3.2. L'amor diví [433-439]
 
3.2.1. L'amor de Déu a l'home i els seus motius [433-434]. Déu ens estima per nosaltres i per ell mateix. Com a criatures seves ens ha creat perquè l'amem, és per això que se'ns ha manifestat i ens ha ensenyat el camí de la felicitat i la salvació, malgrat que, de vegades, sigui contrari als nostres desigs. Per tant, podem dir que Déu, com a ésser totpoderós i suprem, s'estima a si mateix en les obres de la seva creació. La nostra felicitat, els nostres beneficis, o la nostra dissort, la nostra infelicitat, depèn del fet que ens sapiem reconèixer i seguir aquest amor: «todos los beneficios de que libremente disfrutamos son efectos exclusivos de su acción creadora y a Él, por tanto, pertenecen; luego no los ha creado, sino para nosotros, para que gozásemos de ellos y con ellos llenásemos nuestras necesidades y pudiésemos vivir tranquilos, provistos de todo lo que nos hace falta.» [1931 Asín: 468].

3.2.2. L'amor de l'home a Déu i els seus motius [434-439]. Aquesta espècie de l'amor també es pot manifestar en els homes. L'amor diví aplicat al gènere humà pot ser de dues classes: o bé espiritual o bé físic. Ara bé, la dificultat rau a saber combinar aquestes dues menes d'amor, cosa que no tothom és capaç d'entendre i de dur a terme. Al capdavall l'amor de l'home a Déu pot quedar reduir a quatre supòsits: 1. Que estimem Déu per Ell mateix; 2. Que l'estimem per nosaltres; 3. Que l'estimem per ell i per nosaltres alhora; 4. Que l'estimem ni per ell ni per nosaltres.

3.2.2.1. L'amor a Déu per Déu [434-438]. Els qui estimen Déu perquè en tenen notícia, perquè els ha estat revelat són els qui l'amen per ell mateix. Encara que només el coneguin per la seva manifestació en diverses criatures, l'amor que senten per Déu és amor per una sola qualitat que es troba en cada individualitat. Aquesta qualitat que unifica en una de sola les qualitats dels diversos éssers és l'amor.⁽²²⁾ Si estimem Déu pels beneficis que ens atorga l'estimem per nosaltres mateixos, pels favors que ens concedeix com a criatures seves. Ara bé, l'amor perfecte consisteix a unir les dues classes d'amor, l'espiritual i el físic, en un de sol, que és l'amor místic, aquell que combina el coneixement de Déu i l'agraïment pels beneficis que en rebem.

El coneixement de Déu es pot fer de manera infusa, per intuïció de la seva unicitat, que és la pròpia dels místics perfectes, o de manera racional, que és la pròpia de les ànimes que no volgueren admetre la submissió a Déu més que per la força. És per això que Déu les va deixar aparentment lliures, sense un compromís especial amb ell. Aquestes ànimes són les que segueixen més obertament les inclinacions de llur natura física i estan lligades a les necessitats de la forma, és a dir, del cos.

3.2.2.2. L'amor de Déu amb Déu [438]. En canvi les ànimes que han meditat sobre llur essència i existència, que s'han preguntat per què són així i per què existeixen, arriben a la comprensió que l'essència i l'existència no tenen fonament sense una causa creadora. Perquè hi hagués, però, aquest coneixement de la pròpia essència, calia la presència d'un missatger que els ho comuniqués, que els fes veure, a aquestes ànimes més despertes, la vertadera identitat del seu origen, del seu Faedor: «Dictóle, pues, el mensajero la ley revelada, y el alma la cumplió por gratitud, aunque contrariaba sus inclinaciones; no es que lo hiciese ni por temor ni por esperanza, puesto que cuando el mensajero le dictó la ley y le aseguró que su cumplimiento agradaría a Dios, no le dijo nada del premio, ni tampoco del castigo, si la contravenía; y esto no obstante, aquella alma pura y grata a los ojos de Dios apresuróse de primera intención a cumplir la ley exclamando: "No hay más que un solo Dios", conforme lo había prescrito el mensajero. = Después de esto fué cuando el mensajero le dió a conocer la gran recompensa, la felicidad perfecta a que se hacía acreedora, así como el castigo preparado para todo el que no cumpliese la ley. Y desde este momento, el alma unió, al servicio prestado a Dios exclusivamente por amor y gusto, otro servicio buscado por esperanza del premio y por temor al castigo, juntando así dos modos de servidumbre divina: una por Dios; otra por esperanza y temor.» [1931 Asín: 477-478].

I així s'explica que l'ànima humana tingui les dues natures amoroses: l'espiritual i la física, a causa de la duplicitat dels seus constituents. Però com que l'amor de Déu és absorbent, exclusiu i gelós, no permet que l'ànima estimi únicament per les coses mateixes, sinó que es manifesta en una forma física concreta, perquè així l'estimem i el reconeguem en cada cosa existent. És llavors quan l'ànima reconeix que no pot estimar res sinó és amb Déu, que ella no estima per si mateixa sinó amb la cooperació de Déu. Contempla Déu en tots els éssers, però vists amb la mirada de Déu i coneix que Déu no s'estima sinó a si mateix, que Ell és l'amant i l'amat, el qui desitja i el desitjat. [1931 Asín: 479].
 
3.2.2.3. Natura, fi i principi de l'amor [438-439]. Llavors l'ànima desitja conèixer el valor propi d'aquest amor, i vol saber quin és el seu inici i quin és el seu fi o acabament. La part oculta, misteriosa de Déu s'ha manifestat a l'ànima i ella reconeix que l'origen d'aquest amor és l'hàlit, la respiració, l'alè, la boira, la substància del món, que és com el sospir, l'anhel que l'amant té pel seu amat. Així manifesta Déu l'amor que té per nosaltres, fent-nos sorgir de la boira del seu alè.

Quant a l'origen del nostre amor a Déu, Ibn Al-´Arabî diu que va començar no pas amb la visió sinó amb l'oïda, quan Ell va pronunciar la paraula: «Sigues!» mentre nosaltres érem dins la boira. Llavors vam passar de ser una realitat lògica, ideal, a una realitat objectiva, concreta, i és per aquesta concreció que podem estimar el nostre creador.

La meta, el fi del nostre amor a Déu consisteix a conèixer quina cosa és realment aquest amor, si és una qualitat essencial o accessòria. Ibn Al-´Arabî afirma que l'amor és una propietat essencial de l'amant, ja que mentre existeixi l'amant existirà l'amor. Pot cessar la seva adhesió a un objecte concret però la substituirà per una altra adhesió, i, per tant, la inclinació amorosa inicial subsisteix: «El amor es el mismo amante, no una cualidad accidental que en él resida, la cual pueda ser suprimida y eliminado su influjo. La adhesión es, sí, la relación entre el amante y el amado; pero el amor a un ser temporal: jamás será el amor otra cosa que el amante mismo. Luego sólo dos cosas existen en la realidad: el amante y el amado. Y téngase en cuenta que el amado ha de ser siempre, por su natural condición, algo que no existe y que se quiera hacerlo existir o, mejor dicho, hacer que acaezca en algo existente.» [1931 Asín: 481].

[índex] [pàgina anterior] [pàgina següent]