ablatiu

gram 1 m Cas de la declinació de l'indoeuropeu que ha perdurat en algunes de les llengües que en procedeixen, el nom del qual és aplicat també a casos semblants de llengües d'altres troncs. L'ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l'allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e,: la desinència -d i l'allargament de la vocal temàtica. En els altres temes, la desinència d'ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu; en plural coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu. L'ablatiu llatí és el resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus i el procediment s'estengué, per analogia, als temes en -a-, -i-, i -u-. la -d que seguia la vocal llarga desaparegué al començament del segle II aC. Els altres ablatius de singular llatins són, en realitat, locatius amb desinència -, o amb desinència zero. En plural la desinència d'ablatiu, comuna a la de datiu, presenta dos tipus: els mots de la segona declinació adaptaren la terminació d'un instrumental indoeuropeu en -ois i la resta dels temes prolonga el morfema indoeuropeu sota la forma -bs, que en els temes consonàntics prengué una vocal de sosteniment. La significació de l'ablatiu llatí, fortament contextual, acumula la dels res casos sincretitzats, i la funció que exerceix en el discurs equival a la de la categoria lèxica d'adverbi. Pot funcionar amb preposició o sense: en el primer cas la preposició neutralitza la funció distintiva casual del morfema (que es redueix a resoldre la de nombre) i aporta un cert color lèxic al sintagma. Tot i que les llengües romàniques han abandonat (excepte en el pronom) la flexió casual i deriven les formes nominals a partir dels acusatius, hom ha assenyalat, en català, restes d'algun ablatiu llatí: el sufix adverbial -ment (de mente), certs composts com mantenir (de manu tenere) i en la toponímia: Banyuls (de Balneolis). 2 ablatiu absolut En la gramàtica llatina, construcció absoluta constituïda essencialment per un substantiu en ablatiu amb el qual concorda un participi (expressat o sobreentès), que funciona dins el període com una oració subordinada circumstancial. [Josep M Pujol].

abreujament

fon Tota mena de reducció fònica que, per diverses causes, pot sofrir un mot. L'abreujament fonètic pot ésser: qualitatiu, si desapareixen fonemes de la forma primitiva, com, per exemple, ràdio per ràdiofonia, o Cesc per Francesc; o quantitatiu, si la reducció afecta un fonema, com quan hom pronuncia [ku'li], per reducció del fonema lateral geminat. [Ramon Cerdà i Massó].

abreviació

Supressió de lletres en un mot per a abreujar-lo, de mots en una frase per a abreujar-la. // Abreviatura.

abreviatura

escr/paleog Representació d'un mot per una o algunes de les seves lletres. El seu origen sembla ésser religiós; els noms sagrats (nomina sacra), per respecte eren escrits simbòlicament, emmarcats o constrets. Posteriorment foren introduïdes altres abreviatures per economitzar espai. Per tal d'aconseguir velocitat hom ideà el sistema taquigràfic anomenat de notes tironianes, que a l'edat mitjana fou aprofitat per a representar diverses paraules freqüents; paral·lelament foren introduïdes les notae iuris. Aquests sistemes eren combinats amb el d'abreviatures per suspensió (només les primeres lletres) i per contracció (primera i darrera lletra, si és molt breu, o les principals consonats, si és llarg). L'abreviatura era indicada per una ratlla generalment plana, per una ratlla i un punt, en l'escriptura visigòtica, per dues ratlles, etc; de vegades anava unida a la lletra final. Els impressors d'incunables i els del segle XVI imitaren les abreviatures dels manuscrits, però la facilitat del nou sistema de multiplicar llibres i la claredat exigida pels lectors féu que al segle XVII desapareguessin pràcticament dels texts literaris. [AMM]. Bib: 1992 Mestres i Serra, Josep M.; Guillén i Sànchez, Josefina.

[GEC, II, 202]: Llengua monosil·làbica de sis tons parlada a gairebé la totalitat del territori del Vietnam (Vietnam del Nord i Vietnam del Sud), per uns 20 milions de persones. És una llengua de transició entre les llengües thai i les mon-khmer, d'estructura gramatical bàsicament thai; probablement és una branca d'un parlar thai (introduït en una immigració del segle XVI, possiblement del Yunnan), implantat sobre un marcat substrat mon-khmer i molt influït pel xinès, especialment en el vocabulari. La influència de la llengua xinesa és deguda tant a les primeres migracions de Fujian, Zhejiang i Canton (del segle V al II aC) com al fet d'haver estat el xinès la llengua de cultura del Vietnam fins a la fi del segle XVI. L'època posterior conegué la coexistència, com a llengua de cultura, del sino-vietnamita (xinès clàssic amb algunes deformacions de pronunciació i de sintaxi) i de l'annamita o vietnamita (escrit aleshores en caràcters xinesos "meridionals" chû'-nôm). L'annamita tingué una expansió literària, sobretot del segle XVIII, i s'estengué plenament com a llengua nacional a partir del segle XIX amb la implantació dels caràcters llatins quô'c-ngû (introduïts ja des del 1651). [Carles Castellanos]

argot [GEC, II, 435] Terme que designava originàriament la parla dels lladres professionals francesos, i que ha vingut a significar tota manera de parla especialitzada, distinta de les maneres comunes a tots els usuaris d'una llengua: és un argot, per exemple, tot vocabulari tècnic. Entès així, el terme és forçosament vague, car de fet no hi ha maneres comunes de parlar a tots: tothom parla de maneres diferents segons l'edat, el sexe, les formes de vida, etc. En un tercer sentit, és usual de reservar el terme per a designar les formacions lèxiques o fraseològiques que es posen de moda, generalment a certs sectors de les poblacions urbanes. Així, pertanyia a l'argot del 1930 el mot vampiressa en el sentit de 'dona atractiva', al del 1940 la locució quantitats industrials en el sentit de 'molt', i al del 1950 positiu en el sentit de 'favorable'. Aquests exemples manifesten dues característiques de les formes d'argot: la diversitat dels orígens (la primera prové del cinema americà, la segona de l'administració espanyola, i la tercera de la filosofia de Hegel) i el ritme de l'ús, la rapidesa amb què una forma esdevé desueta. Rares vegades una forma així s'implanta a la llengua comuna i perd el caràcter d'argot [Gabriel Ferrater]

atapascà

[GEC: II, 657]: llengües atapascanes Família de llengües indígenes americanes les característiques principals de la qual són, fonèticament, l'existència d'un ric consonantisme amb abundància d'aspirades i de glotalitzades, i morfològicament l'estructura complexa del verb format per la composició de diversos prefixos complementaris. Sapir afegí a l'atapascà les llengües haida, tlingit i eyak i constituí la gran família na-dené, avui comunament acceptada en la majoria de les classificacions de les llengües d'Amèrica del Nord. Les llengües atapascanes més importants actualment són, al nord, el chippewyan, i al sud el navaho, que amb un nombre de parlants que voreja els 100,000 és la llengua indígena nord-americana amb més vitalitat. [CCL]

australià

llengües australianes [GEC, II, 718]: Conjunt de llengües parlades pels aborígens australians. Segons les estimacions més recents, es tracta de 228 llengües repartides en una trentena de grups i parlades per un 50000 individus, la majoria al nord i al nord-oest del continent. Cap llengua no ultrapassa el nombre dels 2000 parlants. Les diferències entre elles són molt grans, fins al punt d'ésser difícil de trobar-hi veritables connexions. D'una manera molt general hom pot dir que en les llengües australianes són freqüents els grups de consonants (dues, tres i fins quatre), de les quals aleshores algunes prenen un valor vocàlic. En general hi ha tres nombres: singular, dual i plural. El gènere no és marcat morfològicament, llevat del grup de llengües del nord. Els numerals són d'una gran pobresa (no expressen més del dos o del tres). El vocabulari, per contra, és molt ric.

[AL 1996, 65]: La hipòtesi àustrica. Aquesta hipòtesi relaciona les grans famílies lingüístiques de l'Àsia sud-oriental, llevat de la família sinotibetana.

La inclusió de la família austroasiàtica està en debat entre els proponents de la hipòtesi; la principal dificultat és trobar la distinció entre els efectes del contacte i les relacions genètiques. Les evidències provénen dels infixos similars i de les arrels en què l'austronesi té dos síl·labes, de les quals el mon-khmer preserva la primera i el tai-kadai la segona:

[GEC, II, 732]: Nom donat per Wilhelm Schmidtt i per Jean Przyluzky a un grup de llengües situades entre les de l'Àsia central o sino-tibetanes i les d'Indonèsia i la Polinèsia (austronèsies o malaio-polinèsies), i que comprèn tres subgrups: el mon-khmer, el de les llengües munda i el conjunt de les dues llengües semblants: l'annamita i el muong. Schmidt reuní encara el conjunt de les llengües austroasiàtiques i austronèsies en un grup més ampli amb el nom d'àustric. [Carles Castellanos].

[GEC, II, 732]: Grup de llengües parlades a l'arxipèlag caledoni que se separen de la resta de les llengües melanèsies per trets pertanyents a un substrat antic. El nombre de parlants de les llengües austromelanèsies és inferior als 50.000, i les llengües més parlades, com l'andio i el ligu, no atenyen els 10.000 parlants. [CCL].