A

Abdeker. La Biblioteca Nacional [de París] conserva un estrany llibre intitulat Abdeker, o l'art de conservar la bellesa, escrit per una mà anònima a mitjan segle XVIII, l'equivalent de l'any 1168 de l'hègira (*): «L'obra que oferim al públic, diu en el preàmbul l'adaptador al francês, és la traducció d'un manuscrit àrab que Diamantes Ulasto, metge de l'ambaixador turc, portà a París el 1740. Aquesta traducció ha estat feta per un savi molt conegut en la República de les Lletres.»

L'ambició de l'autor, nascut el segle XV a Moka, segons sembla, de pares versats en la medicina, és d'oferir un tractat complet sobre la bellesa. Tot allò que puga conservar-la o destruir-la i tot allò que puga sensiblement millorar-la. Es tracta d'olis, d'ungüents, de pòlvores, de pomades, d'aigües diverses, de pastilles oloroses, d'essències més o menys rares, de perfums i d'herbes màgiques. Al voltant d'un romanç molt naturalista, el personatge de Fatmé, una odalisca comprada a Geòrgia, la contrada que forneix «les dones més belles del món», el lector és iniciat a poc a poc en tots els arcans de la bellesa, sobretot els de la dona: definició de la bellesa, elogi de la bellesa, invenció de la toaleta, grassor, retrat de la magresa, bansys, blancor de la pell, etc., seguis d'una multitud de receptes destinades a conservar el secret de la bellesa. ¿Es tracta d'una traducció autèntica, es tracta per contra d'un fals que l'editor volgué embolcallar de misteri --ben inspirat si era volgut? Aquesta obra fou traduïda en anglês menys de nou anys després de la seua sortida a París: Abdeker or the Art of Preserving Beauty (1755).

Bibliografia: Abdeker.

Correspondències: Bellesa, Cosmètics, Perfums.

Ablacions. V. Circumcisió, Excisió.

Ablucions. V. Purificació, Lavatives, Menstrus.

Abû Nuwâs (Hassan ibn Hani). (762-v. 812). Un dels més famosos poetes araboperses i un dels més moderns també. Amic de Harûn ar-Raxîd, la cort del qual frequentà durant molt de temps; Abû Nuwâs és originari de la província iraniana del Khuzistan. Nascut a al-Ahwaz, passà la vida entre Kufa i Bagdad en temps de la fastuosa dinastia abbàssida, fou el confident de dos grans califes, Harûn ar-Raxîd i Al-Amîn. La llibertat de to amb que va abordar, en les seues Khamriyât, els temes bàquics i amorosos, ha estat inimitable. Ningú millor que ell va evocar la dolcesa de viure en els jocs de paraules i en l'ús d' imatges belles. També el recurs a la metàfora encadenada va fer d'ell el príncep dels poetes, un incomparable vividor i un dels lliures pensadors àrabs més reputats.

He abandonat les xicotes pels xicots
i pel vi anyenc, he abandonat l'aigua clara.
Lluny del recte camí, he pres sense miraments
el del pecat, perquè el preferesc.
He tallat les regnes i sense remordiments
he arrancat la brida amb el mos.

(Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, p. 91)

Més encara:

Ibrahîm an-Nazzâm ens llança
autèntiques paraules blasfemadores.
Em sobrepassa en ateisme
i la seua heretgia és notòria.
Hom li diu: «Què beus?» I respon: «En el meu got!»
Hom li diu: «Què t'agrada?» I respon: «Per darrere!»
--«I què abandones?» Resposta: «La pregària!»
Hom li diu: «Què tems?» I diu: «Res més que la mar!»
Hom li diu: «Tu què dius?» I diu: «Coses lletges!»
Que Déu el faça cremar en el foc infernal!

(id., p. 14)

Un quartet pronunciat de viva veu, quan el poeta va veure un bell esclau que plorava un difunt:

Plora i perles brollen dels seus ulls
mentre colpeja la rosa [el rostre] amb baies [els dits].
No plores pas un mort que ja han fet baixar a la fossa:
Plora més aviat el qui acabes de matar ací a la porta.

(Pareja, Islamologie, p. 872).

Bibliografia: Abou Nouwas.

Correspondències: «Amor de l'amor», Embriaguesa, Xicot, Vi.

Adam i Eva.

amors cèlebres. Equivalents de Romeo i Julieta, Laura i Petrarca, Heloïsa i Abelard, Tristany i Isolda, Hero i Leandre, o fins i tot Samsó i Dalila, dels quals són, per a alguns, contemporanis, i per a altres, predecessors llunyans, les parelles d'enamorats cèlebres en l'Islam són legió. Per ells sols, reflecteixen les condicions d'emergència del sentiment amorós tal com se'l coneix avui dia, amb les seues especificitats autòctones: fragilitat, intemperància, mobilitat, improbabilitat del seu desenllaç. És sovint a partir de llurs diferents divans, reculls de poemes, que arribem avui a seguir els meandres d'aquestes passions d'arenes, en la mesura que les condicions materials que els han donat origen han desaparegut gairebé. Els amors cèlebres acompanyen, doncs, l'evolució dels costums àrabs i islàmics. Llur frescor les connota d'innovació herètica, de follia i de l'indispensable irreverència sense la qual, enfront del conformisme cada volta més constrenyedor establert pels costums califals, cap passió esdevenia possible.

Qui són aquests cèlebres poetes d'amors maleïts i de rimes tan repetitives? Omar Abî Rabiâ (644-718) i Thorayya, Djamil (mort devers 701) i Butayna, Bishr i Hind (segles VI-VII), Kuthayr (mort devers 723) i ´Azza, Majnûn i Layla (segle VII), Qays (mort el 687) i Lûbna, Bashshâr i ´Abda (segles VI-VIII), Soliman i Balqîs, Antar i Abla (segle VI), Khosrau i Shirîn (segle VI), Ibn Zaydûn i Wallada (segle IX), ´Orwa i ´Afra en temps dels Omeies, Iusuf i Zulaykha la història dels quals es narra en l'Alcorà i que ens retorna al temps dels faraons, amb una mena de projecció fins als primers passos de la humanitat. No són també una parella cèlebre Adam i Eva, que donaren naixença al gènere humà i als quals diversos relats llegendaris atorguen un aspecte d'allò més familiar?

D'una manera general, els enamorats cèlebres moren joves, i en la mesura en què llur unió rarament reïx, no tenen infants. Zahiri de Samarcanda escriu:

En una tal circumstància hom ha dit: «els enamorats tenen la vida curta», perquè l'absència de l'estimat i l'angoixa de la separació arruïnen llurs ànimes delicades que s'assequen amb les llàgrimes i s'esvaneixen amb els sospirs. Així l'ésser es disgrega lentament. Entre els Àrabs, tots els grans enamorats moriren en la flor de l'edat; així Madjnûn lluny de la seua Laylâ, Kusseyr per l'amor d'Ozza, Vâmeq pel d'Azrâ. Hom demanà un dia a un home de la tribu dels Beni Tamim: «Per què han mort tan joves aquells dels vostres que han amat?» Digué: «Perquè els nostres cors s'inflamen fàcilment i perquè les nostres dones són púdiques.»

(El llibre dels set visirs, p. 120)

Bibliografia: Els divans de tots aquests poetes, Blachère (HLA), Dermenghem, Pareja, Petit-Voisin, Roman, Schmidt, Zahiri de Samarcanda.

Correspondències: Tots aquests noms. I també: Adam i Eva, amor i derivats, desig, fata, galanteria, ghazal, miniatures perses, mort.