| Descripció |
Nom emprat convencionalment
(i equivalent a l'alemany indogermanisch [indogermànic]
i a l'anglès aryan [ari])
per a designar la llengua parlada en una regió no ben determinada
de la planura europea (costes de la mar Bàltica, vall del Danubi,
Ucraïna) a la fi del neolític i al començament de
l'edat del bronze (c. 3000-2000 aC), i de la qual no han estat
conservats documents escrits de cap mena. Gràcies a la lingüística
comparada (Bopp) i als neogramàtics (Brugmann, Delbrück,
Osthoff, Ascoli) hom n'ha pogut conèixer, en gran part,
l'estructura fònica i gramatical, així com també el
vocabulari. Atès que la relació entre el significant fònic
i el significat no és una relació natural i necessària,
la semblança entre els significants que determinades llengües
empren per a expressar un mateix significat (pare: antic indi pitár,
avèstic pitar, grec patér, llatí
pater, osc patir, gòtic fadar [alemany
Vater, anglès father], tokhari B pâcer,
irlandès athir) no és deguda a l'atzar, sinó
que cal atribuir-la o bé a un préstec lingüístic,
o bé a una forma d'una llengua que ha originat totes les altres,
o bé a una forma, que no és documentada, i que n'origina
d'altres. Aquest darrer fóra el cas de l'indoeuropeu, que únicament
ha pogut ésser reconstruït amb l'ajut del mètode
comparatiu. Així, les formes primigènies solen anar
precedides d'un asterisc (*pâter) per a indicar que es tracta de
formes reconstruïdes teòricament i no documentades. Hom
estableix, a partir d'un vocabulari fonamental, sèries de
correspondències que defineixen el parentiu entre les diverses
llengües i que permeten de conèixer els principals trets de
l'estructura i del vocabulari de la llengua originària. D'aquesta
manera, hom ha pogut demostrar que la majoria de les llengues conegudes
d'Europa (llevat del basc, de l'hongarès i del finès), del
SW de l'Àsia i de l'Índia són emparentades i
deriven d'una llengua única. Resta establerta l'existència
d'una família lingüística indoeuropea que comprèn
diversos grups: l'indoirànic
(o ari), l'anatòlic
(amb l'hittita cuneïforme, el luvi, el palaic, l'hittita jeroglífic,
el lici, el lidi, el frigi i l'armeni), el traci, el grec
(documentat ja a partir del 1400 aC en les tauletes micèniques),
l'il·liri, l'albanès,
el vènet, l'itàlic
(sobretot el llatí, l'osc i l'umbre), el bàltic,
l'eslau, el germànic i
el cèltic. Amb tot . l'indoeuropeu, llengua
relativament recent (3000-2000 aC), no pot ésser conegut d'una
manera exhaustiva. Suposa l'existència d'una unitat ètnica
i cultural, bé que dotada d'una unitat lingüística no
perfectament homogènia, sinó dotada d'una divisió
dialectal (llengües centum i llengües satam)
més recent. És en aquest sentit que la unitat de la
llengua que representa l'indoeuropeu no és equiparable a la
unitat de raça: en cap moment no existí una raça
indoeuropea o ària, i la interpretació mítica
d'aquesta raça, feta a partir de l'ascendència lingüística
indoeuropea, ha d'ésser considerada abusiva. (Martín S.
Ruipérez). [GEC, VIII, p. 599]. |
| Etnologia |
Individu d'un poble d'origen
obscur (bé que actualment alguns historiadors el consideren oriünd
de les estepes asiàtiques), que, per raons de clima i per motius
sòcio-econòmics, efectuà diverses migracions vers
del Danubi, els Balcans, la vall del Rin, l'altiplà de l'Iran i
el nord de la península indostànica (segle XIII aC), i
també, posteriorment (c. segle XI aC), vers el nord d'Alemanya,
les illes Britàniques, França, la Península Ibèrica
i Itàlia. Coneixedors de la metal·lúrgia del bronze
i de la del ferro, els indoeuropeus s'imposaren damunt els pobladors
primitius de les diverses regions amb llurs costums i llur civilització.
|