3.3. L'amor espiritual [439-441]
3.3.1. Essència de l'amor espiritual. L'amor espiritual és el que concilia l'amor a l'amat per l'amat i l'amor per un mateix. Aquest amor apareix en aquells éssers dotats d'enteniment i voluntat, que poden amar éssers com ells o éssers sense voluntat. És un amor conscient de les necessitats i dels desigs de l'amat, que no té raó d'existir sinó per l'amant. L'amant amarà allò que ami el seu amat, ja que això demostra que l'estima pel que l'amat és i no per les satisfaccions que l'amat li pugui donar. Aquesta és l'exigència central de l'amor: «El amante no busca, esencialmente, sino la unión con su amado, después de buscar la existencia de éste, pues la existencia del amado es forzosamente lo mismo que la unión del amante con él.» [1931 Asín: 483]. En el fons l'essència de l'amor rau en qualsevol ésser, però aquest amor, al capdavall, sempre es redueix a amor de si mateix, que és l'amor que Déu es té a si mateix. De manera que les criatures amb capacitat racional i voluntat el que fan és reproduir l'amor que Déu es té a si mateix en l'amor que ells tenen per les altres criatures. «Resulta, pues, que el amor espiritual concilia o resume a la vez el amor físico y espiritual, el amor por sí propio y por el amado, siempre que éste se halle dotado, como hemos dicho, de voluntad.» [1931 Asín: 485].
3.4.1. Essència de l'amor físic. Aquest amor pot subdividir-se en dues espècies: el pròpiament físic i l'elemental. De tota manera, com que l'amor espiritual participa també de l'amor físic, Ibn Al-´Arabî defineix quin és el fi o terme de l'amor espiritual: aquest fi és la identificació de l'amant i l'amat, és a dir, que l'essència de l'amat esdevingui la de l'amant i que l'essència de l'amant esdevingui la de l'amat. Aquesta identificació es pot comprovar en la besada o abraçada entre dos amics, quan l'alè, és a dir, l'esperit de l'un passa a ser part física de l'altre. Així conclou l'amor espiritual en la seva vessant física: amb la unió del cos amb el cos i de l'ànima amb l'ànima.
Aquesta forma d'amor, la física, és l'amor universal, ja que els éssers que l'experimenten tenen un cos, i, per tant, estan subjectes als fenòmens propis d'aquesta condició: emocions, ànsies, desig vehement i continuat de veure l'amat i d'unir-s'hi.
3.4.2. L'amor físic en Déu. Malgrat que Déu no deixa mai de veure les seves criatures, també pot experimentar un amor vehement envers els homes, ja que un sol gest de contricció li produeix més alegria que no a aquell que ha perdut la camella al desert i la troba.
3.4.3. L'amor físic de les criatures. Però, pel que fa a les criatures, és condició essencial de l'amor físic que no tingui altre fi que el plaer i el goig de trobar l'amat. L'amant, llavors, estima l'amat per l'amat mateix, per l'apetit natural que l'hi inclina. Aquest amor existeix en totes les criatures animals, i, per tant, també en l'home com a animal; és l'impuls espontani que ens empeny a unir-nos amb els éssers determinats, primàriament i radicalment. D'aquesta unió en diem amor físic, és la unió del cos amb el cos. Perquè aquest amor sigui real han d'existir com a mínim dos pols: l'amant i l'amat, com a éssers reals i concrets Tot i que el que realment es busca i es pretén és la unió considerada en si mateixa, en les seves diverses espècies(conversa, abraçada, bes), l'amor no deixa de ser un concepte lògic, intel·lectual, que percebem i coneixem per experiència psicològica. La cosa difícil és fer-se'n un concepte adequat, sobretot quan apliquem aquest concepte a l'amor a Déu, que és per essència incognoscible.
3.4.4. Els sofismes de l'amor: la irracionalitat de l'amor. Després d'haver descrit novament i de manera ampliada els sobrenoms de l'amor que hem vist en l'epígraf inicial del tractat, Ibn Al-´Arabî diu que l'amor és per essència irracional, que no hi ha amor autèntic sense irracionalitat i tot seguit explica alguns dels sofismes o fal·làcies en què solen cauren els amants: 1. La fantasia de l'amor, ja que els amants s'imaginen que allò que estimen és una cosa real; 2. L'excès en l'amor, que fa emmalaltir l'amant i l'enfolleix fins al punt que pot arribar a pensar malament del seu amat: és a dir, la gelosia; 3. La il·lusió sobre la cosa estimada, que l'embelleix i la perfecciona fins a uns graus que potser no són compartits per la resta de la gent. Hi ha un proverbi àrab que diu així: «Bell és, a la vista de tots, aquell que tu estimes», que és en certa manera equivalent a la dita occidental conservada fins a l'actualitat: «L'amor és cec»; 5. La perplexitat és un altre dels símptomes de l'alienació mental que sofreix l'amant posseït, ja que no sap encertar ben bé els mitjans pels quals aconseguirà la cosa estimada. Com a conseqüència d'aquesta perplexitat ve el dubte i la indecisió a l'hora d'actuar en un sentit o escollir un camí concret; 6. Finalment, la decepció, que és conseqüència de la il·lusió descrita abans i obeeix al fet que l'amant fantasieja creient que el plaer que experimentarà en la trobada sensible amb l'amat ha de ser, per força, major que el que experimenta en imaginar-ho. A tot això, el místic murcià es decanta dient que el plaer de la fantasia sempre és major que el de la sensibilitat externa i que aquesta unió imaginativa és el fenomen més subtil que cap en l'amor. Qui l'experimenta no deixa mai d'estar content i no es queixa mai de la separació de l'amat.
3.5. Els fenòmens que s'observen en els qui amen Déu [447-460]
3.5.1. La consumpció. Aquest fenomen afecta el cos i l'esperit de l'amant. Afecta l'esperit de tal manera que acaba veient miratges, com l'assedegat que al mig del desert veu una font d'aigua i en acostar-s'hi i veure el seu error, es troba cara a cara amb la veritat de Déu, en comptes de l'aigua que anhelava. En aquest error cauen els qui creuen que compleixen els preceptes de Déu i quan el seu esperit s'afina i revela la veritat comprenen que no pot haver-hi altre ésser que compleixi amb més perfecció els designis de Déu que Déu mateix i es consumeixen en l'amor de la divinitat. Afecta el cos en el sentit que, per l'excès de treball a què es veu sotmesa la raó en la comprensió i el servei de l'amat, l'organisme es consumeix i perd la seva vigoria.
3.5.2. El llanguiment. Afecta també el cos i l'esperit. Pel que fa al cos és la privació dels aliments que sostenen la vitalitat i la salut. Aquest fenomen es dóna en els qui dejunen perquè pensen que així eviten els humors, produïts per l'alimentació, que provoquen la son i impedeixen estar-se sempre desperts i atents a la conversa i la companyia de l'amat.
3.5.3. El desig ardent. És el moviment espiritual que ens dirigeix a l'encontre de l'amat, i, quan l'amat és de la mateixa forma que l'amant, consisteix en un moviment físic i sensible, que només reposa després de trobar l'amat. Però aquest moviment no cessa sinó que augmenta en fases successives de pau i temor. Aquest fenomen es dóna en aquells que amen una cosa distinta de la pròpia individualitat i posen la individualitat de la cosa amada en una forma exterior a ells; mentre que qui ama Déu no tem la separació, ja que sap que aquesta adhesió és una forma intrínseca de l'amor.
3.5.4. La follia d'amor. És el fenomen que sofreixen aquells que vaguen sempre errants de desesperació, sense orientació fixa perquè en res no troben una unió segura. En canvi, els qui estimen Déu saben que sempre el trobaran, però no en un lloc precís i determinat, ja que Déu és per totes bandes. Això, d'altra banda, els converteix en folls d'amor, per tal com no encerten el rumb concret que han de seguir per a trobar Déu, que es pot manifestar en qualsevol lloc i en qualsevol direcció. Aquests són els veritables folls de l'amor, més que no els folls d'amor per les criatures, ja que el seu objecte és únic i excloent i no permet compartir l'atenció amb res de diferent.
3.5.5. Els sospirs. És un fenomen exclusiu del cos físic de l'amant. Els sospirs són com les espurnes del seu foc interior, que, en sortir, deixen escapar el so vibratori de l'aire espirat, com a mostra de la passió incontenible que l'amant experimenta.
35.6. La malenconia amorosa. És una tristesa intensíssima del cor, que no comporta llàgrimes, però que obliga l'amant a lamentar-se contínuament. Aquesta mena de tristesa és inexplicable i no té una raó concreta si no és el mateix amor, la unió de l'amant amb l'amant. De manera que només cessa quan aquesta unió té efecte. Ara bé, si la unió es fa amb un ésser superior l'alegria que en resulta és tan gran que és capaç d'esborrar la consciència de la tristesa. «De modo que esta tristeza será tanto más intensa, cuanto menos estímulos haya que priven al amante de la conciencia de su propio ser. Este fenómeno psicológico del amor es el único [de los hasta aquí explicados] que cesa con la ocupación [del alma en algo ajeno a ella].» [1931 Asín: 501].
3.6. Les qualitats que han de posseir els amants de Déu [456-460] Ibn Al-´Arabî enumera una sèrie de virtuts que han de posseir els qui es dediquen a la vida religiosa i que els fa ésser dignes de l'amor de Déu: 1. La imitació del Profeta; 2. La penitència; 3. La puresa de cor; 4. El zel per la purificació del proïsme; 5. La paciència en les adversitats; 6. La gratitud als beneficis divins; 7. La presència de Déu; 8. El combat espiritual; 9. El amor de totes les coses creades com a espill de la bellesa de Déu.
A banda d'aquestes virtuts essencials per als bon amador de Déu, el místic murcià exemplifica literàriament diverses qualitats que conformen l'esperit de l'amador perfecte, entre altres: la submissió total i absoluta a la voluntat de l'amat, fins i tot malgrat els sofriments i incomoditats físiques i espirituals que aquesta submissió pot provocar; la intensitat de l'amor de l'amant ha d'anar paral·lela al grau del seu enteniment, de la seva coneixença de l'amat; la manca de qualitats pròpies, ja que tota bondat i tota perfecció pertanyen a l'amat; l'amant ha d'acceptar les incoveniències de l'amor com la torbació, la distracció, l'alienament, la manca d'equilibri mental; no ha de distingir entre unió i separació, no ha de demanar mai explicacions a l'amat, no ha de témer perdre l'honra perquè els seus secrets es divulguin entre la gent... Tot això, perquè s'ha unit a l'amant més perfecte, a l'essència de l'amor, i gràcies a aquesta unió mística ateny l'eternitat: «El amante intuitivo es un ser vivo que nunca muere; es un puro espíritu, y la naturaleza física es incapaz de experimentar un amor, cuyo sujeto es un espíritu puro. Su amor es algo divino, su pasión es cosa del Señor, está inspirada por Aquél cuyo nombre es El Santo, y en consecuencia, es imposible que las palabras físicas, sensibles, influyan en ese amor.» [1931 Asín: 513].
Amb aquesta síntesi precipitada de la mística amorosa d'Ibn Al-´Arabî, hem assentat els punts bàsics que després veurem corroborats en bona part, bé que no absolutament, en la doctrina mística del filòsof mallorquí Ramon Llull. Si bé és veritat que l'adscripció cultural i religiosa de tots dos és radicalment diferent, alguna mena de font sufí propera al místic murcià, que el precedí cronològicament a escassa distància, degué conèixer Llull. Ara bé, considerem que l'afany racionalizador del mallorquí i el fet que atorgui en bona part de la seva obra una capacitat superior a la intel·ligència, com a potència de l'ànima, el diferencia bastant en la seva concepció, o almenys, en el seu objectiu pragmàtic, de la concepció intuïtiva i directa del coneixement de Déu que té Ibn Al-´Arabî. De tota manera, l'obra de Llull que hem escollit com a objecte del nostre comentari, el Llibre d'Amic e Amat, és segurament aquella on la llum del cor, la il·luminació amorosa que s'ateny en la unió mística, sense intermediaris, es manifesta més clarament.