3. El «Tractat de l'amor místic» d'Ibn Al- Arabî

Les idees bàsiques que sobre el concepte d'amor elaborà el místic murcià les podem trobar exposades en la segona part de la seva magna obra: Kitâb al-Futûhât al-Makkiyya ("Llibre de les Revelacions de la Meca") [II, 426-460], escrita aproximadament entre els anys 628/1230-635/1237. Aquesta, que és la seva obra definitiva, compila tota la seva experiència religiosa, mística i poètica en una mena de summa, on es proposava donar a conèixer als seus amics íntims les meravelles intuïtives i cognitives amb què Déu l'havia regalat durant la seva estada a la ciutat santa dels pelegrins (598/1201-600/1203).⁽²¹⁾

Seguint l'esquema que proporciona la traducció de M. Asín Palacios mirarem d'exposar els conceptes bàsics sobre l'amor en el pensament d'Ibn Al- Arabî.

3.1. El grau místic de l'amor [II, 426-433]. Aquest grau de l'amor es caracteritza per la seva noblesa, ja que és el més pur i elevat de tots i és la base i el fonament de l'ésser. De l'amor naixem i cap a l'amor tendim.

3.1.1. Els sobrenoms i els fenòmens propis de l'amor [426-427]. Aquest alt grau de l'amor el podem classificar en quatre maneres:

• L'amor pur, quan no hi ha cap altre sentiment que el destorbi ni embruti la seva netedat;
• L'estima o amor constant;
• La passió o l'excès de l'amor;
• La simpatia o amor d'absorció, quan la voluntat de l'amant és totalment subjugada des del principi per l'amat.

3.1.2. L'amor absorbent [429-430]. Aquest tipus d'amor és un dels més notoris i observables. Tot i això el seu origen és moltes vegades irracional: «notas en tí una pasión vehemente, un deseo vivísimo, una agitación emotiva, un amor ardiente, que llegan a determinar hasta la debilidad física, enflaquecimiento o fatiga morbosa, imposibilidad de conciliar el sueño y pérdida del gusto en la comida; pero a todo esto, ignoras por quien y para quién: no puedes determinar el objeto de tu amor. Esto es lo más sutil de lo que yo he encontrado en el amor, por experiencia propia.» [1931 Asín: 456].

Aquest amor foll i desorientat, però, sempre acaba trobant un objecte en què fixar-se: pot ser Déu o una persona concreta, a qui anomenem a partir d'aquell moment amic. Aquest amor és moltes vegades un pressentiment, com una mena d'angoixa o tristesa per una cosa que s'ignora. I és que l'ànima coneix ja per intuïció les coses abans que no succeeixin i siguin captades pels sentits externs. Aquesta tendència inexplicable de l'amor cap a una cosa desconeguda és la necessitat que els éssers finits senten de tendir cap a una forma absoluta, una essència segura sobre la qual descansar i sustentar-se. Aquesta tendència, aquesta necessitat d'absolut és Déu, l'ésser suprem, encara que sovint els éssers no en tinguem consciència.

A vegades, però, estem tan absorbits en la nostra idea d'amor que acabem oblidant-nos de l'objecte sobre el qual l'hem fixada, acabem oblidant la persona amada. És llavors que s'esdevé el fenomen de l'amor per l'amor. No estem enamorats d'algú concret sinó de la idea que tenim d'aquest algú i aquesta idea ens absorbeix més que no l'amat mateix. Estem enamorats de l'amor, del desig de l'amor.

L'amor és impossible d'explicar, perquè com que és un dels atributs de la majestat divina, és impossible definir-lo per la seva pròpia essència, que és inabastable. Coneixem l'existència, la presència de l'amor i les seves conseqüències. El coneixem perquè és atribut nostre quan estem enamorats. Però perquè aquesta idea d'amor passi a ser part essencial nostra cal que ens domini tan absolutament que no puguem estar pendents de res més. És el domini absolut de l'amor sobre l'amant. Ara bé, perquè l'amor domini enterament l'amant«es preciso que su amado sea o Dios o un individuo de su misma especie, una joven o un muchacho; los demás seres no son capaces de producir tal efecto.» [1931 Asín: 459].

3.1.3. L'objecte de l'amor només és Déu [430-431]. Com que l'home cerca en l'amor alguna semblança de l'amat en què reconèixer-se, resulta que en les criatures físiques només troba semblances parcials. Per tant, només l'amor que es dedica a Déu es complet, perquè només ell té tot el súmmum de perfeccions a què aspira l'amor. D'altra banda, Déu pot manifestar-se en totes les formes possibles i adequar-se a l'essència humana per tal d'ésser estimat i reconegut. És així com l'home, mancat de determinats atributs, pot engendrar-los en si mateix a impulsos de l'amor. D'altra banda, la presència de la persona estimada no és sempre possible, en canvi «cuando el Amado es Dios, continuamente está viéndolo, y esta continuidad de la presencia del Amado viene a ser como el alimento para el cuerpo, pues con ella aumenta y crece, y a medida que la visión aumenta, crece el amor también.» [1931 Asín: 460]. Aquesta presència de Déu pot adoptar diverses manifestacions i és per la revelació del profeta Muhammad com ens han arribat notícies «positives» del que és Déu. Aquest coneixement que tenim de Déu es basa en l'amor que ell ens té i per això se'ns ha revelat, com diu la tradició alcorànica. I com que Déu és l'origen de la creació i de l'amor, només pot estimar-se a si mateix:«De la misma manera que Dios no necesita de ningún otro ser, así tampoco ama Dios en las cosas más que a sí mismo. Él es, por consiguiente, el que en todo ser amado se manifiesta a los ojos de todo amante, y como que en los seres no existe más que el Amante, resulta que el universo entero es Amante y Amado.» [1931 Asín: 463].

3.1.4. L'objecte de l'amor és inexistent [431-432]. L'amor és una particular adhesió de la voluntat envers l'objecte amat. Però, aquest objecte amat és sempre una cosa inexistent, tot allò que s'estima és sempre inexistent, perquè encara que busquem la unió amb l'ésser amat i tendim a trobar allò que ens manca, realment no desitgem la persona, l'objecte estimat en si mateix, sinó la seva permanència. Però aquesta continuïtat, aquesta permanència no és una cosa real en si; per tant, el que realment estimen és una cosa inexistent, una creació de la nostra voluntat.

3.1.5. L'amor concilia els contraris [432]. Una de les propietats de l'amor és que l'amant és capaç de conciliar mitjançant aquest amor dos extrems contraris, sempre que l'amant estigui dotat de lliure arbitri. I això només ho pot fer l'ésser humà, però no pas els animals irracionals. L'amor de l'home pot combinar les dues espècies d'amor: l'espiritual (estimar allò que estima l'amat) i la física (estimar la unió amb l'amat). I és pot arribar al punt contradictori d'estimar una cosa que ens desagrada, com ara la separació de l'amat, si és això el que ell desitja, tot i que el que desitja l'amant és la unió amb l'amat. Igualment acceptar els designis, els decrets de la providència divina, encara que siguin contraris a les nostres apetències, és una manifestació del nostre amor i la nostra submissió a la divinitat.

3.1.6. Classes d'amor [432-433]. Només pot haver-hi tres classes d'amor: el diví, l'espiritual i el físic.

• L'amor diví és el que Déu té envers nosaltres i el que nosaltres li devem.
• L'amor espiritual és el que té com a únic objectiu acontentar els desigs de l'amat, sense fer-hi cap objecció, només per amor de l'amat.
• L'amor físic és el que cerca la satisfacció dels propis desigs sense tenir en compte la voluntat de l'amat, i és aquest amor egoista i sensual el que predomina entre la gent.

[índex] [pàgina anterior] [pàgina següent]