malinke (NKl)

Llengua del grup manding parlada a Guinea i a Zàmbia.

mande [NKg]

manding

manding [NKg]

Altres noms: mande, mandingo, mandinga. Grup de la branca nígero-congolesa.

Llengua sudanesa del grup nigeriano-senegalès fraccionada en nombrosos dialectes. És parlada per uns 400.000 individus, la meitat dels quals la tenen com a llengua materna, i la resta, com a llengua vehicular. Aquesta llengua tendeix a estendre's per tota l'Àfrica occidental. [GEC, IX, p. 519]. [Junyent, LM, 127]: La inclusió d'aquesta branca en la família nígero-kordofanesa no és acceptada per tots els autors; Köhler (1975) la considera com la "cinquena família" de l'Àfrica, i d'altres autors, com Bennett & Sterk (1977), la consideren com una branca coordinada del nígero-kordofanès: kordofanès, manding, nígero-congolès. Són llengües manding, per exemple, el soninke, malinke, bàmbara, dyula i susu.

Enllaços: Dravídic, manding i elamita.

mandinga [NKg]

manding

mandingo [NKg]

manding

mede (IE)

[GEC, IX, p. 751]: Natural de Mèdia. Relatiu o pertanyent a la Mèdia o als seus habitants. Individu d'una tribu irànica que poblà una de les regions antigues de l'Àsia i li donà nom. El seu origen és obscur: els annals assiris n'ofereixen només notícies indirectes que esmenten unes expedicions primitives contra llurs veïns orientals. Heròdot dóna ja algunes notícies més concretes i parla de dos monarques: Deioces, fundador de l'imperi, i Fraortes, continuador de la monarquia, que lluità contra els assiris (c. 675-653 aC). En caure l'imperi assiri (612 aC), els medes dirigits per Ciaxares intentaren d'eixamplar llurs territoris en direcció al nord i a l'Àsia Menor. Pactaren amb el rei de la Lídia, i posteriorment, sota el govern d'Astíages (584-555 aC), que havia heretat un gran imperi, caigueren en poder dels perses, comandats per Cir II el Gran. Amb tot, bé que fracassaren en l'intent de forjar una potència política, exerciren una considerable influència ètnica i cultural sobre els vencedors.

• Enllaços: kurd.

mediterrani

llengües mediterrànies antigues [segons C. Babaev]

Llengües preindoeuropees del Mediterrani oriental: llengua jeroglífica de Creta, llengua del disc de Festos,

Documents of Mediterranean languages, which are found by now, were written in three types of scripts: hieroglyphic, syllabic and alphabetic writing systems. According to those sources, all such languages are divided into three potential subgroups: pre-Indo-European tongues of the East Mediterranean, pre-Romance non-Indo-European languages of Italy, and finally the languages of the ancient Pyrenean peninsula. The pre-Hellenic speech of East Mediterranean is represented by Cretan hieroglyphic script language (late 3rd - early 2nd millennium BC), the language of the pictogram script of Phaistos Disk (the 17th century BC), the language of Cretan Linear A script (the 16th century BC), Cypro-Mynoan language (15 - 14th centuries BC), and some other minor languages fixed on Cyprus and Crete among their pre-Greek population. The structure of these languages cannot yet be deciphered and analyzed, though numerous attempts are being made all the time, including different Web sites under the headings like "Linear A is solved!" and similar ones. There are, certainly, plenty of versions, but we will come to them later.

Llengües preindoeuropees de la península itàlica

The Pre-Romance non-Indo-European languages of ancient Italy include first of all the famous Etruscan speech which we already tried to analyze somehow in one of our previous issues. The Rhaetic language and the language in which the Lemnos stele was written are believed to be close to Etruscan (see Lemnos stele), and the single "Tyrrhenian group" of languages is sometimes formed to unify these three tongues. They have evident similarities in phonetic system, noun morphology, syntax. Some scientists (e.g. I. Diakonov in Russia) suggest the same origin of the Hurrite language spoken in East Asia Minor. But anyway, Italian ancient tongues are still a problem of origin, structure and classification.

Llengues preindoeuropees de la península ibèrica

And finally the third subgroup that will be a subject of this very article: the pre-Indo-European languages of the Pyrenean peninsula. They were spoken by quite numerous groups of people, people who established powerful states and were well known in the ancient world. They had (perhaps some of them) their writing system and made quite a lot of inscriptions. But still despite all that those Pyrenean languages disappeared quite easily in the beginning of the new era, and left so few signs in modern languages of the area that we can hardly identify the very system of them, and practically unable to decipher them and to classify them. Those languages were namely Iberian and Lusitanian, and this will be the topic for today.

micènic

[GEC, X, 46]: Llengua en escriptura sil·làbica emprada a Grècia (continent i illa de Creta) entre els segles XV i XII aC. Resulta de la simplificació del minoic A, llengua fins ara no identificada, i és conservada en diverses tauletes d'argila, trobades a Tebes, a Pilos i a Cnossos, publicades el 1939 per Bennet i desxifrades el 1953 per Ventris i Chadwick. El grec en què són escrites és molt arcaic i sembla emparentat amb allò que més tard seran els dialectes arcadi i xipriota. Actualment no és acceptada la tesi de Georgiev que veu en el micènic com una mena de koiné feta de trets jònics i eòlics. Pel que fa a l'adaptació de la llengua grega a l'escriptura, cal dir que és molt imperfecta: les líquides l i r es confonen (A-ki-re-u per Akhileús); les consonants finals no acostumen a ésser anotades (e-re-ta per e-re-tas), amb les confusions que el fet origina en una llengua que és flexiva; tampoc no és anotat el segon element del diftong, llevat d'algunes excepcions (e-u, o-u); en el grup format per s més oclusiva, la s no és anotada (pe-mo per spermon); a excepció de les consonants dentals, no apareix distinció entre sonora i sorda; manca l'anotació de les aspirades (e-ke-to per ékhetoi. te-o-jo per theoîo, A-ke-u per Aigeús). Com a trets fonètics més característics cal assenyalar la conservació de les làbio-velars i la creació d'un ressò vocàlic ***

mingrali, mingreli o mingrelià (CA)

[GEC, X, 87]: Individu d'un poble caucàsic, establert a Geòrgia, a la regió que li dóna nom, Mingrèlia, la qual correspon a l'antiga Còlquida. // Llengua caucàsica meridional, del grup de llengües kartvelianes, de característiques molt semblants al georgià.

minoic

[GEC, X, 93]: Llengua que atresoren els documents en escriptura lineal A cretenca (escriptura lineal) trobats a Creta i en altres illes de la mar Egea. N'és possible la lectura gràcies a l'adaptació que hom féu d'aquest sistema gràfic per anotar la llengua grega en època micènica (micènic). Per al seu desxiframent, hom ha proposat diverses teories. Així, Cyrus Gordon la considerà una llengua semítica, més exactament una forma mixta d'accadi i d'ideogrames sumeris; S. Davis, V. Georgiev i L.R. Palmer defensen una teoria que emparenta el minoic amb llengües de la família anatòlica (indoeuropeu). Palmer, potser d'una manera més raonable, la identifica amb el luvi oriental, bé que els elements en què se sustenta són molt limitats. Si hom admet com a premisses que l'escriptura lineal A fou inventada per anotar el minoic i que hi ha una correspondència estreta entre llengua i sistema gràfic, poden ésser utilitzades les dades de l'escriptura per a reconstruir alguns dels trets de la llengua minoica. Sembla que no feia distinció entre fonemes sords, sonors i aspirats, ni tampoc entre l i r; posseïa, per contra, una sèries de fonemes labialitzats i palatalitzats. Hom hi observa també una tendència molt marcada a les síl·labes obertes i una preferència estadística per les tres vocals a, i i u, la qual cosa fa suposar que el seu triangle vocàlic només tenia les tres posicions extremes. Potser la futura edició dels texts en escriptura lineal A permetrà d'aclarir el misteri d'aquesta llengua. (José Luis Melena)

Bibliografia

• [Arnáiz + Alonso 1999] = Antonio Arnáiz Villena + Jorge Alonso García. Minoicos, cretenses y vascos, un estudio genético y lingüístico. Madrid: Editorial Complutense. 1999.

[AL 1996, 62]: Juntament amb les llengües munda de l'Índia nord-oriental, les llengües mon-khmer formen la família austroasiàtica. La seua dispersa distribució suggereix que foren en altre temps parlades en una àrea més àmplia de l'Àsia sud-oriental continental, però foren empeses per la migració dels parlants de tai cap al sud. Tai és el nom d'una família lingüística a la qual pertany el thai.

El vietnamita [o annamita] i el khmer, aquest darrer parlat a Cambodja, són les llengües més ben conegudes del grup. El mon, llengua d'una antiga civilització de Tailàndia, es parla a hores d'ara al sud de Myanmar (Burma), al nord-est de Tailàndia, i al llarg de la frontera entre la Xina i el Vietnam. Les llengües Aslian a l'interior de la península de Malàisia.

Encara que s'assemblen tipològicament al xinês i a les veïnes llengües tai-kadai, l'ús del to no és típic del mon-khmer: els tons de l'annamita semblen haver-se desenvolupat recentment, sota la influència del xinês i/o de les llengües tai. La majoria de llengües mon-khmer tenen distinció de registre: algunes vocals es pronuncien en veu baixa "cruixent", més que no pas de to.

mossàrab (IE)

Bibliografia

• [GEC, X, ps. 336-337].
• [1891 Chabàs], Roc, «Los mozárabes valencianos», Boletín de la Real Academia de la Historia, Establecimiento tipográfico de Fortanet, Madrid, 1891. Separata.
• [1897 Simonet] = Francisco Javier Simonet, Historia de los mozárabes de España: I. Los virreyes (años 711 a 756); II. De Abderramán I a Mohamed I (años 756 a 870); III. Hasta la conquista de Toledo por Alfonso VI (años 870 a 1085); IV. Los últimos tiempos (años 1085-1492), reimpressió facsímil, Madrid, Ediciones Turner, 76-79, 1983.
• [1979 Zamora] = Zamora Vicente, Alonso, Dialectología española, "Mozárabe", ps. 15-54, Madrid, Gredos, 1979.
• [1986 Corriente], Federico; Galmés de Fuentes, A.; Frago, J.A.; Solà, J.; Ferrando, A.; Rubiera, M.J.; Román del Cerro, J.L.; Epalza, M. de; Alpera, L., Las lenguas prevalencianas, Universidad de Alicante, Secretariado de Publicaciones, Alacant, 1986.
• [1990 Peñarroja] = Leopoldo Peñarroja Torrejón, El mozárabe de Valencia (Nuevas cuestiones de fonología mozárabe), Madrid, Gredos (BRH: I. Tratados y monografías, 16). 1990.
• [1998 Corriente], Federico, Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús (Cejeles y xarajt de muwaššat), Madrid, Gredos («BRH: II. Estudios y ensayos», 407).

Matèria	Codi	Autor	Títol	Lloc	Editorial	Any	ISBN / ISSN / DL	Llengua	Gènere
història medieval Andalús mossàrabs s08	Simonet 1983a	Francisco Javier Simonet	Historia de los mozárabes de España, 1: Los virreyes (años 711 a 756)	Madrid	Ediciones Turner	1983	84-7506-085-4 (OC)
història medieval Andalús mossàrabs s08-9	Simonet 1983b	Francisco Javier Simonet	Historia de los mozárabes de España, 2: De Abderramán I a Mohamed I (años 756 a 870)	Madrid	Ediciones Turner	1983	84-7506-085-4 (OC)
història medieval Andalús mossàrabs s09-11	Simonet 1983c	Francisco Javier Simonet	Historia de los mozárabes de España, 3: Hasta la conquista de Toledo por Alfonso VI (años 870 a 1085)	Madrid	Ediciones Turner	1983	84-7506-085-4 (OC)
història medieval Andalús mossàrabs s11-15	Simonet 1983d	Francisco Javier Simonet	Historia de los mozárabes de España, 4: Los últimos tiempos (años 1085 a 1492)	Madrid	Ediciones Turner	1983	84-7506-085-4 (OC)
Literatura àrab medieval andalusina poesia mossàrab	García 1975	Emilio García Gómez, editor	Las jarchas romances de la serie árabe en su marco	Barcelona	Seix Barral	1975	84-322-3833-3	castellà àrab mossàrab	poesia
Literatura romànica medieval poesia mossàrab	Frenk 1975	Margit Frenk Alatorre	Las jarchas mozárabes y los comienzos de la lírica románica	México	El Colegio de México	1975		castellà àrab mossàrab	assaig poesia
Literatura àrab medieval andalusina mossàrab	Galmés 1994	Álvaro Galmés de Fuentes	Las jarchas mozárabes. Forma y significado	Barcelona	Crítica	1994	84-7423-667-3
Literatura àrab medieval andalusina poesia dialectal + mossàrab	Corriente 1998	Federico Corriente	Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús (Cejeles y xarajât de muwashshahât)	Madrid	Gredos	1997	84-249-1887-8
Llengua romànica andalusina mossàrab València	Peñarroja 1990	Leopoldo Peñarroja Torrejón	El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de filología mozárabe	Madrid	Editorial Gredos	1990	84-249-14-18-X	espanyol + mossàrab + àrab	assaig
llengua catalana valenciana mossàrab història	Gómez 1998	José Vicent Gómez Bayarri	La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del proceso histórico	València	Diputació de València	1998	84-7795-128-4	espanyol + català + mossàrab	assaig
llengua àrab mossàrab català aragonés	LengPrev 1986	F. Corriente, A. Galmés de Fuentes, J. A. Frago, J. Solà, A Ferrando, M. J. Rubiera, J. L. Román del Cerro, M. de Epalza, L. Alpera	Las lenguas prevalencianas	Alacant	Universidad de Alicante	1986	84-600-4394-0	espanyo català	assaig

Enllaços

Hi ha un llibre de Galmés sobre el mossàrab a Gredos, em sembla.

1 Relatiu o pertanyent als munda. 2 ETNOL Individu d'un poble de raça indomelànida de l'Índia centrooriental. Els munda tenen una cultura arcaica: divisió en clans totèmics, caça, recol·lecció, agricultura rudimentària. 3 llengües munda LING Grup de llengües parlades per un 5,8 milions d'habitants, al centre i al nord de l'Índia. Són llengües mil·lenàries, de molt difícil classificació, i actualment en perill de desaparició. Es divideixen en tres grups:

el grup est, compost per les llengües kherwâri [santali, mundari, ho, birhar, koda, turi, asuri, korwa],

el grup oest, compost essencialment pel korku,

i el grup del sud [sora, juang, gadaba], integrat per les llengües sora i les gadaba

Totes han estat molt influïdes per les llengües indoàries i dravídiques, que les han reemplaçades en l'àrea extensa que ocupaven. [GEC, X, p. 364].

mundurucú

1 Relatiu o pertanyent als mundurucú. 2 Individu d'un poble de l'Amazònia brasilera, establert entre Madeira i Tapajoz. Viuen de la caça i de la pesca. Llur llengua pertany al grup tupí-guaraní.

Ethnologue // Munduruku (2) KURUÁYA [KYR] (Brazil) MUNDURUKÚ [MYU] (Brazil). Mundurukú (Mundurucu, Weidyenye, Paiquize, Pari, Caras-Pretas) [MYU] 2,000 or more (1995 SIL). Pará, Amazonas. 22 villages. Linguistic affiliation: Tupi, Munduruku. Grammar. Typology: OV. Tropical forest, savannah. NT 1980. Bible portions 1967.