4. La filosofia de l'amor en l'obra de Ramon Llull
L'amor és una «dignitat» divina i és el centre pol·lar de la mística lul·liana. És el correlat de la potència anímica de la voluntat: voler i amar vénen a ser coses semblants en l'obra de Llull.(23) Aquesta preeminència de la voluntat sobre les altres potències de l'ànima, la intel·ligència i la memòria, deguda a la valoració que el neoplatonisme fa del voluntarisme, és la branca espiritual de l'home on té naixença l'amor.(24) Ja en el Llibre de contemplació en Déu (Mallorca, 1272-1774?) l'amor regeix les vicissituds de la vida mística i és el mestre de l'«ascensió» a les altes morades. L'amor és el vincle que lliga les tres potències anímiques (memòria, intel·ligència i voluntat). Aquest lligam entre les tres potències permet a l'ànima d'anar ascendint en l'escala de la perfecció fins a arribar a l'essència divina i comprendre i estimar els misteris principals del cristianisme: la Trinitat i la conjunció d'humanitat i divinitat en Jesucrist. Els camins d'aquesta ascensió cap a la comprensió de Déu passen per vuit etapes: 1. l'amor «fals» o egoista; 2. l'amor defectuós; 3. l'amor vertader; 4. l'amor mundanal; 5. l'amor sensual; 6. l'amor intel·lectual. 7. l'amor celestial; i 8. l'amor perfecte.(25)
4.1. La concepció lul·liana de l'amor i el misticisme islàmicPer bé que a vegades s'han criticat les possibles hipòtesis de les influències musulmanes en la doctrina filosòfica i amorosa de R. Llull,(26) és evident que qui estigui una mica familiaritzat amb els escrits dels sufís(27) pot trobar-ne reminiscències en el Llibre de contemplació en Déu (1271-1274?) en Els cents noms de Déu (1289) i en el Blanquerna (1287).(28) És sobretot en aquesta última obra on apareix la influència de la mística musulmana d'una manera més evident: concretament en l'anomenatLlibre d'Amic e Amat (1276?), que constitueix el capítol 100 del Llibre d'Evast e Blanquerna [ed. Galmés 1935-1954]. En el capítol 99: «En qual manera Blanquerna ermità féu lo Libre de Amich e Amat», es diu clarament com fou concebut aquest petit recull de «metàfores morals» o versicles com els anomena M. de Riquer: «Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana stremitat de ses forçes havia puyada Déus sa ànima, qui·l contemplava, Blanquerna se sentí exit de manera, per la gran frevor e devoció en què era, e cogità que força d'amor no segueix manera com l'amich ama molt fortment son amat. On per açò Blanquerna fo en volentat que feés Libre de Amich e Amat, lo qual amich fos feel e devot crestià, e·l amat fos Déu.»
Dementre considerava en esta manera Blanquerna, él remembrà com una vegada, com era apostoli, li recomtà un sserray que los sserrayns an alcuns hòmens religiosos, e, enfre los altres e aquells qui són més preats enfre ells, són unes gents qui han nom "sufies", e aquells han paraules d'amor e exemplis abreuyats e qui donen a home gran devoció; e són paraules qui han mester espusició, e per la spusició puja l'enteniment més a ensús, per lo qual puyament muntiplica e puja la volentat en devoció.» [ed. Galmés, III, p. 10].
Els aspectes psicofísics de l'amor hi apareixen obertament en l'obreta de Llull.(29) Aquests aspectes ja havien estat ben sistematitzats en la cultura islàmica en obres com el Kitâb al-Zahra ("Llibre de la Flor") de Muhammad Ibn Dâwûd de Bagdad (868-910) o el Tawq al-Hamâma ("El collar de la coloma") d'Ibn Hazm de Còrdova (994-1063), autor que, d'altra banda, també influí el pensament d'Ibn al-´Arabî de Múrcia, com ja hem esmentat en paràgrafs anteriors [1981 Cruz: 232-233].(30) La base física de l'amor és el cor, lloc on resideix, segons la medicina antiga, la calor humana.(31) Segons aquesta base mèdica les relacions amoroses i d'amistat entre els éssers humans vénen condicionades per les quatre tipologies bàsiques psicofísiques: els colèrics (foc), els sanguinis (aire), els flemàtics (aigua) i els malencònics (terra).(32) D'aquesta manera éssers colèrics i sanguinis (el foc i l'aire) s'oposen als flemàtics i malencònics (l'aigua i la terra) en les seves afinitats amorososes i sexuals. D'una manera semblant es corresponen el món superior i el món inferior, el macrocosmos (les esferes celestials on habita la divinitat) i el microcosmos (les esferes físiques on habiten tots els éssers finits). I aquesta és la base igualment de la correspondència amorosa que hi ha entre Déu, el creador, i les seves criatures.
Però l'amor humà té una base física i espiritual alhora. La base física té a veure amb l'actualització dels sentits en la unió amorosa, i així ho confirma l'obra d'Ibn Hazm; però no van estrictament en aquest sentit els testimonis dels pensadors cristians anteriors o contemporanis de Llull, i ell, evidentment, només manifestarà aquest aspecte de l'amor d'una manera molt sublimada i metafòrica, salvant sempre l'aspecte místic i espiritual de l'amor entre l'Amic (l'home, l'ermità Blanquerna: Ramon Llull) i l'Amat (Déu).(33) Aquesta sublimació de l'amor sensual i la seva elevació envers les altes morades de la unió i l'adoració de Déu, amor i senyor del cor dels seus fidels, sempre és palesa en els escrits lul·lians: «Si la sensualitat de mon cors és, Sènyer, termenada en est món, la mia ànima, qui passa en l'altre segle per cogitació, e per imaginació, e per memòria e volentat e enteniment, aquell aporta a mon cors sentiments d'amors e de douçors e de plaers, desitjant e amant vós e la vostra beneita glòria.» [1984 Llull: 434]
4.2. Les estratègies de l'amor entre l'«amic» i l'«amat»Ja en el Llibre de contemplació en Déu apareixien aspectes de la teoria amorosa lul·liana que seran exemplificats més tard en la redacció del Llibre d'Amic e Amat. No es tracta, però, de dos amants humans, subjectes a l'amor físic. L'Amic és l'home, l'adorador de Déu, el personatge concret de Ramon Llull; l'Amat és Déu, concretament el Déu de la religió cristiana. I les efusions amoroses de l'ànima es manifesten per mitjà d'un artifici literari que Llull anomena «metàfores morals», una mena de versicles o sentències breus en prosa, amb caràcter d'aforisme de meditació per a cada dia de l'any, ja que en són 366, si hi comptem un versicle més per als anys bixests.
Al darrere d'aquesta obreta hom pot veure tot un complex de tradició literària acumulada, tant islàmica com cristiana i occidental: «Sobre la esencial arquitectura doctrinal del misticismo neoplatonizado de los sûfíes, Ramon Llull ha construido una obra radicalmente original, por vaciar en ella no sólo su experiencia psicológica, sino sus conocimientos poéticos del art dels troubadurs, intuidos por Menéndez Pelayo [1883: 397-429](34) y analizados por Nicolau d'Olwer, cuyas fuentes estableció M. de Montoliu [1936: 363-398]. Alboradas, canciones de mayo, alegorías y toda la compleja casuística de la "cuestiones de amor" trovadorescas, pueden encontrarse en su exposición. Pero estas "formas y métodos" poéticos trovadorescos y aquella otra arquitectura filosófico-teológica del neoplatonismo sûfí, concurren armoniosamente en un pensamiento místico-filosófico y en un análisis introspectivo amoroso excepcional.» [1977 Cruz: 278-279].
4.2.1. La ciència amorosa com a art. Dues són les obres en què R. Llull exposa d'una manera sistemàtica la seva filosofia de l'amor: Art amativa (1290)(35) i Arbre de filosofia d'amor (1298)(36). L'amor és un «art», segons la terminologia lul·liana, però un dels més difícils i arriscats, ja que hom s'hi compromet tot sencer, en cos i ànima.(37) Perquè aquest art doni els seus fruits l'amic ha de posseir unes qualitats extremadament rigoroses: confiança, diligència, humiltat, paciència, sofriment i valor.(38) Ha de ser fort en l'adversitat i arriscar tots els seus béns per l'Amat. No hi caben desesperança ni vergonya, ja que amb aquestes l'amor no floreix i mor. L'Amat, de la seva banda, ha de ser liberal, just, piadós i sincer amb l'Amic, a fi que l'ami fervorosament i totalment.
4.2.2. La fenomenologia de l'amor. L'amor és la vida i la mort és desamor. L'amor és audaç, clar, diligent, fort, net, lluminós, memoriós, pensatiu, pur, simple, sofert, subtil, vertader i voluntariós. Els fenòmens de l'amor són molts i variats i fins i tot obeeixen a forces contràries: una és de desigs, pensaments i plaers i l'altra de llàgrimes, sofriments i temors. Aquestes dues forces que lluiten poden provocar situacions paradoxals que augmenten l'amor en l'amic: els treballs i les penes d'amor poden provocar dolçor i suavitat, ja que l'amic no fa diferència entre els treballs i els plaers que passa pel seu amat. La mort és vida per a l'amic; el sofriment, plaer; la solitud, companyia; la malaltia, sanitat... Només l'amor i la mort obren les portes a la casa de l'amat. L'amor és a meitat de camí entre creure i comprendre.
4.2.3. La metodologia de la recerca amorosa. El mètode de recerca de l'amor en el Llibre d'Amic e Amat rep el nom de «carrera», en el sentit de 'camí, via per on es va a l'encalç d'alguna cosa`. Llull prefereix en aquesta obra aquest terme al d'«escala»,(39) que havia utilitzat en altres obres seves en el sentit de mètode d'ascensió mística. Els camins o carreres per on l'Amic cerca son Amat són diverses, llargues i perilloses.(40) Entre elles hi ha la vegetativa, la sensitiva, la de la imaginació, la de la intel·ligència i la de la voluntat. Les carreres estan en proporció inversa al grau de l'amor. Com més ampla, més lleugera i més transitable, més estret és l'amor. Com més estretes són, més ample és l'amor.(41) Cal alliberar-se de tot el pes dels béns, plaers i pensaments materials a fi d'anar lleuger per la via de l'amor. En aquest camí pertot trobem les petges i els senyals de l'Amat: totes les criatures, tots els éssers de la creació porten la seva empremta. És la imaginació de l'Amic qui dibuixa les faccions de l'Amat en les coses que troba. En els secrets de l'Amic es descobreixen els de l'Amat i a l'inrevés.
4.2.4. L'Amat perfecte. L'Amat és l'ésser més perfecte, ja que hi conflueixen totes les categories positives que l'home pot imaginar en Déu: amor, bé, eternitat, glòria, infinitud, perfecció, poder, saviesa. I amb tots aquests noms i les seves variants pot anomenar l'Amic a l'Amat. El món ha estat creat per l'Amat perquè els éssers finits comprenguin la grandesa i infinitud seva. El món és la presó dels amadors i només hi ha un instrument vàlid per a conèixer l'Amat. Aquest instrument és l'ànima, és a dir la via espiritual, mística. I és gràcies a les tres potències que Déu ha posat en l'ànima de l'amic, memòria, intel·ligència i voluntat, que l'Amic pot arribar a conèixer l'essència del seu Amat. La intel·ligència és sempre la primera que acut en auxili de l'amador, després vénen la voluntat i la memòria, que ajuden la intel·ligència a ascendir a la muntanya on habita l'Amat i copsar les seves virtus i les seves excelències. L'Amat és un, essència simple, actualitat pura, estricta perfecció. Ell mateix és totes les perfeccions i dignitats que el constitueixen sense rompre la seva unitat.
4.2.5. La unió mística com a ciència suprema. Només la senzillesa i la simplicitat són els mitjans adequats per a arribar a assolir la ciència de l'Amor. Només així s'obté l'amor de l'Amat. La ciència de la fe només ensenya els secrets de l'Amat per les finestres de l'Amor. Ramon Llull distingeix entre la ciència adquirida, generada per la intel·ligència i l'estudi, i la ciència suprema, infosa per l'amor, la devoció i la pregària. Ací veiem una defensa de la ciència intuïtiva, no-racional, directa, com a mètode d'acostament a Déu, a la ciència de l'amor i a la desitjada unió mística final, com en Ibn Al-´Arabî. Aquesta ciència intuïtiva es basa en la fe, que va més enllà de la raó i de la comprensió racional. És l'Amat qui atrau i absorbeix l'Amic en la seva ascensió cap al cim de l'escala mitjançant la devoció, la submissió i la pregària que infon en l'Amic. L'amor de l'Amat és acció, el de l'Amic és passió i sofriment. El coneixement dels atributs de l'Amat fa partíceps l'Amic mitjançant una comunió amorosa dels béns de l'Amat. La llunyania o l'apropament es dissolen i no tenen importància. Així es barregen les amors de l'Amic i l'Amat com l'aigua i el vi, com la llum i la calor. És la unió mística i estàtica final: «Amor, amar, amic e amat se covenen tan fortment, que una actualitat són en essència, e diverses coses són l'amic e l'amat concordants sens nulla contrarietat e diversitat de essència. E per açò l'amat és amable sobre totes altres amors.» [1927 Llull: 70, vers. 210]
5. «El llibre d'Amic e Amat» com a adaptació cristiana de l'amor místic sufíQue Ramon Llull coneixia l'àrab i la cultura musulmana és un fet sobradament conegut. De fet algunes de les seves obres, la redacció original de les quals no se'ns ha conservat, sembla que eren escrites en àrab.(42) A la Mallorca recentment conquerida per les tropes cristianes catalano-aragoneses encara hi havia contingents de musulmans suficients perquè puguem dir que l'islamisme i el cristianisme convivien durant el segle XIII en un mateix espai vital i cultural. Aquesta coexistència religiosa, cultural i lingüística devia ser un fenomen quotidià que Ramon Llull sabé i volgué aprofitar amb finalitats evangelitzadores, ja que un dels pilars que motiven la seva obra posterior és la recerca d'un art o mètode per a la conversió dels infidels musulmans i jueus a la fe cristiana.(43)
El Llibre d'Amic e Amat és una prova evident d'aquest transvasament cultural, com hem dit abans, i el mateix Llull ho confirma en l'inici del capítol que hem citat en l'epígraf anterior (§ 4.a).(44) Si bé, no és gens fàcil dilucidar els textos en què s'inspirà Llull per a escriure el seu llibre de petites proses poètiques destinat a la meditació dels ermitans, sí que es pot confirmar, com feren abans J. Ribera [1928] i M. de Riquer [1980: I, 320-321], que hi ha una influència innegable de la mística sufí: «Les obres dels sufís hispano-musulmans, que tingué avinentesa de conèixer a la seva nadiua Mallorca quan aprengué l'àrab i es familiaritzà amb els escriptors islàmics, exerceixen, sens dubte, una forta influència en algunes de les metàfores morals del Libre d'Amich e Amat. Aquest punt, l'hem de donar com a segur i indiscutible; ara bé, tots els esforços d'arabistes i filoarabistes no han reeixit fins ara a oferir una demostració científica a aquesta afirmació, car tots els paral·lels que han estat adduïts entre versicles lul·lians i fragments de sufís pequen o bé pel fet d'ésser il·lusoris o bé perquè contenen conceptes o imatges que són vers llocs comuns de tota mística, tant cristiana com islàmica, la qual cosa naturalment no demostra res. Algun dia, sens dubte, hom trobarà les autèntiques fonts aràbigues del Libre d'Amich e Amat, per bé que l'originalitat de Llull sol ésser tan manifesta que sovint assimila les seves fonts i se n'empara talment que resten íntimament diluïdes en la seva robusta personalitat.»
Tot i l'opinió prudent de M. de Riquer, que no esmenta ni una sola vegada l'obra d'Ibn Al-´Arabî com a antecedent més proper de la mística amorosa lul·liana, sembla que caldria tenir molt en compte en futures investigacions les aclaridores precisions de J. Ribera [1928: 176-177], que no han estat suficientmet explorades encara, al nostre parer, ni per arabistes ni per romanistes: «Da también la rarísima coincidencia de que Mohidín tiene una obra mística especial, titulada El intérprete de los amores, que conviene con todas esas señales. Según dice Mohidín en el prólogo de la misma y en varios lugares de su Fotuhat, es una colección de galanterías amorosas en verso, parecidas a las que suele decir el Amante a su Amado. [...]. Además, las doctrinas que profesaba Mohidín acerca del amor divino explican los dejos panteístas que se observan en la mística de Lulio.» Aquest panteisme, que ajunta la voluntat de l'amic amb la de l'amat en una de sola i que el converteix en un foll d'amor a la manera sufí, és la raó última de la filosofia amorosa que fa convergir els dos grans pensadors medievals: « Digues, foll, qual és la major e la pus noble amor que sia en creatura?. Respòs: Aquella qui és una ab lo creador. Per què? . Per ço cor lo creador no ha en què pusca fer pus noble creatura. » (Versicle 354: [1927: 102]).
Nota d'abril del 2000. Recentment he consultat dos articles que m'havien passat desapercebuts en el seu moment. Es tracta d'un article de C. E. Polit [1979 Polit] on s'assaja de trobar les concomitàncies lul·lianes del Llibre d'Amic e Amat en fonts sufís anteriors o contemporànies al nostre autor, si bé estudiosos com A. Castro (1948), L. Massignon (1949) i B. M. Weischer (1976), ja n'havien assentat les bases d'estudi [1999 Galmés, pàgs. 50, 80, 89]. Els sufís que s'hi esmenten són: Al-Muh,âsibi (m. segle IX), Abû-l-H,usayn al-Mirî (m. segle X), Abû Sa´id ibn Abî-l-Khayr (m. segle XI), Ansarî (m. segle XII), entre els predecessors; i entre els contemporanis de R. Llull: Ibn al-Fârid (m. 1235), considerat per alguns el màxim poeta àrab, el gran poeta persa Farîd-ud-Dîn ´At,t,âr (m. 1229), Jalâl-ad-Dîn Rumî (m. 1273), el nostre As-Shaykh al-Akbar Muh,yi-d-Dîn Ibn al-´Arabî (m. 1235), i Ibn ´At,t,â Il·lah, d'Alexandria, mort el 1309. [Encara es podrien afegir a aquesta relació alguns noms significatius: el místic i màrtir H,usayn ibn Mansûr H,allâj (Pèrsia 857-Bagdad 922) [1999 Galmés, pàgs. 59, 62, 64] i el místic granadí Ash-Shushtarí (Guadix 1212-Tina (Egipte) 1269), l'obra poètica del qual ha estat estudiada i reeditada per F. Corriente (1988). En la presentació de l'enregistrament d'Omar Metioui i Mohamed Mehdi Temsamani Ritual Sufí-Andalusí: Al-Shustarí (1212-1269), Sony Classical, Hispanica, 1997, p. 10, Mahmoud Guettat i Omar Metioui diuen: «La influencia de Al-Shustarí sobre Raimundo Lulio (Palma de Mallorca ¿1235?/1315) le llevó a utilizar una de sus jarchas, el poema «¿Qué se me da de la gente, y a la gente, qué se le da de mí?» que modificó en su libro «Del Amigo y del Amado» en: «¿Cuántas inquietudes esto me da y los hombres, qué me pueden decir?». Amb tots ells i amb altres autors [no s'hi esmenten H,allâj ni Ash-Shustarí] troba semblances literàries C.E. Polit, tot i que conclou finalment que l'elaboració del LAA segueix en la seua confecció les etapes tradicionals de la mística cristiana: «A estos paralelos podrían añadirse muchos otros relativos a los tres motivos escogidos o a motivos adicionales. Pero todo ello no implica en absoluto que Llull se sirviera sin más ni más de estos motivos para producir, ni siquiera para decorar su obra. Los motivos que he abordado someramente corresponden a las tres etapas bien conocidas en la descripción tradicional de la mística cristiana: la purgativa (penas como favores), la iluminativa (acercamiento del amante al amado) y unitiva (muerte o extinción en el amado). Pero estos grados se pueden abstraer al nivel esotérico en todas las grandes religiones. Llull no tuvo que acudir al Islam para descubrirlos ni imitarlos. Lo que sí parece haber querido --y su propia admisión lo indica claramente-- es utilitzar marcos formales e imágenes específicas para incorporarlos en su propia trama: una serie de episodios o situaciones que partiendo de lo sensible conducen primero la mente y después todo el ser del contemplador hacia estados cada vez más elevados de acercamiento al amado.» [1979 Polit: 180-81]. Seguint aquesta mateixa línia d'investigació C. Cortés [1993] aplica l'estudi detallat de les quatre vies místiques cristianes (via purgativa[purgació de l'ànima, via il·luminativa [contemplació infusa], etapa de les purgacions passives, via unitiva [unió mística]), al LAA i en conclou que, contràriament al que s'esperava, és la via purgativa la que més rendiment literari dóna al beat, amb una presència en 205 versicles, mentre que la via il·luminativa apareix en 80, l'etapa de les purgacions passives en dóna 64, i, paradoxalment, la via unitiva només en dóna 17. [Cortés 1993, 44-45]: «Sembla que la major preocupació del beat és recomanar les purgacions de l'ànima als devots que utilitzen aquesta obra. Llull no vol fer una composició lírica on s'expressen els goigs de la contemplació i la unió mística: interessa el perfeccionament espiritual, el rebuig del món terrenal per poder arribar al celestial. Se'ns presenta com un poeta didàctic, el to líric emprat respon solament a la necessitat d'aclarir la comprensió de certs conceptes: la densitat de recursos formals és directament proporcional a la gradació mística del discurs.». Així mateix aquest autor fa aquesta proposició arriscada: «Però, podem pensar igualment en l'atribució falsa del Libre al beat, amb la finalitat d'exalçar encara més la seua figura post-mortem, per aconseguir la seua beatificació. Així, Llull seria recordat també per la seua producció mística i s'inclouria dins la tradició transfiguracional europea de la Baixa Edat Mitjana. Dubtar de la filiació lul·liana del Libre d'Amic e Amat és un fet cert que s'esdevé en l'anàlisi acurada del tractament místic ofert. Un major estudi de les fonts del Libre en oferirà, segurament, importants informacions per aclarir aquesta qüestió.»
I per acabar aquesta ressenya d'actualització hem de fer un especialíssim esment del magnífic i aclaridor estudi del professor Álvaro Galmés de Fuentes, Ramón Llull y la tradición árabe. Amor divino y amor cortés en el «Llibre d'Amic e Amat», Barcelona, 1999, les conclusions del qual assumim i al qual ens remetem per a ulteriors investigacions: «Sin negar, naturalmente, el conocimiento por parte de Ramón Llull del Cantar de los cantares salomónico, ni las relaciones, directas o a través de fuentes comunes, con la poesía franciscana, es evidente que, en el caso del Llibre d'amic e Amat, la balanza se inclina del lado de la influencia sufí, como ponen de relieve las numerosas y significativas concomitancias que he venido analizando en esta obra. Por el contrario, los que creen que Ramón Llull únicamente bebe en fuentes cristianas y occidentales, con frecuencia sólo realizan afirmaciones gratuitas, sin apenas base documental. Por tanto, mientras no se aduzca una documentación abundante y convincente, hemos de seguir pensando que la aportación bíblica, de san Agustín, de san Buenaventura o de la escuela franciscana fue débil en el Llibre d'amic e Amat, que no tenemos más remedio que seguir considerando como una obra realizada, según su propio autor declara, "segons la manera" de la mística sufí. Y naturalmente, tal es lo esperable, pues, como es notorio, Oriente y Occidente en este período del medioevo, y particularmente en el siglo XIII, cuando nace Ramón Llull, y en la Mallorca todavía muy musulmanizada, están en muy estrecho contacto y en intercambio de ideas y de elementos culturales, sin que ninguna barrera, ni siquiera en el delicado campo de la filosofía y de la mística, consiga separar estos dos mundos vecinos, la Europa cristiana y el Oriente islámico, aunados por fronteras comunes y a través del Mediterráneo.» [1999 Galmés, pàgs. 201-202].