La Terra d'Enlloc / Linguasfera / Glossari, A


a

f 1 escr/paleogr Primera lletra de l'alfabet català anomenada a [pl as]. La A majúscula llatina prové de l'alfabet grec, probablement a través de l'etrusc. La A grega deriva d'una forma semítica, estilització probable del cap de bou (alef en hebreu) dels jeroglífics hieràtics. La A llatina ha sofert evolucions importants (escriptura). L'escriptura fonamental consisteix en tres traços: el primer, baixant a l'esquerra, prim; el segon, baixant a la dreta, gruixut; el tercer, horitzontal i prim, al centre. La manca del traç horitzontal en l'escriptura capital romana (que, a canvi, s'ha conservat a través de les inscripcions monumentals) i que reduí la A als dos primers traços, fou deguda a una primera cursivització de l'escriptura esdevinguda al segle I aC. El petit element estètic (amb què fou reforçat aleshores el primer pal d'aquesta A n'esdevingué un element essencial. Això provocà, en un nou procés cursiu sorgit a l'Àfrica llatina a partir del segle II, la unió en forma arrodonida dels dos elements esmentats. Llur fixació cal·ligràfica donà la a minúscula en doble forma: l'anomenada semiuncial (semicercle ultrapassat tancat per un pal vertical més o menys còncau) i l'anomenada uncial rodona (semicercle més o menys tancat per un pal que sobresurt, convex i inclinat cap a l'esquerra). D'aquesta darrera en surt la a minúscula carolina, que al segle XIII evolucionà vers les formes anguloses de la gòtica librària. Els humanistes italians del segle XV imitaren la carolina, que passà, vers el 1470, als primers incunables de tipus romà i és la forma actual d'impremta. El tipus semiuncial, en canvi, sota nous influxos més o menys cursius, donà les diverses varietats dites nacionals o regionals, les més característiques de les quals són la a insular, les merovíngies (sovint com dues cc juxtaposades), la beneventana (semblant a l' grega, la curial romana (com una grega), la visigòtica (com dues cc unides per sota i obertes per dalt). També n'ha derivat la cursiva o itàlica impresa i les nostres escriptures corrents a mà, àdhuc la gòtica cursiva alemanya moderna. [Anscari M Mundó]. 2 fon 1 Grafia que representa dos possibles fonemes vocàlics en català: [a] i [e neutra]. Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic: manca als parlars occidentals i a l'alguerès. La distribució d'ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l'accent d'intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica (avi, bufar, sal) es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona (pera, cosa, fusta), es produeix el segon (vocal neutra). La pronúncia del fonema [a] presenta màxima obertura maxil·lar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d'un volum superior al de qualsevol altre fonema del sistema; d'altra banda, el postdors i l'arrel de la llengua, en recular envers la paret faríngia, determinen un formant faringi mínim. La seva constitució acústica resulta així mateix d'un primer formant que oscil·la entre 440 i 650 cicles per segon de freqüència, i un segon formant la freqüència del qual sol fluctuar entre els 850 i els 1500 cicles per segon. Del seu contacte amb altres fonemes del sistema resulten dues variants combinatòries fonamentals: una de palatal, entre o davant fonemes palatals o, si més no, avançats (faig, mare, xai), i una altra de velar, al costat de fonemes igualment posteriors (moral, caure, sac), bé que no hi ha una frontera ben clara entre ambdues, en totes les regions intermèdies. En conjunt, el fonema [a] ocupa la posició central i el quart grau d'obertura en el sistema triangular del vocalisme català i és, per tant, el fonema acústicament més perceptible. [Ramon Cerdà i Massó] 2 fon hist El fonema [a] del català actual procedeix històricament d'altres fonemes [a]; no és, doncs, el resultat d'un canvi fonològic. En la majoria dels mots d'evolució popular procedeix de la a mitjanadel llatí vulgar, resultat de la confusió de a breu i a llarga del llatí clàssic (mà, nas, fava, cantar). En la resta dels mots populars, procedents d'altres llengües (llengües pre-romanes, grec, llengües germàniques, àrab), en els mots erudits d'origen llatí o grec i en els manlleus a d'altres llengües modernes (occità, castellà, francès, italià, llengües ameríndies, anglès, alemany, etc) procedeix també de fonemes iguals o similars (bassa, prestatge, bram, almogàver; laic, drama; espasa, borratxo, garatge, piano, huracà, bar, blocaus). [Jordi Carbonell]. 3 no saber ni la a No saber ni els rudiments d'una cosa. [GEC, I, 1-2].


abecé

m 1 Alfabet 2 Beceroles.


abecedari

1 m escr Alfabet. Originàriament significà només la successió ordenada de les lletres llatines; es dividia en dues parts (cadascuna amb un apèndix de lletres gregues) que eren enunciades per les primeres lletres respectives: abecedarium (abcd fins a i, més k, i elementum [lmn] fins a u, més xyz). Després hom l'usà indistintament com a sinònim de qualsevol alfabet. [AMM] 2 Conjunt de motlles per a reproduir una sèries completa de lletres i xifres. Abecedari d'estergir. 3 ENSENY 1 Llibre usat a les escoles per aprendre de llegir les lletres, les quals hi són disposades en ordre alfabètic. N'existeixen ja, en pergamí, al segle IX. Un dels primers coneguts editats a Catalunya fou imprès per Rosembach a Barcelona el 1503. Els abecedaris tradicionals solien contenir diversos fulls amb l'alfabet en ordre directe i invers, minúscules, majúscules i diversos tipus (itàlic, gòtic). Podien també contenir llistes de síl·labes (síl·labaris) i les primeres beceroles. 2 per ext Primer cartell d'una sèrie, en la qual els infants, fins al començament del segle XX, feien l'aprenentatge de la lectura, segons el sistema difós per Jean-Baptiste de La Salle. [Núria Saló] 4 escoles abecedàries hist A l'edat mitjana, escoles, generalment gratuïtes, destinades a l'ensenyament dels rudiments de la lectura. [GEC, I, 22].


aba Ra1

abá Ra2

abane Qa3


abeceroles

f pl Beceroles.


aberrant

gram Dit de les formes que s'aparten d'un paradigma sentit com a normal dins un mateix sistema lingüístic; per exemple, sec, primera persona del present d'indicatiu del verb seure, que presenta una c estranya a la resta del paradigma. [GEC, I, 28]. [irregularitat??].


abessiu ling En les llengües fino-úgriques, cas que indica exterioritat.


abitana Qa 6


ablatiu

gram 1 m Cas de la declinació de l'indoeuropeu que ha perdurat en algunes de les llengües que en procedeixen, el nom del qual és aplicat també a casos semblants de llengües d'altres troncs. L'ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l'allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e,: la desinència -d i l'allargament de la vocal temàtica. En els altres temes, la desinència d'ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu; en plural coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu. L'ablatiu llatí és el resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus i el procediment s'estengué, per analogia, als temes en -a-, -i-, i -u-. la -d que seguia la vocal llarga desaparegué al començament del segle II aC. Els altres ablatius de singular llatins són, en realitat, locatius amb desinència -, o amb desinència zero. En plural la desinència d'ablatiu, comuna a la de datiu, presenta dos tipus: els mots de la segona declinació adaptaren la terminació d'un instrumental indoeuropeu en -ois i la resta dels temes prolonga el morfema indoeuropeu sota la forma -bs, que en els temes consonàntics prengué una vocal de sosteniment. La significació de l'ablatiu llatí, fortament contextual, acumula la dels res casos sincretitzats, i la funció que exerceix en el discurs equival a la de la categoria lèxica d'adverbi. Pot funcionar amb preposició o sense: en el primer cas la preposició neutralitza la funció distintiva casual del morfema (que es redueix a resoldre la de nombre) i aporta un cert color lèxic al sintagma. Tot i que les llengües romàniques han abandonat (excepte en el pronom) la flexió casual i deriven les formes nominals a partir dels acusatius, hom ha assenyalat, en català, restes d'algun ablatiu llatí: el sufix adverbial -ment (de mente), certs composts com mantenir (de manu tenere) i en la toponímia: Banyuls (de Balneolis). 2 ablatiu absolut En la gramàtica llatina, construcció absoluta constituïda essencialment per un substantiu en ablatiu amb el qual concorda un participi (expressat o sobreentès), que funciona dins el període com una oració subordinada circumstancial. [Josep M Pujol].


abreujament

fon Tota mena de reducció fònica que, per diverses causes, pot sofrir un mot. L'abreujament fonètic pot ésser: qualitatiu, si desapareixen fonemes de la forma primitiva, com, per exemple, ràdio per ràdiofonia, o Cesc per Francesc; o quantitatiu, si la reducció afecta un fonema, com quan hom pronuncia [ku'li], per reducció del fonema lateral geminat. [Ramon Cerdà i Massó].


abreviació

Supressió de lletres en un mot per a abreujar-lo, de mots en una frase per a abreujar-la. // Abreviatura.


abreviatura

escr/paleog Representació d'un mot per una o algunes de les seves lletres. El seu origen sembla ésser religiós; els noms sagrats (nomina sacra), per respecte eren escrits simbòlicament, emmarcats o constrets. Posteriorment foren introduïdes altres abreviatures per economitzar espai. Per tal d'aconseguir velocitat hom ideà el sistema taquigràfic anomenat de notes tironianes, que a l'edat mitjana fou aprofitat per a representar diverses paraules freqüents; paral·lelament foren introduïdes les notae iuris. Aquests sistemes eren combinats amb el d'abreviatures per suspensió (només les primeres lletres) i per contracció (primera i darrera lletra, si és molt breu, o les principals consonats, si és llarg). L'abreviatura era indicada per una ratlla generalment plana, per una ratlla i un punt, en l'escriptura visigòtica, per dues ratlles, etc; de vegades anava unida a la lletra final. Els impressors d'incunables i els del segle XVI imitaren les abreviatures dels manuscrits, però la facilitat del nou sistema de multiplicar llibres i la claredat exigida pels lectors féu que al segle XVII desapareguessin pràcticament dels texts literaris. [AMM]. Bib: 1992 Mestres i Serra, Josep M.; Guillén i Sànchez, Josefina.


abruzzès

Dialecte italià del grup centromeridional (italià).


aburra

acalman


acarnani ling

Dialecte dòric parlat a Acarnània.

acastellanar Adaptar-se als costums, a la llengua, etc, castellans.

acatalanar Adaptar-se als costums, a la llengua, etc, catalans.

acatec

acawai

acawaio

acawaka

acaxee

accadi (AF)

accawai

acione

aco

acroà

acua

acwe

aché

achi

achiote

achipaie

acholi (NS)

achual

achuale

achuara


adamauaubanguià -ana (NC)
Descripció

[GEC, XVII, 25]: Grup de llengües de la branca nígero-congolesa, anomenada adamawa-eastern (adamaua oriental) per Greenberg. Hom no pot establir-ne definitivament la classificació, tot i que el sistema de sufixos en el grup adamaua i de prefixos en el subgrup ubanguià semblen provar el parentiu amb els altres grups de la branca. [Junyent, LM: 128]: Aquesta branca s'estén per la zona al nord de la zona bantu, entre Nigèria i el Sudan. Ehret (1982) creu que l'expansió de la branca ubangui va tenir lloc durant el mateix període que l'expansió bantú. El sango i el zande són les llengües més conegudes d'aquesta branca.

Denominacions [Ethnologue 1996]:
Nombre de parlants
Geografia
Filiació lingüística
Escriptura
Dialectes
Tipologia lingüística
Sociolingüística
Etnologia
Enllaços
Bibliografia

adaru

adiana

adjumawi

aduipliin

adwipliin

adzaneni


AF afroasiàtic


afrikaans (IE) Llengua germànica originada al sud del continent africà a partir de les parles dels colonitzadors neerlandesos.

agatá

agato

agu (CA)

aguacatan

aguaruna

Aguas Blancas

aguatec

aguateco

aguilot

ahuaco

aikamteri


aïllades, llengües (A)


aimara (AI)

aimboré

aimoré

aipi

AIS = Amerindi del Sud

aissuari

aizuare

ajagua

akan (NK) Llengua del grup kwa, els dialectes més importants de la qual són l'aixanti, el fante i el twi, parlats a Ghana.

akawaio

akuku

akwa'ala

ALT: ALTAIC

alakwisa

alama

alemany (IE)

aleniano

aleuta

algonkí

alikuluf

alile

almaguero

almosà

almosà-keresiú



alukulup

alukuyana

alyuotor (CH)

allentiac

amachengue

amaguaje

amaire (cf. ira)

amanage

amanyé

amarakaeri

amarakaire

amariba

amarizana

amawaka

amena dyapa

amenadiapa

amenguaca

amhàric (AF) Llengua de la branca semítica. És la llengua oficial d'Etiòpia.

amho

amiranha

amishgo

amniapé

amoipira

amorua

amuesha

amuexa

amusgo

amuzgo

AN: austronèsic

anambé

anana

anauquà

anawtla

ancas

ancash

ancerma La 3

ancerma Ii


andamanès

[GEC, II, 84]: Parla aïllada dels habitants de les illes Andamân, que hom ha intentat de relacionar, sense aconseguir-ho, amb el semang.

Etnologia: andamanès
Ethnologue 1996:
Gran Andamanès
Central
Septentrional
Andamanès del Sud
Linguasphere 2000:
46-I AKACARI+AKAJERU* : [Gran Andamanès Septentrional]
46-J APUCIKWAR+AKABEA* : [Gran Andamanès Central]
46-K JARAWA+ONGE: [Andamanès Meridional]

andakí

andaquí

andi (CA)

andí nord

andí sud

andí

andirà

ando

andoa


Andrés (cf. San)

angaité

anglès (IE)

angotero

anket


annamita

[GEC, II, 202]: Llengua monosil·làbica de sis tons parlada a gairebé la totalitat del territori del Vietnam (Vietnam del Nord i Vietnam del Sud), per uns 20 milions de persones. És una llengua de transició entre les llengües thai i les mon-khmer, d'estructura gramatical bàsicament thai; probablement és una branca d'un parlar thai (introduït en una immigració del segle XVI, possiblement del Yunnan), implantat sobre un marcat substrat mon-khmer i molt influït pel xinès, especialment en el vocabulari. La influència de la llengua xinesa és deguda tant a les primeres migracions de Fujian, Zhejiang i Canton (del segle V al II aC) com al fet d'haver estat el xinès la llengua de cultura del Vietnam fins a la fi del segle XVI. L'època posterior conegué la coexistència, com a llengua de cultura, del sino-vietnamita (xinès clàssic amb algunes deformacions de pronunciació i de sintaxi) i de l'annamita o vietnamita (escrit aleshores en caràcters xinesos "meridionals" chû'-nôm). L'annamita tingué una expansió literària, sobretot del segle XVIII, i s'estengué plenament com a llengua nacional a partir del segle XIX amb la implantació dels caràcters llatins quô'c-ngû (introduïts ja des del 1651). [Carles Castellanos]


anquet

antaRa2

anta Ma

antaniri

antioquia Ii

antioquia La 3

anunze

anyonola

apacachodegodegi

apairandé

apalai

apalakiri

apanhecra

apapocuva

aparai

apiacà La2

apiacà Ra2

apiakà Ra2

apium

apigapigtana

apinagé

apinayé

apingui

apiteré

apolista

aponegicran

apurinã

apyteré

ara

arabela

àrabo-cananeu

àrabo-etiòpic

araboiare

aracuajú

araguajú

arahuac

araibayba

araicú

arakayteri

AF

arana

aranaua

aranès (IE)

araona

araote

arapaho (AI)

arapaso

arapium

araquaia

arara Qa3

arara Re

arara Tx

arara La2

arara Ka1

araracuara

ararandeura

ararapira

ararawa

arasa Ka1

arasa Ka2

arasa Nf

arasaire

araua Ka1

araua Qa3

arauan Qa 7

arauine

arauite


araucà -ana (AI)

[GEC, II, 368]: Llengua parlada per unes 250000 persones a Xile pels volts de Valdívia i Concepción i per unes 10000 persones a l'Argentina, sobretot a la regió de Neuquén. Aquesta llengua rep sovint el nom de maputxe, i és coneguda també sota diverses denominacions tribals o dialectals (pehuentxe, pueltxe, molutxe, talutxe). Les característiques lingüístiques principals són, quant al vocabulari, la forta influència del quítxua, que es féu sentir a partir de la implantació de l'imperi inca; quant a la morfologia, l'existència del dual; sintàcticament, la posició del subjecte al final de frase i la posposició de l'adjectiu al nom. [Carles Castellanos].

  • Etnologia: araucà
  • Linguasfera: Araucà

  • arawak (AI)

    [GEC, II, 369]: Família de llengües de les Antilles i d'Amèrica del Sud, els diversos parlars de la qual s'estenien pel sud de Florida, les Antilles, baixa Veneçuela, Colòmbia (parlat actualment a la península de Guajira per unes 30000 persones), les Guaianes (on és anomenat pròpiament arawak), l'Alt Orinoco, conca nord de l'Amazones (on constitueix el grup més compacte i probablement originari), altes valls dels Purus i del Madeira (Amazones), nord del Paraguai i ribes del llac Titicaca (uru). [Carles Castellanos].

  • Etnologia: arawak

  • arauna

    aravira

    araya

    arazaire

    arazo

    arbëreshë (IE1)

    aré

    arecuna

    arechane

    arekena

    arekuna

    arequena

    arequipa

    argobba (AF)

    argot [GEC, II, 435] Terme que designava originàriament la parla dels lladres professionals francesos, i que ha vingut a significar tota manera de parla especialitzada, distinta de les maneres comunes a tots els usuaris d'una llengua: és un argot, per exemple, tot vocabulari tècnic. Entès així, el terme és forçosament vague, car de fet no hi ha maneres comunes de parlar a tots: tothom parla de maneres diferents segons l'edat, el sexe, les formes de vida, etc. En un tercer sentit, és usual de reservar el terme per a designar les formacions lèxiques o fraseològiques que es posen de moda, generalment a certs sectors de les poblacions urbanes. Així, pertanyia a l'argot del 1930 el mot vampiressa en el sentit de 'dona atractiva', al del 1940 la locució quantitats industrials en el sentit de 'molt', i al del 1950 positiu en el sentit de 'favorable'. Aquests exemples manifesten dues característiques de les formes d'argot: la diversitat dels orígens (la primera prové del cinema americà, la segona de l'administració espanyola, i la tercera de la filosofia de Hegel) i el ritme de l'ús, la rapidesa amb què una forma esdevé desueta. Rares vegades una forma així s'implanta a la llengua comuna i perd el caràcter d'argot [Gabriel Ferrater]

    [1997 Pomares] = Joaquim Pomares. Diccionari del català popular i d'argot. Barcelona: Edicions 62. 1997.


    arhuacan

    arhuacoa

    aricapú

    aricobe

    aricuaisa

    arikapú

    arikara

    arikém

    arinagoto

    arino

    aripaktsá

    ariqueme

    arití

    arma Ii

    arma La 3

    aromanès (IE)

    arotx (AL)

    aru

    arua Ja4

    arua Qa3

    aruá

    aruaco

    aruachi

    aruan

    aruaši

    arupai

    aruyú

    arvanitika (IE1)

    arvi

    asaruntoa

    ashàninca

    ashiri

    ashuslay


    asiàtiques no-classificades [llengües asiàtiques modernes de parentiu desconegut]: coreà, japonès, ainu, andamanès, buruixaski.


    assamès (IE)

    asteca (AI)

    asurini

    atacama

    atacame

    atacameño

    atacuari

    ataguate

    ataiàlic

    atalalà

    atalan

    atankez

    atanque


    atapascà

    [GEC: II, 657]: llengües atapascanes Família de llengües indígenes americanes les característiques principals de la qual són, fonèticament, l'existència d'un ric consonantisme amb abundància d'aspirades i de glotalitzades, i morfològicament l'estructura complexa del verb format per la composició de diversos prefixos complementaris. Sapir afegí a l'atapascà les llengües haida, tlingit i eyak i constituí la gran família na-dené, avui comunament acceptada en la majoria de les classificacions de les llengües d'Amèrica del Nord. Les llengües atapascanes més importants actualment són, al nord, el chippewyan, i al sud el navaho, que amb un nombre de parlants que voreja els 100,000 és la llengua indígena nord-americana amb més vitalitat. [CCL]


    atiri


    atlàntic (NK)

    Grup de llengües de la branca nígero-congolesa. Llengües: wolof, serer, fulfulde..


    atorai

    atroahy

    atroani

    atsahuaca

    atsawaca

    atxi (CA)

    atzinca

    auacatecan

    auake

    auaque

    auca Nb

    auca Nf

    aucan

    aueto

    augutge

    auití

    aura

    aushiri


    australià

    llengües australianes [GEC, II, 718]: Conjunt de llengües parlades pels aborígens australians. Segons les estimacions més recents, es tracta de 228 llengües repartides en una trentena de grups i parlades per un 50000 individus, la majoria al nord i al nord-oest del continent. Cap llengua no ultrapassa el nombre dels 2000 parlants. Les diferències entre elles són molt grans, fins al punt d'ésser difícil de trobar-hi veritables connexions. D'una manera molt general hom pot dir que en les llengües australianes són freqüents els grups de consonants (dues, tres i fins quatre), de les quals aleshores algunes prenen un valor vocàlic. En general hi ha tres nombres: singular, dual i plural. El gènere no és marcat morfològicament, llevat del grup de llengües del nord. Els numerals són d'una gran pobresa (no expressen més del dos o del tres). El vocabulari, per contra, és molt ric.

  • Linguasphere 2000: Geozona Austràlia del Nord [28]
  • Linguasphere 2000: Geozona Transaustràlia [29]

  • àustric

    [AL 1996, 65]: La hipòtesi àustrica. Aquesta hipòtesi relaciona les grans famílies lingüístiques de l'Àsia sud-oriental, llevat de la família sinotibetana.

    Àustric
    Austronesi
    Tai-Kadai
    Hmong-Mien (Miao-Yao)
    Austroasiàtic
    Mon-Khmer
    Munda

    La inclusió de la família austroasiàtica està en debat entre els proponents de la hipòtesi; la principal dificultat és trobar la distinció entre els efectes del contacte i les relacions genètiques. Les evidències provénen dels infixos similars i de les arrels en què l'austronesi té dos síl·labes, de les quals el mon-khmer preserva la primera i el tai-kadai la segona:

    Proto-austronesi Proto-mon-khmer Proto-kam-thai
    *mata 'ull' *mat 'ull' *taa 'ull'

    austroasiàtic [AA]

    [GEC, II, 732]: Nom donat per Wilhelm Schmidtt i per Jean Przyluzky a un grup de llengües situades entre les de l'Àsia central o sino-tibetanes i les d'Indonèsia i la Polinèsia (austronèsies o malaio-polinèsies), i que comprèn tres subgrups: el mon-khmer, el de les llengües munda i el conjunt de les dues llengües semblants: l'annamita i el muong. Schmidt reuní encara el conjunt de les llengües austroasiàtiques i austronèsies en un grup més ampli amb el nom d'àustric. [Carles Castellanos].

    Classificació de l'austroasiàtic segons Ethnologue 1996

    Mon-khmer
    Munda

    Referències: Ethnologue 1996, Dalby 1998: 45-46, Linguasphere 2000: 46=South-Asia geozone


    austromelanesi

    [GEC, II, 732]: Grup de llengües parlades a l'arxipèlag caledoni que se separen de la resta de les llengües melanèsies per trets pertanyents a un substrat antic. El nombre de parlants de les llengües austromelanèsies és inferior als 50.000, i les llengües més parlades, com l'andio i el ligu, no atenyen els 10.000 parlants. [CCL].


    austronesi [AN]


    Malaio-polinesi


    auve

    ava Ra1

    ava Ra2

    avachiripà

    avahuguai

    avani

    avañee

    avar (CA)

    aweicoma

    aweti

    axagua

    axé

    axinès (AN)

    axluslay

    axluxlaj

    aya(r)marca

    ayacucho

    ayane

    ayara

    ayaya

    ayaychuna

    aykamteri

    aymara

    Aymaran

    ayomán

    ayomano

    ayook

    ayoré

    ayoreo

    ayoweo

    ayrico


    aztec

    azteca

    aztinca

    azumara


    a