Salvador Jàfer i Sanxis, Aiguader militant de l'extemporal, nasqué al Ràfol de Salem (la Vall d'Albaida) el 31 de gener del 1954 a l'hora del capvespre, en una família de plàcids llauradors (Salvador Chàfer Senabre [1911-1998] i Edelmira Sanchis Alborch, que ja havien dut al món les seues germanes Teresa i Edelmira, nascudes el 1940). L'endemà va caure una impressionant nevada i fou batejat amb aigua tèbia de neu. D'ací el seu estil glacial, uranià i distant, no exempt, però, de tendreses i incitacions a tota mena de delícies del cos i de l'esperit.
Fou un xiquet esmunyedís i solitari, avesat a perdre's en paratges feréstecs i primigenis, que encara li agrada de recórrer a hores d'ara. Estudià el batxillerat de lletres a l'institut comarcal d'Albaida i freqüentà la Universitat de València en la primera meitat de la dècada dels setanta on aprengué a desaprendre. Es llicencià, malgrat tot, en Filologia Moderna: Francesa i Italiana, i d'aleshores ençà ha maldat per sobreviure com a docent de Filologia Catalana. A hores d'ara, a l'Escola Oficial d'Idiomes de València. Ha intentat doctorar-se en poesia satírica valenciana del XV i del XVI, però altres urgències l'han reclamat, i el treball ha quedat a mitjan fer.
El seu tribut a la literatura catalana, el començà a pagar amb la famosa i ja llunyana antologia de poesia valenciana Carn Fresca (1974), L'esmorteïda estela de la platja (1975) i Lívius Diamant (1975). Després, un llarg silenci fins a Els caçadors salvatges (1984). La seua producció poemàtica està recollida en el volum Produccions Ansietat (1988). Ha traduït textos poètics de Pier Paolo Pasolini, Henri Michaux, Dino Campana, Fernando Pessoa, Federico García Lorca, Rafael Alberti, Wallace Stevens, Guido Cavalcanti.
Indolent i contemplatiu, li hauria agradat seguir alguna via perduda que no ha pogut trobar encara. Ha fet un poc de joglar i un poc d'aede. Col·laborà en la creació del col·lectiu poètic Selva Negra (1986), amb Fanel Falcó, Francesc Garcia Donet i Joan Francesc Bolufer, i en la performança de Poiemusia (1986), amb Pep Llopis i Montse Anfruns. Navegant a la deriva, encara gosaria ser un poc botànic ocult, un poc arqueòleg metasensorial, un poc músic de psalmòdies, un poc explorador de tot en l'eròtica del no-res.
Treball / Publicacions
Cognoms
© Salvador Jàfer i Sanxis
La Terra d'Enlloc
València, febrer de 1998-gener de 2006