àrabs i afrancesats chelha i chleuh). (NT=Nota del traductor).

*Autor iraquià nascut probablement a Bagdad i mort a al-Fustât devers el 956. Fou un viatger infatigable, recorregué Pèrsia, l’Índia, Ceilan, la mar de la Xina, Madagascar, Zanzíbar, Oman, Palestina, Síria, Armènia i el Caucas. La seua faceta d’historiador el dugué a compilar notícies perses, índies, jueves i cristianes. De la seua obra més important, una història universal en 30 volums, només se’ns n’ha conservat un (Murûdj ad-dahab wa ma adîn al gawahir, 947), conegut per Els prats d’or. D’altres obres seues: Kitâb akhbâr az-zamân ('Llibre de les notícies del temps'), i el Llibre de l’advertiment i la revisió, correcció i complement de les seues obres anteriors (devers 956). [1981 GEC, IX, 703; 1972 Vernet, 98, 216]. (NT).

*Escola alcorànica, establiment d’ensenyament religiós. (NA).

*Amb aquest nom, Lleó l’Africà, Lleó Africà o en llatí Leo Africanus es coneix al-Hasan ibn Muhammad al Wazzân az-Zayâtî, geògraf, nascut a Granada devers 1495 i mort a Tunísia el 1550. S’establí a Itàlia i entrà en el cercle científic del papa Lleó X. Amb el nom de Giovanni Leone es convertí al cristianisme i escriví en italià una descripció de l’Àfrica del nord (1526), que era el resultat dels seus viatges anteriors. Sembla que, refugiat a Tunísia, retornà a l’islam. L’autor francolibanês contemporani Amin Ma’alouf li ha dedicat una famosa novel·la, Lleó l’Africà, traduïda al català (1992).

*Jean Léon l’Africain, Description de l’Afrique (trad. A. Épaulard), París, Maisonneuve, 1981, 2 vols.

*Sessions, divans poètics.

*Poesia galant, cant d’amor (NT).

*Ahmad al-Hamadhâni (Hamadhân 968 - Herât 1008). Poeta i literat àrab. Nasqué i visqué a Pèrsia i assolí tal fama en el seu temps que es féu mereixedor de l'epítet Badî' az-Zamân (Meravella del Segle). Va donar forma definitiva i el nom al gènere poètic de la maqâma, breu composició en prosa lírica que descriu una escena, sovint de caràcter realista. (Garzanti, EL, 432). (NT).

*Al-Harîrî (m. 1122): Autor d'unes maqâmes on posà a contribució tota la seua ciència de filòleg. Imita al-Hamadhânî i centra l'acció entorn del pícar Abû Zayd al-Sarûjî, personatge que possiblement existí, les aventures i desaventures del qual posa en boca d'al-Harith b. Hammâm. [Vernet, LA, 125].