Els considera al·legories o formes simbòliques, com el gnosticisme. El nombre d'àngels s'establí en 365.000, el qual s'elevava indefinidament.
[Cirlot, DS, 68] Símbol de l'invisible, de les forces que ascendeixen i descendeixen entre l'origen i la manifestació(4). En aquest cas, com en altres com el de la creu, el fet simbòlic no modifica el fet real. En alquímia, l'àngel simbolitza la sublimació, l'ascensió d'un principi volàtil (espiritual), com en les figures del Viatorium spagyricum. El paral·lelisme entre els ordres angèlics i els móns astrals ha estat exposat per Rudolf Steiner amb precisió inaudita en Les Hiérarchies spirituelles, seguint el pseudo-Dionisi Areopagita en el Tractat de les jerarquies celestials. Els àngels apareixen en la iconografia artística des de l'origen de la cultura, en el quart mil·lenni abans de Crist, i es confonen amb les deïtats alades. L'art gòtic ha expressat en nombrosíssimes imatges prodigioses l'aspecte protector i sublim de l'àngel, mentre que en el romànic n'accentuava millor el caràcter supraterrenal..
El Concili de Roma de 745 nega els noms d'aquells àngels que no apareixen a la Bíblia.
El Concili IV de Letrà (1215), fixa definitivament, amb el posterior del Vaticà, les peculiaritats dels àngels. Tenen existència real. Van ser creats sense el pecat original. Es mantenen en llur espiritualitat sense necessitat del cos. Són auxiliars de la Providència en el govern del món. L'Església els dóna el culte de dulia, el mateix dels sants.
En el Nou Testament són instruments del regne de Déu, aparegut en Crist i subordinats a ell. Intervenen diverses vegades en la vida de Jesús (anunciació, naixement, temptació, ascensió, resurrecció).
En les lletanies carolines, publicades per Mabillon, es diu: Sancte Orihel, ora, Sancte Raphael, ora, Sancte Tobiel, ora.
El calendari germànic esmenta vuit àngels: Miquel, Gabriel, Rafael, Oriel, Malthiel, Zadkiel, Peliel i Raziel.
En les lletanies majors de l'Església Catòlica s'invoquen els àngels Miquel, Gabriel i Rafael.
L'escolàstica els presenta com a esperits purs, immaterials, incorruptes i immortals, amb un coneixement superior al dels homes, i lliures. Creats per Déu en estat de felicitat, foren posats a prova, i una part d'ells es revoltaren contra Ell: àngels dolents o dimonis(2). L'Església Catòlica ha proclamat article de fe la veritat bíblica de l'existència dels esperits purs (Concili IV de Laterà, 1215), els ha donat un lloc privilegiat i ha insistit en llur veneració. Creu també, sense haver-ho definit formalment, en l'existència dels àngels custodis que assisteixen l'home en la seva decisió per al regne de Déu. El protestantisme els ha atorgat menys importància, fins al punt que algunes confessions dubten de llur existència o la neguen.
Abate Martigny. Antigüedades cristianas. 1892.
[Corbin 1983] = Henry Corbin: L'Home i el seu Àngel. Iniciació i cavalleria espiritual
Le culte des anges à l'époque des Pères de l'Eglise, 1900.
[Czajkowski 1994] = Czajkowski, Hania, Jugando con los ángeles, Málaga, Sirio, 1994.