La Terra d'Enlloc / Els jardins d'Alandalús / Sendes de l'Islam

El sufisme L'Obertura Un misticisme inseparable de l'ascetisme L'elaboració d'una via Sufisme clàssic i confraries Textos La Perfecció Enllaços Bibliografia Discografia	La Terra d'Enlloc / Els jardins d'Alandalús / Sendes de l'Islam Sura de l'Obertura (1. Sura al-Fàtiha: mequina, 7 versicles) 1. bismi_ L·lâhi_ rrah·mâni_ rrah·îmi_ lh·amdu liL·lâhi rabbi_ l-´alamîn [En nom de Déu, abundantment, permanentment compassiu, lloat siga Déu, Senyor de l'Univers] 2. arrah·mâni_ rrah·îm [Abundantment, permanentment compassiu] 3. màliki yaum iddîn [El dominador del Dia del Judici] 4. iyàka na´abudú wa iyàka nasta´în [Només a Tu adorem, només a Tu demanem ajut] 5. ih·dinâ_ s·s·irâta_ lmustaqîm [Guia'ns pel camí segur] 6. s·irata_ lladîna_ na´amtu ´alaîhim [El camí dels qui has afavorit] 7. gaîri_ lmagdubi ´alaîhim walâ_ d·d·âl·lîn. [No pas el dels qui provoquen ira ni el dels equivocats.] El sufisme és el misticisme islàmic. La veu deriva de l'àrab tasawwûf [tassàwuf], paraula formada a partir de l'arrel sûf, 'llana', al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els sufís com a mostra d'humilitat, i, en un principi, potser a imitació dels monjos i els ascetes cristians. L'islam no va encoratjar mai en excês el sufisme, ja que aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i al coneixement de Déu directament, i no per mitjà de l'única revelació de Déu, contiguda en l'Alcorà. El sufisme, a partir de l'Iraq en el segle VIII, i de Bagdad i del Caire en el segle IX, s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran fins a l'Índia, i des del Magrib fins a Anatòlia i l'Àndalus. Un misticisme inseparable de l'ascetisme Com en la majoria de les religions, també en l'islam sorgí ja des del principi (segles VII-VIII) un corrent místic, al qual no degué ésser aliê el coneixement que els àrabs tenien del monaquisme ascètic cristià, practicat a Síria i Egipte. Però la influència cristiana en aquests embrionaris corrents místics de l'islam no va anar més enllà de la pràctica ascètica. Per al cristianisme, Jesús, en tant que "Fill de Déu", és un intercessor entre aquest i l'home, i aquesta idea és del tot estranya en l'islam ortodox. Mahoma, fins en les visions més idealitzades de la seua personalitat, mai no pretengué ser res més que un profeta desproveït d'aura divina i mancat del do de fer miracles o del paper d'intercessor. En l'època de formació del sufisme --en els tres primers segles de l'islam--, hi hagué místics, com Hàssan de Bàssora [Hasan al-Basrî] (m. 728), que tractaren d'interioritzar la pràctica de la nova religió, enfront de la relaxació dels primitius principis islàmics. D'altres, seguint l'exemple dels anacoretes cristians en els deserts de Síria i Egipte, es retiraren del món i aspiraren a comprendre els manaments divins gràcies a la meditació. Aquesta actitud fou reprovada per l'islam. El sant místic fou una figura inseparable de la pobresa --no necessàriament equivalent de la pietat--, fins al punt que va ser conegut com "el pobre" (en àrab faqîr, pl. fuqarâ`, i en persa darvîsh [darwix]), d'on derivà el mot "dervix o dervís, pl. dervixos o dervissos", que passà a designar el sufí errant. L'elaboració d'una via El misticisme musulmà s'expressà a plena llum en la Bagdad del segle IX. Aquesta fou una època en què, per als místics, el dret i la teologia modelaren la religió en les exclusives formes legalistes de la sharî´a. Els sufís, en canvi, revindicaren l'exemple del Profeta i postularen la necessitat de l'ascesi per a atênyer de forma paulatina la "Veritat Espiritual" interior (haqîqa). En aquest camí d'ascens era ineludible la gnosi dels textos sagrats. Tot seguint la "Via" (tarîqa) d'un mestre (xeic), es podia arribar a un estat místic (hâl) en el qual es produïa "l'anorreament de si mateix en Déu" (fanâ`). En el sufisme es pot accedir a l'esta místic mitjançant tres "vies" (tarîqât): la del temor (makhâfa) o de la "purificació"; la de l'amor (mahabba) o del "sacrifici"; i, finalment, la del "coneixement" (ma´arifa). Allò que distingeix els sufís de la resta dels creients és, de fet, la via de l'ascesi, destinada a atênyer la unió amb Déu, una idea que per a l'ortodòxia resulta impensable, ja que la criatura, en la seua fal·libilitat, no pot conéixer Déu. Històricament, la teologia islàmica (kalâm) posà el seu racionalisme al servei de la defensa de la fe "pura", ja que sospitava l'existència d'elements heretges i fins i tot blasfems en el sufisme. A més, els ulemes no acceptaren de bon grat l'oberta reprovació que els sufís feien de la hipocresia religiosa i de les injustícies socials. Així, el gnòstic sufí Dû-n-Nûn (m. 861) fou cridat a Bagdad per a ser inculpat d'heretgia. També aparegueren algunes tendències místiques, com la de "l'examen de consciència" d'al-Muhâsibî (m. 837), que estigueren en concordança amb les argumentacions del kalâm. Per contra, l'iranià al-Bistâmî (m. 875), potser influït per l'hinduisme, proclamà que havia atês la unió amb Déu, o, el que és el mateix, la pròpia divinitat. La posició d'un dels grans místics de l'islam, Ibn al-Junayd (m. 910), clarifica molt més què cal entendre per sufisme: per a ell, la "via de l'amor" venç la severitat de Déu, ja que suposa l'abandonament de si mateix i de la pròpia personalitat en Déu. Aquest monisme panteista inspirà la poesia mística. Així i tot, l'iranià al-Hal·laj, després d'haver anunciat que havia atês la unió amb Déu, fou crucificat a Bagdad el 922, per instigació de les autoritats religioses. Un altre dels grans místics de l'islam, el persa Suhrawardî, també fou executat --per ordre de Saladí-- el 1191, a causa de la seua "heretgia il·luminista", inspirada en l'antiga cultura iraniana. Per la mateixa època, l'andalusí Abû Madyân (Bumedian, en àrab dialectal; m. 1197) --que acabà esdevenint el "sant patró" d'Algèria-- fou el principal introductor del sufisme en el Magrib. Els adeptes del "coneixement interior" --una altra designació del sufisme-- reberen la influència religiosa del monaquisme siríac, de l'hinduisme, de la filosofia grega i hel·lenística i de les doctrines gnòstiques, especialment les del dualisme iranià. Alguns sufís originaris de Pèrsia estaven impregnats de teories maniquees --nascudes a la seua terra-- i budistes. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que en l'Iran sassànida el mazdeisme zoroastrià fou la religió de l'Estat fins a la conquista àrab. Tanmateix, fou al si de l'islam on es desenvolupà el sufisme --de fet, només un musulmà convençut pot ser sufí--, i si va atraure la desconfiança de les autoritats religioses fou sobretot per les posicions extremistes, i fins i tot heterodoxes, adoptades per alguns sufís al llarg de la història musulmana. D'altra banda, constituí un fet ben notable la incidència de místics perses o d'origen iranià en el desenvolupament del misticisme sufí, que impregnà així mateix els poetes perses més destacats:Nizâmî (segle XII), Rûmî (segle XIII), ´Attar (m. devers 1190-1220), Hâfiz (segle XV) i, finalment, Jâmî (segle XV). Tot i això, el món xiïta ha expressat sempre un clar rebuig del sufisme, probablement perquè el xiïsme ja té uns "intercessors" en els seus imams i perquè la seua filosofia religiosa no ha quedat "blocada" com en el món sunnita, almenys fins a l'època moderna. Però això no significa que no existesquen confraries místiques xiïtes. Sufisme clàssic i confraries Tant els sufís com la jerarquia religiosa sentiren la necessitat de circumscriure amb una major precisió els límits del moviment místic. El gran teòleg sunnita Algatzell (m. 1111) comprengué com pocs la recerca de Déu que animava els sufís, potser perquè també ell fou un místic, i, d'acord amb aqueixa comprensió, dugué a terme una iniciativa, que havia de ser determinant, a fi de "reintegrar" oficialment el sufisme en el corrent general del sunnisme. El misticisme sufí continuà despertant sospites, és clar, entre els ulemes més intransigents, a vegades per causa de les tendències heterodoxes ancorades en alguns dels corrents sufís. Però la reconciliació entre el islam ortodox i el sufisme que promogué Algatzell no quedà sense efecte, i així, aquesta exercí un paper força integrador en la societat musulmana i li permeté de sobreviure en les pitjors èpoques de la seua història, com, per exemple, quan tingué lloc el cataclisme mongol. Un altre dels efectes d'aquella saludable reconciliació es donà en el segle XII. En aquesta època ´Abd al-Qâdir al-Jilânî (m. 1166), jurista hanbalita de Bagdad, combinà la pràctica mística i l'ortodòxia per fundar una de les més importants confraries sufís que hi ha hagut en el món musulmà fins als nostres dies: la Qâdiriyya, implantada des d'Indonèsia fins al Magrib, on fou especialment popular. Aquesta confraria sabé encarrilar els desbordaments de la religió popular i del culte als morabits. En el pla intel·lectual resultà primordial la visió de l'andalusí Ibn al-´Arabî (mort a Damasc el 1240), el més gran dels teòrics sufís del monisme i del panteisme. Ibn al-´Arabî postulà l'absoluta immanència de Déu, un Déu que absorbeix l'amant, l'amor, els homes i el món sencer. A partir del segle X, les confraries sufís s'organitzaren sota l'autoritat dels xeics i donaren lloc a "escoles" validades per cadenes de transmissió, com en els hadiths, que, alhora, constituïren distintes genealogies espirituals. Aquests vincles promogueren noves formes comunitàries que anaven des dels cercles esotèrics fins a l'existència dels dervitxos rodamons. També sorgiren nous ritus d'adoració col·lectiva, com la "rememoració" de Déu (dikr) i les diverses tècniques físiques per a atênyer l'anorreament de si mateix, un dels exemples més cèlebres del qual el constitueix la dansa (samâ`) dels mevlevís. Més enllà d'aquesta funció espiritual, les confraries sufís actuaren políticament, bé fos al costat dels "guerrers de la fe" (gâzîs) de les fronteres, bé fos dins els Estats musulmans constituïts. L'Imperi otomà, per exemple, tingué grans dificultats per a reduir les revoltes dels dervitxos bektaxís d'Anatòlia, "capellans" dels geníssers i heterodoxos. I fou la confraria sufí de xiïtes turcomans denominada Qïzïl bash ("Cap roig") la que va dur al poder als safàvides a Pèrsia el 1501. Les confraries sufís --de les quals se n'han arribat a inventariar un mínim de dues-centes, de les quals un centenar encara són actives-- estan presents en totes les regions de l'islam i en tots els àmbits. Actualment, els seus sants i mestres espirituals encara són honorats en vida i un gran nombre de creients en visiten les tombes. Entre aquestes, cal destacar la d'al-Jilânî, a Bagdad --transformada en un grandiós santuari per Solimà el Magnífic--, la del gnòstic egipci Dû-n-Nûn, prop de les piràmides del Caire, i la de Sîdî Bumedian (Abû Madyân), a Tremissèn (Algèria), sense parlar de les tombes dels poetes sufís perses, com la de Rûmî a Konya i la de Hâfiz a Shirâz. [Thoraval] Textos L'AMAT Algú arribà fins a la porta de l'Amat i trucà. Una veu preguntà: "Qui és?". Ell contestà: "Sóc jo". La veu digué: "Ací no hi ha lloc per a tots dos". La porta continuà tancada. Al cap d'un any de solitud i privacions el mateix home arribà davant la porta de l'Amat. Hi trucà. Una veu de dins preguntà: "Qui és?". L'home digué: "Ets tu". I la porta s'obrí per a ell. [Idries Shah, El camino del sufi, Barcelona, Paidós, 1986.] LA PORTA Salih de Qazwin ensenyà als seus deixebles: "A tothom que cride a la porta contínuament, se li obrirà". En sentir-ho un dia, Rabi´a li digué: "Quant de temps seguiràs dient: 'Se li obrirà'? La porta no ha estat mai tancada". El gest més ínfim d'un ésser humà és percebut en els sistemes solars que pertanyen a universos encara no descoberts. [Rûmî (1207-1273)]. Universitats i col·legis teològics i conferències sàvies, cercles i claustres... de què serveixen quan no hi ha coneixement ni ull que veja? [Hafiz] LA RECLUSIÓ Quan et reclous i t'aïlles de la gent has de guardar-te dels qui et busquen o de la temptació de rebre'ls. El propòsit de recloure's i apartar-se de la gent consisteix a evitar de relacionar-se amb les persones i no solament d'eludir les formes socials. El teu cor i la teua oïda no seran capaços de mantenir aquest propòsit quan acudesquen a tu i et diguen coses absurdes; el teu cor tampoc no es veurà purificat de la idiotesa del món. Així doncs, tanca la porta a la gent, tanca la porta de ta casa a la teua família i practica el record (dikr) del senyor del poble. Qui es reclou però obre la porta, és buscat per la gent. Va darrere el poder i la glòria, però és rebutjat en arribar a la porta de Déu. [Ibn´Ata`Al·lah, apud Ernst, Sufismo] EL DEJUNI He revisat els escrits dels profetes, d'erudits de les generacions passades, però no hi he trobat res que m'acoste al Més Gran Factor sense [el complement de la] fam. [D'aquesta manera] qui té fam esdevé humil, qui és humil demana, i qui demana obté. Dejuna, doncs, per estar famolenc, germà meu, i practica-ho constantment, ja que amb el dejuni atenyeràs el que desitges i arribaràs allà on esperes. [Abû Madyân, apud Ernst, Sufismo] L'ORACIÓ NOCTURNA Durant el dia criden la foscor, igual com el pastor crida el ramat, i ansien l'ocàs, igual com l'ocell ansia el niu en fer-se fosc. Quan cau la nit, quan la foscor apaga [la llum], quan s'estiren els llençols, quan la família descansa i quan cada amant es queda a soles amb l'amat, llavors s'alcen, orientant els peus devers Meu, girant el rostre devers Meu, i pronuncien paraules d'intimitat, i M'adoren en virtut de la Meua gràcia. Estan [espantats] i dubten entre el crit i el sanglot, entre el gemec i la queixa, entre estar drets o asseguts i entre inclinar-se o postrar-se davant Meu. Fan [tot això] en honor meua, i revelen com pateixen pel Meu amor. [Abu Madyân, apud Ernst, Sufismo]. «Vés, vola amb Plató fins a l'empíria esfera, fins al primer Bé, el primer Perfecte i el primer Just; o entra en el laberíntic anell que petjaren els seus seguidors, i, desoint el sentit, crida imitant Déu; com corren els sacerdots orientals en vertiginosos cercles, i giren el cap per imitar el Sol. Vés, ensenya la Saviesa Eterna a governar, torna a tu mateix i enfolleix! » Alexander Pope, Essay on Man (1734) Capítol de la Perfecció (112. Sura al-Ikhlâç: mequina, 4 versicles) 1. bi-smi-L·lah ir-rahmân ir-rahîm qul huwa Al·lahu ahad [En nom de Déu, abundantment, permanentment compassiu, digues: Ell és Déu, u] 2. Il·lahu ç-çamad [Déu, l'etern] 3. lam ialid wa lam iulad [No ha engendrat ni ha estat engendrat] 4. wa lam iakun l·lahu kufu`an ahad [No hi ha res que a Ell s'assemble] Enllaços externs Hores de salat per a València ciutat Muhyiddin Ibn Arabi Society Sufi Studies Today Sufism, Sufis, and Sufi Orders: Sufism's Many Paths Enllaços interns S. Jàfer. La filosofia de l'amor en Ibn Arabî i en Ramon Llull Da´wah, la ciència de la invocació mitjançant xifres i lletres Els 99 noms d'Al·lah L'aparició de les sendes: Àndalus - Màgrib Bibliografia [1986 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. El núcleo del núcleo. Málaga: Sirio. 1986. [1987 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. Tratado de la unidad. Málaga: Sirio. 1987. [1988 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. Viaje al señor del poder. Málaga. Sirio. 1988. [1989 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. El árbol del universo. Traducción y estudio de Arthur Jeffery. Madrid: Editorial Sufi. 1989. [1996 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. Tratado del amor. Introducción y notas de Maurice Gloton. Madrid: EDAF. 1996. [1998 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. El tabernáculo de las luces (Mishkat al anwar). 101 dichos del Profeta. Edición bilingüe. Madrid: Editorial Sufi. [1984 Arasteh] = A. Reza Arasteh. Rumi, el persa, el sufi. Un renacimiento en el seno de la creatividad y el amor. Prefacio de Erich Fromm. Barcelona: Paidós. [1981 Asín] = Miguel Asín Palacios. Vidas de santones andaluces. La «Epístola de la Santidad» de Ibn ´Arabî de Murcia. Hiperión. («Libros Hiperión». 57). Madrid. 1981. [1981 Asín] = Miguel Asín Palacios. El Islam cristianizado. Estudio del «sufismo» a través de las obras de Abenarabí de Murcia. Madrid: Hiperión. 1981. [1990 Asín] = Miguel Asín Palacios., Šâdilîes y alumbrados. Estudio introductorio de Luce López-Baralt. Madrid: Hiperión. [1992 Asín] = Miguel Asín Palacios. Tres estudios sobre pensamiento y mística hispanomusulmanes. Madrid: Hiperión. 1992. [1993 Corbin] = Henry Corbin. La imaginación creadora en el sufismo de Ibn ´Arabî. Barcelona. Destino. 1993. Traducció de l'edició francesa: 1953. Flamarion. [1994 Corbin] = Henry Corbin. Historia de la filosofia islámica. Madrid. Trotta. [Trad. esp. d'Histoire de la philosophie islamique. Gallimard. 1964. 1968]. [1996 Corbin] = Henry Corbin. Cuerpo espiritual y Tierra celeste. Del Irán mazdeísta al Irán chiíta. Madrid. Ediciones Siruela. 1996. Traducció de l'edició francesa: 1979. París. Buchet/Chastel. [Craig 1995] = H.A.L. Craig. Bilal. El sirviente de Mahoma. Barcelona: Edhasa, 1995. [1997 Eflaki] = Shemsu-d-din El Eflaki. Leyendas de los sufíes. Historias de la vida y enseñanzas de Rumi. Selección de Jame W. Redhouse. Madrid: EDAF. 1997. [1999 Ernst] = Carl W. Ernst. Sufismo. Una introducción esencial a la filosofía y la práctica de la tradición mística del Islam. Barcelona: Oniro. [1981 Fahd] =Toufic Fahd. «El islam y las sectas islámicas». Historia de las Religiones. XI. Madrid: Siglo XXI. ps. 1-220. [1989 Fârid] = Ibn al-Fârid, Poema del camino espiritual, traducción y estudio preliminar de Carlos Varona Narvión, Madrid, Hiperión (Poesía Hiperión, 136), 1989. [1976 Guraieb] = José E. Guraieb. El sufismo en el cristianismo y el islam. Buenos Aires: Kier. [1983 Izutsu] = Toshihiko Izutsu. Sufismo y taoismo (Estudio comparativo de conceptos filosóficos clave). 2 vols.: 1. Ibn 'Arabî; 2. Laozi y Zhuangzi. Madrid. Ediciones Siruela (El árbol del paraíso. 10-11). 1997. Trad. espanyola de Sufism and Taoism (A Comparative Study of Key Philosophical Concepts). 1983. 1993. [1995 Kabbani] = Shaykh Muhammad Hisham Kabbani. Angels unveiled. A sufi perspective. Foreword by Sachiko Murata. Chicago: Kazi Publications. Inc. [1975 Lings] = Martin Lings. ¿Qué es el sufismo?. Taurus. («Biblioteca de Estudios Tradicionales». 7). Madrid. 1981. Tr. esp. de What is Sufism?. Allen & Unwin. Ltd.. London. 1975. [1999 Nûrî] = Abû-l-Hasan al-Nûrî de Bagdad. Moradas de los corazones. traducción del árabe. introducción y notas de Luce López-Baralt. Madrid. Trotta (Pliegos de Oriente). 1999. [1975 Pareja] = Félix M. Pareja. La religiosidad musulmana. La Editorial Católica («BAC». 374. Semina Verbi). Madrid. 1975. [1997 = Poupard] = Diccionario de las religiones. Director: Cardenal Paul Poupard. Comité de Redacción: Jacques Vidal, Julien Ries, Édouard Cothenet, Yves Marchasson, Michel Delahotre. Barcelona: Herder. [1982 Random] = M. Random. «Mawlana. el sufismo y la danza». Cielo y Tierra. I. 2 (1982). ps 77-79. [1988 Rumî] = Djalâl al-Dîn Rûmî, Poemas sufíes, versión, selección, prólogo y notas de Alberto Manzano, segunda edición, Madrid, Hiperión (Poesía Hiperión, 121), 1993. [1998 Rumi] = Jalalud-din Rumi. El masnavi. Las enseñanzas de Rumi. Barcelona: Edicomunicación. [1997 SA] = Alexandre Popovic & Gilles Veinstein. coordinadores. Las sendas de Allah. Las cofradías musulmanas desde sus orígenes hasta la actualidad. Barcelona. Edicions Bellaterra. 1997. [1986 Shah] = Idries Shah. El camino del sufi. Barcelona. Paidós («Orientalia». 15). 1986. [1996 Shah] = Idries Shah. La sabiduría de los idiotas. Cuentos de la tradición sufí. Madrid: EDAF. 1996. [Schimmel 2002] = Annemarie Schimmel. Las dimensiones místicas del Islam. Madrid: Trotta. 2002. [1999 Sufism] = The Heritage of Sufism: I. Classical Persian Sufism from its Origins to Rumi (700-1300); II. The Legacy of Medieval Persian Sufism (1150-1500); III. Late Classical Persianate Sufism (1501-1750). Edited by Leonard Lewisohn (I-II). Edited by Leonard Lewisohn and David Morgan (III). Oxford (England): Oneworld. [1996 Thoraval] = Yves Thoraval. Diccionario de civilización musulmana. Barcelona: Larousse Planeta (Referencias Larousse. Humanidades). Discografia [s.d Sufi] = Cantiques soufis, 1: Oratorio spirituel (Samaa). Enregistrement en public à l'UNESCO (Paris) M.E.D. El Dorado, sense any d'edició [s.d.]. [1992 Nusrat] = Nusrat Fateh Ali Khan & Party. Devotional Songs. Real World Records/Virgin Records. [1994 Nusrat] = Nusrat Fateh Ali Khan. Sanson ki mala. Jaro Medien GmH: 4181-2. LC8648. [1997 Shushtarí] = Ritual Sufí-Andalusí (Poemas del místico granadino Al-Shustarí (1212-1269), El Samá`de la Zawya (canto religioso de los cofrades sufíes), Omar Metioui, dirección musical, Mohamed Mehdi Temsamani, Sheij de la Zawya, Sony Classical (Hispanica): SK62999, 1997. [1997 Sufi] = Echos du Paradis. Sufi Soul. Afghanistan, Baluchistan, Egypt, Iran, Kurdistan, Morocco, Pakistan, Senegal, Syria, Tajikistan, Turkey, Uzbekistan. Network. LC 6759. [1998 Metioui] = Música Sufí Andalusí. Misticismo en Al-Andalus. Cantos místicos de la Cofradía al-Harráqiyya.Pneuma: Al-Andalus. PN200. Madrid. 1998. [1999 Shushtarí] = Dhikr y Samá´. Canto religioso de la Cofradía Sufí-Andalusí Al-Shushtarí. Dirección: Omar Metioui. Poemas del místico granadino Al-Shushtarí (Granada 1212-Damieta 1269). Pneuma: Al-Andalus. © La Terra d'Enlloc València, maig de 1998-juliol de 2008

El sufisme

L'Obertura

Un misticisme inseparable de l'ascetisme

L'elaboració d'una via

Sufisme clàssic i confraries

La Terra d'Enlloc / Els jardins d'Alandalús / Sendes de l'Islam

Sura de l'Obertura
(1. Sura al-Fàtiha: mequina, 7 versicles)
1. bismi_ L·lâhi_ rrah·mâni_ rrah·îmi_ lh·amdu liL·lâhi rabbi_ l-´alamîn
[En nom de Déu, abundantment, permanentment compassiu, lloat siga Déu, Senyor de l'Univers]
2. arrah·mâni_ rrah·îm [Abundantment, permanentment compassiu]
3. màliki yaum iddîn [El dominador del Dia del Judici]
4. iyàka na´abudú wa iyàka nasta´în [Només a Tu adorem, només a Tu demanem ajut]
5. ih·dinâ_ s·s·irâta_ lmustaqîm [Guia'ns pel camí segur]
6. s·irata_ lladîna_ na´amtu ´alaîhim [El camí dels qui has afavorit]
7. gaîri_ lmagdubi ´alaîhim walâ_ d·d·âl·lîn. [No pas el dels qui provoquen ira ni el dels equivocats.]

El sufisme és el misticisme islàmic. La veu deriva de l'àrab tasawwûf [tassàwuf], paraula formada a partir de l'arrel sûf, 'llana', al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els sufís com a mostra d'humilitat, i, en un principi, potser a imitació dels monjos i els ascetes cristians. L'islam no va encoratjar mai en excês el sufisme, ja que aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i al coneixement de Déu directament, i no per mitjà de l'única revelació de Déu, contiguda en l'Alcorà. El sufisme, a partir de l'Iraq en el segle VIII, i de Bagdad i del Caire en el segle IX, s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran fins a l'Índia, i des del Magrib fins a Anatòlia i l'Àndalus.

Un misticisme inseparable de l'ascetisme
Com en la majoria de les religions, també en l'islam sorgí ja des del principi (segles VII-VIII) un corrent místic, al qual no degué ésser aliê el coneixement que els àrabs tenien del monaquisme ascètic cristià, practicat a Síria i Egipte. Però la influència cristiana en aquests embrionaris corrents místics de l'islam no va anar més enllà de la pràctica ascètica. Per al cristianisme, Jesús, en tant que "Fill de Déu", és un intercessor entre aquest i l'home, i aquesta idea és del tot estranya en l'islam ortodox. Mahoma, fins en les visions més idealitzades de la seua personalitat, mai no pretengué ser res més que un profeta desproveït d'aura divina i mancat del do de fer miracles o del paper d'intercessor. En l'època de formació del sufisme --en els tres primers segles de l'islam--, hi hagué místics, com Hàssan de Bàssora [Hasan al-Basrî] (m. 728), que tractaren d'interioritzar la pràctica de la nova religió, enfront de la relaxació dels primitius principis islàmics. D'altres, seguint l'exemple dels anacoretes cristians en els deserts de Síria i Egipte, es retiraren del món i aspiraren a comprendre els manaments divins gràcies a la meditació. Aquesta actitud fou reprovada per l'islam. El sant místic fou una figura inseparable de la pobresa --no necessàriament equivalent de la pietat--, fins al punt que va ser conegut com "el pobre" (en àrab faqîr, pl. fuqarâ`, i en persa darvîsh [darwix]), d'on derivà el mot "dervix o dervís, pl. dervixos o dervissos", que passà a designar el sufí errant.
L'elaboració d'una via
El misticisme musulmà s'expressà a plena llum en la Bagdad del segle IX. Aquesta fou una època en què, per als místics, el dret i la teologia modelaren la religió en les exclusives formes legalistes de la sharî´a. Els sufís, en canvi, revindicaren l'exemple del Profeta i postularen la necessitat de l'ascesi per a atênyer de forma paulatina la "Veritat Espiritual" interior (haqîqa). En aquest camí d'ascens era ineludible la gnosi dels textos sagrats. Tot seguint la "Via" (tarîqa) d'un mestre (xeic), es podia arribar a un estat místic (hâl) en el qual es produïa "l'anorreament de si mateix en Déu" (fanâ`). En el sufisme es pot accedir a l'esta místic mitjançant tres "vies" (tarîqât):

la del temor (makhâfa) o de la "purificació";

la de l'amor (mahabba) o del "sacrifici";

i, finalment, la del "coneixement" (ma´arifa).

Allò que distingeix els sufís de la resta dels creients és, de fet, la via de l'ascesi, destinada a atênyer la unió amb Déu, una idea que per a l'ortodòxia resulta impensable, ja que la criatura, en la seua fal·libilitat, no pot conéixer Déu. Històricament, la teologia islàmica (kalâm) posà el seu racionalisme al servei de la defensa de la fe "pura", ja que sospitava l'existència d'elements heretges i fins i tot blasfems en el sufisme. A més, els ulemes no acceptaren de bon grat l'oberta reprovació que els sufís feien de la hipocresia religiosa i de les injustícies socials. Així, el gnòstic sufí Dû-n-Nûn (m. 861) fou cridat a Bagdad per a ser inculpat d'heretgia. També aparegueren algunes tendències místiques, com la de "l'examen de consciència" d'al-Muhâsibî (m. 837), que estigueren en concordança amb les argumentacions del kalâm. Per contra, l'iranià al-Bistâmî (m. 875), potser influït per l'hinduisme, proclamà que havia atês la unió amb Déu, o, el que és el mateix, la pròpia divinitat.
La posició d'un dels grans místics de l'islam, Ibn al-Junayd (m. 910), clarifica molt més què cal entendre per sufisme: per a ell, la "via de l'amor" venç la severitat de Déu, ja que suposa l'abandonament de si mateix i de la pròpia personalitat en Déu. Aquest monisme panteista inspirà la poesia mística. Així i tot, l'iranià al-Hal·laj, després d'haver anunciat que havia atês la unió amb Déu, fou crucificat a Bagdad el 922, per instigació de les autoritats religioses. Un altre dels grans místics de l'islam, el persa Suhrawardî, també fou executat --per ordre de Saladí-- el 1191, a causa de la seua "heretgia il·luminista", inspirada en l'antiga cultura iraniana. Per la mateixa època, l'andalusí Abû Madyân (Bumedian, en àrab dialectal; m. 1197) --que acabà esdevenint el "sant patró" d'Algèria-- fou el principal introductor del sufisme en el Magrib. Els adeptes del "coneixement interior" --una altra designació del sufisme-- reberen la influència religiosa del monaquisme siríac, de l'hinduisme, de la filosofia grega i hel·lenística i de les doctrines gnòstiques, especialment les del dualisme iranià. Alguns sufís originaris de Pèrsia estaven impregnats de teories maniquees --nascudes a la seua terra-- i budistes. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que en l'Iran sassànida el mazdeisme zoroastrià fou la religió de l'Estat fins a la conquista àrab. Tanmateix, fou al si de l'islam on es desenvolupà el sufisme --de fet, només un musulmà convençut pot ser sufí--, i si va atraure la desconfiança de les autoritats religioses fou sobretot per les posicions extremistes, i fins i tot heterodoxes, adoptades per alguns sufís al llarg de la història musulmana. D'altra banda, constituí un fet ben notable la incidència de místics perses o d'origen iranià en el desenvolupament del misticisme sufí, que impregnà així mateix els poetes perses més destacats:Nizâmî (segle XII), Rûmî (segle XIII), ´Attar (m. devers 1190-1220), Hâfiz (segle XV) i, finalment, Jâmî (segle XV). Tot i això, el món xiïta ha expressat sempre un clar rebuig del sufisme, probablement perquè el xiïsme ja té uns "intercessors" en els seus imams i perquè la seua filosofia religiosa no ha quedat "blocada" com en el món sunnita, almenys fins a l'època moderna. Però això no significa que no existesquen confraries místiques xiïtes.

Sufisme clàssic i confraries
Tant els sufís com la jerarquia religiosa sentiren la necessitat de circumscriure amb una major precisió els límits del moviment místic. El gran teòleg sunnita Algatzell (m. 1111) comprengué com pocs la recerca de Déu que animava els sufís, potser perquè també ell fou un místic, i, d'acord amb aqueixa comprensió, dugué a terme una iniciativa, que havia de ser determinant, a fi de "reintegrar" oficialment el sufisme en el corrent general del sunnisme. El misticisme sufí continuà despertant sospites, és clar, entre els ulemes més intransigents, a vegades per causa de les tendències heterodoxes ancorades en alguns dels corrents sufís. Però la reconciliació entre el islam ortodox i el sufisme que promogué Algatzell no quedà sense efecte, i així, aquesta exercí un paper força integrador en la societat musulmana i li permeté de sobreviure en les pitjors èpoques de la seua història, com, per exemple, quan tingué lloc el cataclisme mongol. Un altre dels efectes d'aquella saludable reconciliació es donà en el segle XII. En aquesta època ´Abd al-Qâdir al-Jilânî (m. 1166), jurista hanbalita de Bagdad, combinà la pràctica mística i l'ortodòxia per fundar una de les més importants confraries sufís que hi ha hagut en el món musulmà fins als nostres dies: la Qâdiriyya, implantada des d'Indonèsia fins al Magrib, on fou especialment popular. Aquesta confraria sabé encarrilar els desbordaments de la religió popular i del culte als morabits. En el pla intel·lectual resultà primordial la visió de l'andalusí Ibn al-´Arabî (mort a Damasc el 1240), el més gran dels teòrics sufís del monisme i del panteisme. Ibn al-´Arabî postulà l'absoluta immanència de Déu, un Déu que absorbeix l'amant, l'amor, els homes i el món sencer.
A partir del segle X, les confraries sufís s'organitzaren sota l'autoritat dels xeics i donaren lloc a "escoles" validades per cadenes de transmissió, com en els hadiths, que, alhora, constituïren distintes genealogies espirituals. Aquests vincles promogueren noves formes comunitàries que anaven des dels cercles esotèrics fins a l'existència dels dervitxos rodamons. També sorgiren nous ritus d'adoració col·lectiva, com la "rememoració" de Déu (dikr) i les diverses tècniques físiques per a atênyer l'anorreament de si mateix, un dels exemples més cèlebres del qual el constitueix la dansa (samâ`) dels mevlevís.

Més enllà d'aquesta funció espiritual, les confraries sufís actuaren políticament, bé fos al costat dels "guerrers de la fe" (gâzîs) de les fronteres, bé fos dins els Estats musulmans constituïts. L'Imperi otomà, per exemple, tingué grans dificultats per a reduir les revoltes dels dervitxos bektaxís d'Anatòlia, "capellans" dels geníssers i heterodoxos. I fou la confraria sufí de xiïtes turcomans denominada Qïzïl bash ("Cap roig") la que va dur al poder als safàvides a Pèrsia el 1501. Les confraries sufís --de les quals se n'han arribat a inventariar un mínim de dues-centes, de les quals un centenar encara són actives-- estan presents en totes les regions de l'islam i en tots els àmbits. Actualment, els seus sants i mestres espirituals encara són honorats en vida i un gran nombre de creients en visiten les tombes. Entre aquestes, cal destacar la d'al-Jilânî, a Bagdad --transformada en un grandiós santuari per Solimà el Magnífic--, la del gnòstic egipci Dû-n-Nûn, prop de les piràmides del Caire, i la de Sîdî Bumedian (Abû Madyân), a Tremissèn (Algèria), sense parlar de les tombes dels poetes sufís perses, com la de Rûmî a Konya i la de Hâfiz a Shirâz.

[Thoraval]

Textos
L'AMAT
Algú arribà fins a la porta de l'Amat i trucà. Una veu preguntà: "Qui és?". Ell contestà: "Sóc jo". La veu digué: "Ací no hi ha lloc per a tots dos". La porta continuà tancada. Al cap d'un any de solitud i privacions el mateix home arribà davant la porta de l'Amat. Hi trucà. Una veu de dins preguntà: "Qui és?". L'home digué: "Ets tu". I la porta s'obrí per a ell. [Idries Shah, El camino del sufi, Barcelona, Paidós, 1986.]

LA PORTA

Salih de Qazwin ensenyà als seus deixebles: "A tothom que cride a la porta contínuament, se li obrirà". En sentir-ho un dia, Rabi´a li digué: "Quant de temps seguiràs dient: 'Se li obrirà'? La porta no ha estat mai tancada".

El gest més ínfim d'un ésser humà és percebut en els sistemes solars que pertanyen a universos encara no descoberts. [Rûmî (1207-1273)].

Universitats i col·legis teològics i conferències sàvies, cercles i claustres... de què serveixen quan no hi ha coneixement ni ull que veja? [Hafiz]

LA RECLUSIÓ

Quan et reclous i t'aïlles de la gent has de guardar-te dels qui et busquen o de la temptació de rebre'ls. El propòsit de recloure's i apartar-se de la gent consisteix a evitar de relacionar-se amb les persones i no solament d'eludir les formes socials. El teu cor i la teua oïda no seran capaços de mantenir aquest propòsit quan acudesquen a tu i et diguen coses absurdes; el teu cor tampoc no es veurà purificat de la idiotesa del món. Així doncs, tanca la porta a la gent, tanca la porta de ta casa a la teua família i practica el record (dikr) del senyor del poble. Qui es reclou però obre la porta, és buscat per la gent. Va darrere el poder i la glòria, però és rebutjat en arribar a la porta de Déu. [Ibn´Ata`Al·lah, apud Ernst, Sufismo]

EL DEJUNI

He revisat els escrits dels profetes, d'erudits de les generacions passades, però no hi he trobat res que m'acoste al Més Gran Factor sense [el complement de la] fam. [D'aquesta manera] qui té fam esdevé humil, qui és humil demana, i qui demana obté. Dejuna, doncs, per estar famolenc, germà meu, i practica-ho constantment, ja que amb el dejuni atenyeràs el que desitges i arribaràs allà on esperes. [Abû Madyân, apud Ernst, Sufismo]

L'ORACIÓ NOCTURNA

Durant el dia criden la foscor, igual com el pastor crida el ramat, i ansien l'ocàs, igual com l'ocell ansia el niu en fer-se fosc. Quan cau la nit, quan la foscor apaga [la llum], quan s'estiren els llençols, quan la família descansa i quan cada amant es queda a soles amb l'amat, llavors s'alcen, orientant els peus devers Meu, girant el rostre devers Meu, i pronuncien paraules d'intimitat, i M'adoren en virtut de la Meua gràcia. Estan [espantats] i dubten entre el crit i el sanglot, entre el gemec i la queixa, entre estar drets o asseguts i entre inclinar-se o postrar-se davant Meu. Fan [tot això] en honor meua, i revelen com pateixen pel Meu amor. [Abu Madyân, apud Ernst, Sufismo].

«Vés, vola amb Plató fins a l'empíria esfera,
fins al primer Bé, el primer Perfecte i el primer Just;
o entra en el laberíntic anell que petjaren els seus seguidors,
i, desoint el sentit, crida imitant Déu;
com corren els sacerdots orientals en vertiginosos cercles,
i giren el cap per imitar el Sol.
Vés, ensenya la Saviesa Eterna a governar,
torna a tu mateix i enfolleix! »

Alexander Pope, Essay on Man (1734)

Capítol de la Perfecció (112. Sura al-Ikhlâç: mequina, 4 versicles)
1. bi-smi-L·lah ir-rahmân ir-rahîm qul huwa Al·lahu ahad [En nom de Déu, abundantment, permanentment compassiu, digues: Ell és Déu, u] 2. Il·lahu ç-çamad [Déu, l'etern]
3. lam ialid wa lam iulad [No ha engendrat ni ha estat engendrat]
4. wa lam iakun l·lahu kufu`an ahad [No hi ha res que a Ell s'assemble]

Enllaços externs

Hores de salat per a València ciutat

Muhyiddin Ibn Arabi Society

Sufi Studies Today

Sufism, Sufis, and Sufi Orders: Sufism's Many Paths

Enllaços interns

S. Jàfer. La filosofia de l'amor en Ibn Arabî i en Ramon Llull

Da´wah, la ciència de la invocació mitjançant xifres i lletres

Els 99 noms d'Al·lah

L'aparició de les sendes: Àndalus - Màgrib

Bibliografia

[1986 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. El núcleo del núcleo. Málaga: Sirio. 1986.

[1987 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. Tratado de la unidad. Málaga: Sirio. 1987.

[1988 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. Viaje al señor del poder. Málaga. Sirio. 1988.

[1989 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. El árbol del universo. Traducción y estudio de Arthur Jeffery. Madrid: Editorial Sufi. 1989.

[1996 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. Tratado del amor. Introducción y notas de Maurice Gloton. Madrid: EDAF. 1996.

[1998 ´Arabí] = Ibn al-´Arabí. El tabernáculo de las luces (Mishkat al anwar). 101 dichos del Profeta. Edición bilingüe. Madrid: Editorial Sufi.

[1984 Arasteh] = A. Reza Arasteh. Rumi, el persa, el sufi. Un renacimiento en el seno de la creatividad y el amor. Prefacio de Erich Fromm. Barcelona: Paidós.

[1981 Asín] = Miguel Asín Palacios. Vidas de santones andaluces. La «Epístola de la Santidad» de Ibn ´Arabî de Murcia. Hiperión. («Libros Hiperión». 57). Madrid. 1981.

[1981 Asín] = Miguel Asín Palacios. El Islam cristianizado. Estudio del «sufismo» a través de las obras de Abenarabí de Murcia. Madrid: Hiperión. 1981.

[1990 Asín] = Miguel Asín Palacios., Šâdilîes y alumbrados. Estudio introductorio de Luce López-Baralt. Madrid: Hiperión.

[1992 Asín] = Miguel Asín Palacios. Tres estudios sobre pensamiento y mística hispanomusulmanes. Madrid: Hiperión. 1992.

[1993 Corbin] = Henry Corbin. La imaginación creadora en el sufismo de Ibn ´Arabî. Barcelona. Destino. 1993. Traducció de l'edició francesa: 1953. Flamarion.

[1994 Corbin] = Henry Corbin. Historia de la filosofia islámica. Madrid. Trotta. [Trad. esp. d'Histoire de la philosophie islamique. Gallimard. 1964. 1968].

[1996 Corbin] = Henry Corbin. Cuerpo espiritual y Tierra celeste. Del Irán mazdeísta al Irán chiíta. Madrid. Ediciones Siruela. 1996. Traducció de l'edició francesa: 1979. París. Buchet/Chastel.

[Craig 1995] = H.A.L. Craig. Bilal. El sirviente de Mahoma. Barcelona: Edhasa, 1995.

[1997 Eflaki] = Shemsu-d-din El Eflaki. Leyendas de los sufíes. Historias de la vida y enseñanzas de Rumi. Selección de Jame W. Redhouse. Madrid: EDAF. 1997.

[1999 Ernst] = Carl W. Ernst. Sufismo. Una introducción esencial a la filosofía y la práctica de la tradición mística del Islam. Barcelona: Oniro.

[1981 Fahd] =Toufic Fahd. «El islam y las sectas islámicas». Historia de las Religiones. XI. Madrid: Siglo XXI. ps. 1-220.

[1989 Fârid] = Ibn al-Fârid, Poema del camino espiritual, traducción y estudio preliminar de Carlos Varona Narvión, Madrid, Hiperión (Poesía Hiperión, 136), 1989.

[1976 Guraieb] = José E. Guraieb. El sufismo en el cristianismo y el islam. Buenos Aires: Kier.

[1983 Izutsu] = Toshihiko Izutsu. Sufismo y taoismo (Estudio comparativo de conceptos filosóficos clave). 2 vols.: 1. Ibn 'Arabî; 2. Laozi y Zhuangzi. Madrid. Ediciones Siruela (El árbol del paraíso. 10-11). 1997. Trad. espanyola de Sufism and Taoism (A Comparative Study of Key Philosophical Concepts). 1983. 1993.

[1995 Kabbani] = Shaykh Muhammad Hisham Kabbani. Angels unveiled. A sufi perspective. Foreword by Sachiko Murata. Chicago: Kazi Publications. Inc.

[1975 Lings] = Martin Lings. ¿Qué es el sufismo?. Taurus. («Biblioteca de Estudios Tradicionales». 7). Madrid. 1981. Tr. esp. de What is Sufism?. Allen & Unwin. Ltd.. London. 1975.

[1999 Nûrî] = Abû-l-Hasan al-Nûrî de Bagdad. Moradas de los corazones. traducción del árabe. introducción y notas de Luce López-Baralt. Madrid. Trotta (Pliegos de Oriente). 1999.

[1975 Pareja] = Félix M. Pareja. La religiosidad musulmana. La Editorial Católica («BAC». 374. Semina Verbi). Madrid. 1975.

[1997 = Poupard] = Diccionario de las religiones. Director: Cardenal Paul Poupard. Comité de Redacción: Jacques Vidal, Julien Ries, Édouard Cothenet, Yves Marchasson, Michel Delahotre. Barcelona: Herder.

[1982 Random] = M. Random. «Mawlana. el sufismo y la danza». Cielo y Tierra. I. 2 (1982). ps 77-79.

[1988 Rumî] = Djalâl al-Dîn Rûmî, Poemas sufíes, versión, selección, prólogo y notas de Alberto Manzano, segunda edición, Madrid, Hiperión (Poesía Hiperión, 121), 1993.

[1998 Rumi] = Jalalud-din Rumi. El masnavi. Las enseñanzas de Rumi. Barcelona: Edicomunicación.

[1997 SA] = Alexandre Popovic & Gilles Veinstein. coordinadores. Las sendas de Allah. Las cofradías musulmanas desde sus orígenes hasta la actualidad. Barcelona. Edicions Bellaterra. 1997.

[1986 Shah] = Idries Shah. El camino del sufi. Barcelona. Paidós («Orientalia». 15). 1986.

[1996 Shah] = Idries Shah. La sabiduría de los idiotas. Cuentos de la tradición sufí. Madrid: EDAF. 1996.

[Schimmel 2002] = Annemarie Schimmel. Las dimensiones místicas del Islam. Madrid: Trotta. 2002.

[1999 Sufism] = The Heritage of Sufism: I. Classical Persian Sufism from its Origins to Rumi (700-1300); II. The Legacy of Medieval Persian Sufism (1150-1500); III. Late Classical Persianate Sufism (1501-1750). Edited by Leonard Lewisohn (I-II). Edited by Leonard Lewisohn and David Morgan (III). Oxford (England): Oneworld.

[1996 Thoraval] = Yves Thoraval. Diccionario de civilización musulmana. Barcelona: Larousse Planeta (Referencias Larousse. Humanidades).

Discografia

[s.d Sufi] = Cantiques soufis, 1: Oratorio spirituel (Samaa). Enregistrement en public à l'UNESCO (Paris) M.E.D. El Dorado, sense any d'edició [s.d.].

[1992 Nusrat] = Nusrat Fateh Ali Khan & Party. Devotional Songs. Real World Records/Virgin Records.

[1994 Nusrat] = Nusrat Fateh Ali Khan. Sanson ki mala. Jaro Medien GmH: 4181-2. LC8648.

[1997 Shushtarí] = Ritual Sufí-Andalusí (Poemas del místico granadino Al-Shustarí (1212-1269), El Samá`de la Zawya (canto religioso de los cofrades sufíes), Omar Metioui, dirección musical, Mohamed Mehdi Temsamani, Sheij de la Zawya, Sony Classical (Hispanica): SK62999, 1997.

[1997 Sufi] = Echos du Paradis. Sufi Soul. Afghanistan, Baluchistan, Egypt, Iran, Kurdistan, Morocco, Pakistan, Senegal, Syria, Tajikistan, Turkey, Uzbekistan. Network. LC 6759.

[1998 Metioui] = Música Sufí Andalusí. Misticismo en Al-Andalus. Cantos místicos de la Cofradía al-Harráqiyya.Pneuma: Al-Andalus. PN200. Madrid. 1998.

[1999 Shushtarí] = Dhikr y Samá´. Canto religioso de la Cofradía Sufí-Andalusí Al-Shushtarí. Dirección: Omar Metioui. Poemas del místico granadino Al-Shushtarí (Granada 1212-Damieta 1269). Pneuma: Al-Andalus.

© La Terra d'Enlloc
València, maig de 1998-juliol de 2008

Sura de l'Obertura
(1. Sura al-Fàtiha: mequina, 7 versicles)

Un misticisme inseparable de l'ascetisme

L'elaboració d'una via

Sufisme clàssic i confraries

Textos

Capítol de la Perfecció (112. Sura al-Ikhlâç: mequina, 4 versicles)

Enllaços externs

Enllaços interns

Bibliografia

Discografia

Sura de l'Obertura(1. Sura al-Fàtiha: mequina, 7 versicles)

Un misticisme inseparable de l'ascetisme

L'elaboració d'una via

Sufisme clàssic i confraries

Textos

Capítol de la Perfecció (112. Sura al-Ikhlâç: mequina, 4 versicles)

Enllaços externs

Enllaços interns

Bibliografia

Discografia

Sura de l'Obertura
(1. Sura al-Fàtiha: mequina, 7 versicles)