Salvador Jàfer
PERÚ: EL DESERT, LA JUNGLA I EL CAMÍ LLUMINÓS (1)
«L'orquídia és una flor que creix en paratges selvàtics». Aquest vers, solt i lliure, em ballava pel cap dies abans d'iniciar el viatge de quaranta-cinc jornades a les terres llunyanes, altives i profundes d'allò que s'anomena avui el Perú. L'orquídia és una flor aquariana, com jo mateix, com el país dels Andes on creix al redòs del que fou l'imperi més esplendorós de l'Amèrica del Sud.
De l'Equador fins a l'Argentina s'estenia en el segle XV el Tawantinsuyu, és a dir, el país incaic de les quatre regions: el Chinchaysuyu al nord, el Kollasuyu al sud, el Kuntisuyu a l'oest i l'Antisuyu a l'est. Impossible de condensar en aquests límits estrets les extenses i intenses impressions d'un poeta mediterrani que ha repartit la meitat de la seua vida entre la Vall d'Albaida i València, la ciutat de la llum adolorida. Comparat amb les immensitats andines, el Benicadell queda a l'abast de la mà.
Allò que avui s'anomena burocràticament el Perú és un conjunt desmesurat, divers i divergent, on tot excedeix la nostra mida quotidiana, casolana, petita, d'homes humans acostumats a trafegar per casa. Repartit entre el desert costaner d'arena ocre rogenca, enfrontada al mar Pacífic, una mar perillosa dins la seua calma, on pots trobar-te pelicans a la vora i on la gent sembla oceànica o xinesa, les impenetrables altituds andines, poblades majoritàriament per gent quítxua, gairebé tibetana, i l'extensió infinita absorbent de les jungles que perfilen els rius de la conca amazònica, com si fossen immenses serps de plata, aquest és un país d'aventurers encara, de misèria forçada i bellesa ancestral, massacrat per la colonització, que, des de Lima la grisa, vigila i reparteix l'antic territori entre explotacions americanes i colons europeus.
És pot dir ben bé que el vuitanta per cent de la població és autòctona, tret d'un escàs percentatge de mestissos, que fan d'intermediaris en la colonització cultural i econòmica de la minoria blanca dirigent. El castellà, un espanyol molt estrany i peculiar, farcit de mots indígenes, predomina a la costa i a les grans poblacions (Lima, Trujillo, Arequipa...). Les antiquíssimes llengües de la vora del Pacífic ja fa segles que s'extingiren, potser amb la dominació incaica, abans del segle XV. A la muntanya andina, des de l'Equador fins a Bolívia, i el nord de Xile i l'Argentina, se sent parlar majoritàriament diferents dialectes del quítxua, i d'una llengua germana, l'aimara, que predomina als voltants del llac Titiqaqa i a la regió boliviana de La Paz. La infinitat de llengües de l'Amazònia selvàtica són en retrocés o en procés d'extinció, malgrat els esforços redemptors d'alguns antropòlegs europeus i d'alguns missioners combatius. Així i tot l'acció bilingüitzadora de l'Instituto Lingüístico de Verano, pagat amb capital americà, continua fent estralls entre la població autòctona. Són un fum les tribus (campes, maixiguengues, maixteques, xipibs, iagües...) que lluiten per sobreviure en un medi natural que els era propi i paradisíac i que ara se'ls ha tornat de colp hostil i miserable, amb tot el seu esplendor i la seua riquesa. Aquest immens país d'exorbitants belleses conté els paisatges més atabaladors, els colors més purs i els contrasts més imprevisibles, en convivència amb l'explotació i la depredació més inhumanes.
Baixant de l'avió a l'aeroport de la ciutat de Lima, si és l'estació seca, que correspon al nostre hivern i dura d'abril fins a octubre, et topes de sobte amb l'eterna garúa grisa, inclement, la boirina del Pacífic que envolta la ciutat com un mantell de tristesa, i masses d'immigrants, davallats de la muntanya andina, que assetgen la ciutat en infinites extensions de barraques assentades a la vora del Rímac, el riu sec que donà nom a la capital espanyola, Lima. Després, millor que us hi esteu el mínim per tramitar passatges o buscar informació i enfileu-vos en un avió cap al Cusco o qualsevol altre indret feréstec. Al Perú l'avió és un transport quotidià, ja que les distàncies solen ser insalvables. També podeu llogar algun carro, microtaxi, colectivo, camió, camioneta o bus que us portarà per pistes de terra empinada cap als racons més estranys de la geografia muntanyenca. El tren gairebé ni compta. El dos únics trams que hi existeixen, construïts el segle passat pels anglesos, acaben l'un en Cerro de Pasco i l'altre en Huancavélica, si eixiu de Lima. Si partiu del Cusco, podeu arribar fins a Quillabamba per un costat i fins a Puno, a les vores del Titiqaqa, per l'altre. Ara bé, les infinites, esfereïdores hores de tren poden ser compensades amb la contemplació de l'estoicisme indígena. La gent quítxua amb una natural timidesa us vendrà de tot, un got de chicha, la beguda nacional, de tots colors, morada, amarilla, blanca..., segons el tipus de dacsa que utilitzen en la seua elaboració, formatges casolans de cabra o d'ovella, d'estirp castellano-manxega, i una àmplia gamma de potatges, rocoto relleno, papa rellena, emolientes, i sopes i brous inversemblants. També us oferiran chompas, jerseis confeccionats de llana de llama, allpaca, guanac, vicunya, tota la fauna local dels camèlids, i a més, mil filigranes en calcetins, cintes, corretges, chullos, o barrets locals, teixides a mà amb exuberància de colors i varietat de combinacions.
Cusco és el centre del vell imperi incaic. T'hi pots trobar entre els seus carrers de pissarra granítica, tallada en blocs perfectament encaixats, un arpista psalmodiant una vella cantilena en la venerable llengua dels avantpassats, el Runa Simi, "la llengua dels homes", falsament oficial, maltractada i esclavitzada. I tot això a la vora d'una catedral barroca, colonial, imperial. Ho vaig fotografiar en aquest poema:
L'arpista de Hatun Rumiyoq
«Vaig trobar un arpista passejant per Hatun Rumiyoq (2). És un carrer del Cusco. Seia tot sol resant un bellíssim cant sobre la solitud de l'arpa. No l'he pogut oblidar. Era cec i no tenia edat. Havia vingut travessant l'ample temps perquê el seu cant em trobés en la meitat del camí de la vida.»
Encara hi vivien les Verges del Sol quan els malfactors arribats de l'altra banda de l'Atlàntic les van fer fugir al refugi sagrat de Machu Pikchu. Allà la sort va fer que visquessen ignorades durant algunes dècades, juntament amb el descendent reial, el darrer Inka. Hi van salvar momentàniament el culte solar i lunar (al déu Inti, a la Quilla Mamma, a Wira Qocha...), que era la base de la seua presència sobre la Mare Terra, Pacha Mamma.
El camí, redescobert a principis de segle, que condueix encara avui a la ciutat-refugi de Machu Pikchu és dit en les guies turístiques «El camí de l'Inka o el camí inka». És el camí per on van escapar els darrers fills del Sol de la sagnia salvatge, èbria de l'or consagrat, dels súbdits del rei d'Espanya.
Aquesta és la peça clau del periple, i s'ha de fer a peu, baixant del tren que va de Cusco, "el Melic del Món", a Quillabamba, "el Camp de la Lluna", no pas en el tren de turistes, sinó en l'altre, en el km. 88. Passareu per llogarets com Calca, Chilca, Ollantay, que du el nom de l'heroi de la més important epopeia incaica conservada. Hi heu d'anar ben equipats contra la fam, el fred i la intempèrie, i amb un cor obert com el Vilcanota, com les altures silencioses dels temples de Pisaq, i amb la serenitat que heu d'haver recollit abans en la Vall Sagrada de l'Urubamba, perquê aquest és un pelegrinatge sagrat per un camí lluminós. Com si fóreu pelegrins a Sant Jaume de Compostel·la, descobrireu paratges exuberants, exuberants nevados, glaceres penjant sobre els vostres caps, la puna, l'estepa andina, fonts d'ablució, fortaleses abandonades a l'oblit de la vegetació de l'alta muntanya, reductes selvàtics, passadissos, flors de molt rara bellesa, i gent de tot arreu: anglesos desficaciats, amb els seus esclaus, els portadors contractats als poblats circumdants, brasilers d'ulls vius i limeños despistats. I també una toponímia mistèricament poètica (no us oblideu del mapa!): Qoriwayrachina, "el lloc on s'aventa l'or", Llaqtapata, "el poble alt", Wayllabamba, "el prat verd", Runkurakay, "el lloc de la cistella de coca", Sayaqmarka, "la regió alta", Phuyupatamarka, "la regió alta dels núvols", Wiñaywayna, "la joventut". Una pel·lícula d'una setmana de durada, si allargueu el trajecte al llarg de 40 km. volant per les altures. I si sabeu filmar-lo, a la fi, la recompensa increïble d'arribar travessant per Intipunku, "la Porta del Sol", a la ciutat tallada en pedra futurista: la perfecta civilització ecològica de Machu Pikchu, "el Cim Vell", temple obert de l'Intiwatan, "el rellotge solar anual", que fa companyia a Wayna Pikchu, "el Cim Jove", altiu recinte sagrat de Mamma Quilla, "la Mare Lluna". Quan hi arribeu pugeu al cim més alt, obriu els braços en creus i oferiu el vostre viatge als déus astrals de la natura i beseu el déu Inti sobre un mochadero.
Cusco no és pas tot el Perú, només n'és la part més vistosa de cara al turista, perquê és segons les guies «el centre arqueològic de l'Amèrica del Sud». Altres civilitzacions bellíssimes i estranyes se succeïren en l'ample territori peruà abans que la poderosa civilització incaica unificara el territori sota un sol poder polític i religiós: les cultures antiquíssimes de Chavín, Moche, Nasca, Paracas, Tiwanaku, l'imperi Wari, els senyorius Iungues i el regne de Chimú. Tots ells foren absorbits per l'imperi teocràtic de l'Inka, i finalment esborrats tots per la dominació espanyola.
Si visiteu el Perú, no oblideu la ciutat de Chan-Chan, en la costa nord, a prop de Trujillo; feu-vos algun passeig per les muntanyes del departament d'Ancash, i allargueu-vos fins al llac sagrat del Titiqaqa, on, segons la tradició, aparegueren els primers homes, que encara viuen navegant sobre illes flotants de totora, i s'anomenen Urus. I, sobretot, si teniu temps i el desig de perdre-us, aventureu-vos en una expedició amazònica, fora de reclams per a turistes inexperts, navegueu rius en barcasses, canoes o en transports, voregeu l'Urubamba, remunteu l'Ukayali. Si teniu sort i paciència per a suportar els mosquits i el sangoleig de les barcasses arribareu a Ikitos, la ciutat encerclada d'aigua i selva per totes bandes com una Venècia amazònica en decadència, però sense palaus gòtics. Atenció a la claustrofòbia selvàtica: la immensitat és tanta!
Notes 1. Aquest article és una síntesi apressada del meu viatge al Perú l'estiu de l'any 1983 en companyia del meu amic Pere Ferrer, de Calp. Una versió un xic reduïda se'n publicà a El Temps, núm. 8 (1984).
2. Hatun Rumiyoq vol dir «de la Pedra Gran»: la pedra de dotze costats que hi ha en un carrer del Cusco, el carrer de Hatun Rumiyoq.Bibliografia sobre el Perú
