[Thoreval 1996:141-42]: Sorgit en una comunitat reduïda, l'Alcorà no pogué donar resposta a totes les qüestions que plantejava la nova comunitat pluriètnica originada en l'immens imperi musulmà. A fi de respondre aquestes qüestions i assegurar la continuïtat de la tradició musulmana, els ah·adît completaren la sunna del Profeta (sas) i arribaren a constituir la segona font de la šarî‘a, després de l'Alcorà.
Com a veritable ciència, el h·adît recollí i compilà els fets, dits i modes d'actuar de Mahoma, tot partint dels testimonis que aportaren els contemporanis del Profeta (sas), els seus companys i els califes ortodoxos. Els xiïtes, per la seua banda, basaren llurs tradicions en ‘Alî i en llurs imams. Determinades fonts d'autenticitat indiscutible s'establiren des dels començaments del segle VIII, de manera que el text de cada h·adît havia de sustentar-se en una «cadena» (silsila) ininterrompuda que es remuntava a un testimoni personal --visual, auditiu-- contemporani de Mahoma o que remetia a una altra autoritat respectada i acceptada. Aquesta minuciosa verificació no impedí que més avant s'hi afegissen tradicions apòcrifes i, a vegades, de precedents jurídics ficticis per tal de legitimar el dret musulmà, codificat en els cent cinquanta anys posteriors a la mort del Profeta. El problema de l'autenticitat dels ah·adît fou una qüestió discutida al llarg dels segles pels musulmans mateixos, els quals es pronunciaren sobre llur fiabilitat des de l'època del Profeta i ponderaren si es tractava de pietoses o ingènues representacions o bé de ficcions tendencioses forjades per un determinat grup religiós o polític. A partir del segle I de l'islam, els ah·adît de l'«edat d'or» foren transmesos i redactats, en particular al H·ijâz i a l'Iraq, per acarar determinats problemes pràctics o determinades crisis polítiques la resolució dels quals era urgent. La redacció definitiva del corpus tingué lloc el segle IX.
Els ah·adît no es limiten tan sols a qüestions relacionades amb el credo i el dret, en tant que gènere literari complet, inclouen també sentències, màximes, i també històries seculars relatives a la vida quotidiana fins en els aspectes més íntims. Es divideixen en «recurrents», «fiables», «bons», «febles», i «forjats de cap a peus». Com a segona font de la šarî‘a, els ah·adît permeten de conciliar les variants de les distintes escoles jurídiques i completar la jurisprudència i l'administració de la justícia. Les compilacions d'ah·adît més respectades són, per ordre d'importància, as·-S·ah·îh· («L'autèntica»), d'al-Buhârî (m. 870), as·-S·ah·îh·, de Muslim ibn al-Hajjâj (m. 875), i al-Muwat·t·a’ («El camí planer»), de Mâlik ibn Anâs (m. 795), fundador de l'escola malikî. (>dret, h·adît, islam, Mahoma).
Els jardins
d'Al-Àndalus
Darrera
actualització: maig de 2004