mmm

mmm

Significat

substantiu i adjectiu ETN 1. Individu del grup beja, actualment establert al SE d'Egipte (22 000 persones el 1959). Dividits en clans, els ababdes es dediquen a la ramaderia (camells, cabres). Actualment araboparlants i islamitzats, conserven, però, uns caràcters particulars que fan que hom pugui considerar-los com a grup a part. És probable que encara conservessin l'ús general de llur llengua cuixítica al començament del s XIX. 2. Relatiu o pertanyent als ababdes.

Etimologia

De l'àr: ‘abâbda, pl. d'‘abbadî.

Bibliografia

GEC.

Comentaris

Per què aquest nom? Quina relació té amb l'adjectiu abbadî?

Significat

substantiu f BOT Flor de l’ababolera [rosella].Variant: babol. Derivats: ababolera.

Etimologia

àrab: h·ababawrah (andalusí: h·appapáwr o h·appapáwra), reflectit en el castellà amapola. DA: encreuament de l'àr. h·abb 'grans' amb el llatí papâver.

Altres llengües i parlars

ababol (castellà i català), (a)babol o farabol (aragonés), babòl (català dialectal), babahol (manxec), jarapol (andalús).

Bibliografia

DA = F. Corriente, Diccionario de Arabismos; DCVB, = Diccionari Català-Valencià-Balear; DGLC, = Diccionari General de la Llengua Catalana; DE = J. Bruguera, Diccionari Etimològic; DECLC, = J. Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana; GEC, = Gran Enciclopèdia Catalana; DCECH= J. Corominas - J.A. Pascual = Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico.

Comentaris

És viu aquest mot encara en el domini del català?

HIST 1 adj Relatiu o pertanyent als abbadites. 2 m i f Membre d'una dinastia àrab que regnà a la taifa de Sevilla durant gairebé tot el segle XI.

Membre de la dinastia àrab de califes instal·lada a Bagdad. El primer califa fou Abu-l-'Abbas al-Saffah, descendent suposat d'al-'Abbas ibn 'Abd al-Muttalib ibn Hasim, oncle de Mahoma. Aquesta família féu de la secta religiosa dels haiximites (una branca del xiisme) l'instrument polític que el 750 destronà Marwan, darrer califa de la dinastia dels omeies de Damasc. De primer s'instal·laren a Kufa; però en ésser fundada Bagdad el 762, hi traslladaren la capital. En el califat abbàssida se succeïren trenta-set sobirans que regnaren cinc segles justos. La dinastia abbàssida intentà de mantenir la unió del gran imperi de l'islam per mitjà d'una reforma religiosa ortodoxa i d'uns costums unificats. Entre altres coses, retornaren a la Meca i a Medina llur importància com a centres religiosos. Els dominis dels abbàssides es mantingueren a l'Orient, però no a l'Occident, on, independitzats Al-Andalus (756) i una gran part del nord d'Àfrica (787), només retingueren Ifriqiya (actualment Tunísia i part d'Algèria). La dinastia obtingué la màxima esplendor durant el califat del més gran dels abbàssides, Harun al-Rasid, al trencant dels ss VIII i IX. La decadència, però, fou ràpida. Als ss IX i X el califat de Bagdad es fraccionà. Així es formaren les dinasties saffàrida a Pèrsia, tulúnida a Egipte i Síria i fatimita a Tunis. Simultàniament els califes abbàssides perdien el poder efectiu, que passava a les mans de ministres (visirs) i de governadors (emirs). A la pràctica només conservaren la supremacia religiosa sobre tot el califat i el govern efectiu de la capital i de la rodalia. Els turcs seljúcides començaren a envair el califat des del s IX; al s XI n'eren pràcticament els dominadors. Els turcs eren sunnites i llurs capitosts es proclamaren soldans, és a dir, caps suprems civils i militars. Cap al 1194 el califa abbàssida al-Nasir s'alliberà dels seljúcides i recobrà per un quant temps el prestigi de la dinastia. Però durà poc: els mongols, dirigits per Hulagu, nét de Genguis Khan, destronaren i feren matar el darrer califa abbàssida de Bagdad, al-Musta'sim, el 1258. Alguns membres de la família s'establiren a Egipte, on continuaren una dinastia nominal fins al 1517, que foren definitivament destronats pels otomans.

[DCVB] Nom propi d'home; el primer Gran Sacerdot dels hebreus, germà de Moisès; cast. Aarón.

[GEC 1981: I, 5]: Germà gran de Moisès, segons la tradició bíblica; de la tribu de Leví, nasqué a Egipte cap a la fi del segle XIV aC i, segons la tradició més reiterada, morí a 123 anys al mont Hor. En iniciar-se l'Èxode, fou el representant de Moisès davant el seu poble i davant el faraó. En la marxa del desert i en absència de Moisès, participà en la fabricació de l'ídol d'or. A partir d'ell, la principal classe sacerdotal israelita estigué vinculada a la tribu de Leví: per això és considerat el primer summe sacerdot d'Israel. Figura important en els llibres delPentateuc, és escassament esmentat pels profetes.

Alcorà: 2: 248; 4: 163; 6: 84; 7: 122, 142; 10: 75; 19: 28, 53; 20: 30, 70, 90, 92; 21: 48; 23: 45; 25: 35; 26: 13; 48; 28: 34; 37: 114, 120.

[Chebel, 1995, DSM: 15]. Corr.: Amran, Moïsès, Profetes, Vedell d'Or

[DLC] [del ll. ablatio, -onis, íd., der. de auferre 'endur-se'] f 1 CIR Operació quirúrgica de llevar una part malalta del cos.

V. Circumcisió, Excisió.

[DLC] [del ll. ablutio, -onis, íd.] f 1 Acció de rentar per purificar. 2 Acció de rentar-se. 3 Ús dels abluents. 4 ALQ Per als alquimistes, purificació de la matèria sotmetent-la a l'acció continuada del foc. 5 pl LITÚRG 1 En la missa, acció de netejar el calze i de rentar-se els dits el sacerdot, després de donar la comunió. 2 El vi i l'aigua emprats en les ablucions. 6 RELIG Purificació religiosa d'una persona per mitjà d'un líquid. a_blu_ci_ó.

V. Purificació, Lavatives, Menstrus.(Wûdû):

Alcorà: 4: 43; 5: 6

[Chebel 1995, EAI: 42-43] Un dels més famosos poetes araboperses i un dels més moderns també. Amic de Harûn ar-Raxîd, la cort del qual frequentà durant molt de temps; Abû Nuwâs és originari de la província iraniana del Khuzistan. Nascut a al-Ahwaz, passà la vida entre Kufa i Bagdad en temps de la fastuosa dinastia abbàssida, fou el confident de dos grans califes, Harûn ar-Raxîd i Al-Amîn. La llibertat de to amb que va abordar, en les seues Khamriyât, els temes bàquics i amorosos, ha estat inimitable. Ningú millor que ell va evocar la dolcesa de viure en els jocs de paraules i en l'ús d' imatges belles. També el recurs a la metàfora encadenada va fer d'ell el príncep dels poetes, un incomparable vividor i un dels lliures pensadors àrabs més reputats.

He abandonat les xicotes pels xicots
i pel vi anyenc, he abandonat l'aigua clara.
Lluny del recte camí, he pres sense miraments
el del pecat, perquè el preferesc.
He tallat les regnes i sense remordiments
he arrancat la brida amb el mos.

(Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, p. 91)

Més encara:

Ibrahîm an-Nazzâm ens llança
autèntiques paraules blasfemadores.
Em sobrepassa en ateisme
i la seua heretgia és notòria.
Hom li diu: «Què beus?» I respon: «En el meu got!»
Hom li diu: «Què t'agrada?» I respon: «Per darrere!»
--«I què abandones?» Resposta: «La pregària!»
Hom li diu: «Què tems?» I diu: «Res més que la mar!»
Hom li diu: «Tu què dius?» I diu: «Coses lletges!»
Que Déu el faça cremar en el foc infernal!

(id., p. 14)

Un quartet pronunciat de viva veu, quan el poeta va veure un bell esclau que plorava un difunt:

Plora i perles brollen dels seus ulls
mentre colpeja la rosa [el rostre] amb baies [els dits].
No plores pas un mort que ja han fet baixar a la fossa:
Plora més aviat el qui acabes de matar ací a la porta.

(Pareja, Islamologie, p. 872).

Bibliografia: Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, (trad. V. Monteil), París, Sindbad, 1979.

Correspondències: «Amor de l'amor», Embriaguesa, Xicot, Vi.

[DCVB] || 1. Nom del primer home; cast. Adán. Cert be preveu | Deu que seria, | ab maestria | imposà nom: | Adam a l'hom, | Eva a la dona: | Adam camp sona | vermell o roig. | Eva mal goig, Spill 10342-50. || 2. Llin. cat. Fon.: ?ðám (or., bal.); aðám (occ., val.). Modernament, per influx castellà, sovinteja la pronúncia ?ðán, aðán. Etim.: de l'hebr. adam ‘roig’, probablement perquè el primer home, segons el Gènesi, fou fet de terra roja (Vigouroux Dict. Bible, i, 171).

[DLC] Bon coneixedor del terreny, que acompanyava un cos d'exèrcit per tal de mostrar-li el camí o bé per observar els moviments de l'enemic.

[DCVB] ADALIL m.: cast. adalid. || 1. ant. Guia, home ben coneixedor d'una terra, que anava amb els exèrcits per mostrar-los el camí o per observar l'enemic i donar-ne notícia als seus. Con fariem ne con no ab los adalils qui ginyen e qui saben les entrades de la terra, Jaume I, Cròn. 98. Ueus aqui que'ns mostrarà est adalill bona caualcada de sarrains, ibid. 99. Et yo llibrarvos-he bons adalils que saben be la terra e'ls passos, Desclot Cròn. 5. L'adalill nostre ab tres servents era anat a descobrir un aguayt, Pere IV, Cròn. 183. De certes companyes de adalils que son entrats en lo present regne, doc. a. 1470 (Arx. Gral. R. Val.). || 2. Capdavanter, caporal, conductor de gent. Volent fugir | d'Egipte vil, | per adalil | pren Moysès, Spill 12462. Ramon Lull... popular adalill del pensament humà, Obrador, Arq. lit. 40. La gran àgora eterna on el vent, l'adalil dels estels, estén l'ombra, Bartra Evang. 45. Fon.: és paraula arcaica, restablida en la llengua escrita. La forma adalill no és probablement una mera variant ortogràfica; deu representar en realitat una pronúncia amb -ll palatal. Var. form.: adalit. Etim.: de l'àrab ad-dalîl, ‘guiador’, mat. sign. || 1 (cfr. Dozy, Suppl. I, 455).

AFALAGAR v. tr. || 1. Amoixar, tocar amb suavitat i tendresa com a demostració d'amor o simpatia; cast. acariciar. E besant la Senyora lo seu amat Fill ab molta dolçor lo afalagaua, Villena Vita Chr., i, 279. Lo mestre entrà en la cambra y començà de afalagar sa muller, Isop Faules 11. Sa colometa s'hi posava damunt perque [Na Magraneta] sempre l'afalagava y li donava menjar, Alcover Rond., i, 104. || 2. Dir o fer a algú coses agradables, per tenir-lo content o per induir-lo a fer qualque cosa; cast. halagar. Nuyll temps pare e mare deuen affalegar son infant, Eximenis Dones 20. No so infant o minyó que ab nous m'affalaguen, J. Esteve (ap. Aguiló Dicc.). Sereu vos ab ell e l'afalagareu ab la vostra dolçor, Villena Vita Chr. i, 168. La roba e riquesa del dit loch afalagà los combatents, Pere IV, Cròn. 256. En realitat, l'únic que es cotitzava era l'art que afalagava les posicions socials i oficials establertes, Pla Rus. 57. || 3. Contentar, aconhortar. Molt més val afalagarla del enuig d'estar tancada, Cons. casat 141. ¿De tantes plagues | ja t'afalagues? Spill 6548. Fon.: ?f?l??á (or. bal.); afalagá (occ.); afala?á? (Val.). Etim.: de l'àrab ?al láq, que significa ‘adaptar-se als costums d'altri’ segons R. Martí, ‘sossacar’ segons Pedro de Alcalá, ‘seducir’ segons Nebrija. Dozy Suppl. i, 398, diu que no veu com el significat que dóna R. Martí pogué evolucionar fins arribar a les significacions que senyalen Alcalá i Nebrija; però J. Brüch (Zschr. r. Phil. xxxviii, 685) diu que entre ‘adaptar-se suaument’ i ‘amoixar’ no hi ha més que una passa. L'etimologia que hem indicada, és acceptada de Baist (Rom. Forsch. iv, 357), Meyer-Lübke (REW 1857) i Spitzer Lexik. 6 9.

mmm

València de dolces aigües i dolços fruits.
Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T'estime, i al mateix temps, t'odie,
paratge desolat
on, passada l'època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més sorprenent
és que plore les cases, habitades,
com si d'esborrades ruïnes es tractàs.

[DCVB] Llibre que conté la llei de Mahoma; cast. alcorán. Mafumet fo un home galiador qui feu un llibre apellat Alcorá, lo qual dix Mafumet que fo lig donada de Deu al poble dels sarrayns, Llull Doctr. puer., c. 71. Vos me prestàs algunes vegades l'Alcorà, e estudiélo be e diligentment... E en altre loch del dit Alcorà, hon es descrit paradis, es contengut que aqui haurà fonts, fruytes, mullers, Metge Somni i. Var. form.: corà. Etim.: de l'àrab al-qurán, ‘el llibre’ (i per antonomàsia el llibre per excel·lència, el llibre de la llei).

A Al·lah pertanyen l'Orient i l'Occident. Onsevulga que aneu trobareu la Faç d'Al·lah, perquè és immens i tot ho coneix.

El Generós Alcorà, sura 2, v. 115

Al·là! Cap divinitat llevat d'Ell, el Vivent, el Subsistent! Ni la son se n'empara, ni l'ensopiment. Tot el que hi ha en els Cels i en la Terra li pertany. Qui podrà intercedir davant d'Ell, sense la seva vènia? Ho sap tot, de les seves criatures, mentre que elles no copsen res de la seva Ciència, fora d'allò que Ell vol. El seu Tron abasta l'horitzó dels Cels i de la Terra, llur conservació no li és feixuga. Ell és l'Altíssim, el Magnífic!

[El Generós Alcorà, sura 2, 255 (Versicle del Tron)]

Fruit de l'alficossera, semblant al cogombre, però més llarg, cilíndric i solcat / Alficossera

Planta herbàcia anual, reptant, de fulles rodonenques i dèbilment lobulades, de flors fasciculades i de fruit en pepònide (alficòs), comestible

La història Aràbia Detall d'inscripcions fetes en escriptura sabea a Ma'rib - ECSA Prehistòria, antiguitat i islamització La península aràbiga, durant tota la història de l'orient antic, representà un nucli d'expansió de poblacions nòmades que periòdicament, segons les secades i les fams, envaïen les terres conreades i esdevenien, en part, sedentàries. Posteriorment es convertí en un cercle defensiu de les grans cultures orientals contra les onades invasores. Hom pot recordar les invasions successives de gent de nissaga àrab, com els arameus, i els mateixos hebreus, que anaren establint-se a la vora del desert. Hom no coneix gairebé res de la part central i més desèrtica de la península aràbiga, i les dades més fermes de què hom disposa corresponen a les zones perifèriques on s'establiren regnes semisedentaris des del primer mil·lenni aC. Cal distingir dues àrees: la sud-aràbiga o Aràbia Feliç, i la vora septentrional del desert, a llevant del Jordà i a ponent de l'Eufrates, en les actuals Transjordània i Síria. A la part nord de la península aràbiga hom ha d'assenyalar dos regnes que posseïren el país successivament: en primer lloc els nabateus, amb capital a Petra, a la vora oriental de l'uadi Musa. El regne nabateu, del qual han estat conservats monuments d'estètica grecoromana i inscripcions en llengua aramea —fet que dóna una idea de la seva hibridesa—, assolí la màxima expansió sota Aretes III, a mitjan s I aC, i dominà fins a Damasc pel nord. La caiguda de Jerusalem davant els romans el 70 dC donà molta més força al regne nabateu, que dirigia el comerç de tota la Transjordània, i que no desaparegué fins a l'annexió romana el 106 dC, sota Trajà. L'enfonsament de Petra i de la Nabatea donà una gran possibilitat d'expansió a Palmira, una altra ciutat caravanera del desert de Síria, en el camí de Damasc a l'Eufrates. Palmira mostra inscripcions aramees i un art molt més hel·lenitzat i romanitzat encara que el de Petra. Fou molt ben tractada pels emperadors —Adrià la visità el 129—, i, posteriorment, al s III, aprofitant la feblesa de l'imperi Romà, reeixí a fer-se independent enfront dels romans i de Pèrsia, sota el govern dels fills de la reina Zenòbia. La independència durà ben poc, perquè el 272 l'emperador Aurelià conquerí novament Palmira. Al sud, hom troba, des del primer mil·lenni aC, els regnes dels sabeus i dels mineus de Qabatan i de Hadramawt. Són poc coneguts, puix que les fonts són insuficients: un considerable volum d'inscripcions gravades a la roca i gairebé res més, fora de les excavacions dutes a terme per americans i belgues. Això fa també que la datació sigui força insegura. El regne més ben conegut és el dels sabeus (la Saba llegendària d'on vingué una reina a visitar Salomó), amb capital a Ma'rib, excavada per la missió americana de W. Phillips. A partir del s I aC els sabeus absorbiren els altres regnes, primer Qataban, fet que els donà força per a resistir el primer tempteig d'invasió romana portada per Aelius Gallus el 25-24 aC. Al s II dC s'apoderaren de Hadramawt. Posteriorment, el regne de Saba, dominat per la nova dinastia himyarita, sofrí diversos assentaments de jueus i cristians. L'últim rei de Himyar, el jueu Du Nuwas, portà a terme (523) una violenta persecució contra la comunitat cristiana establerta a Nagran, fet que motivà la invasió del veí regne cristià aksumita d'Abissínia, el qual fou expulsat al final del mateix segle pels perses sassànides, senyors de la regió fins als primers temps de l'islam. El moment de la decadència sabea permeté, al nord de la zona, Al-Higaz, l'aparició d'una sèrie de ciutats caravaneres i comercials governades per petites oligarquies mercantils: Iatrib, la Meca i Al-Ta'if, l'expansió de les quals fou aprofitada per Mahoma al moment d'iniciar la difusió de l'islamisme naixent. La predicació religiosa de Mahoma, nascut a la Meca l'any 570, canvià ràpidament l'estructura social i política d'Aràbia. L'islam aconseguí de suprimir les antigues rivalitats tribals i igualar tots els fidels —beduïns o ciutadans, idòlatres o jueus— sota un mateix credo sense discriminació de llinatge. Amb l'establiment (622) de la comunitat musulmana a Iatrib, anomenada des d'aleshores Medina o ciutat del profeta, fou constituït el primer estat islàmic, el poder del qual s'estengué, ja en vida de Mahoma, almenys nominalment, a tot Aràbia. Abu Bakr, el primer califa (632-634), una vegada consolidat el domini efectiu de les conquestes anteriors, començà el període d'expansió ultrapeninsular, el qual rebé un gran impuls durant el govern d''Umar I (634-644). En deu anys, per l'acció de generals fidels i competents, l'imperi comprengué Palestina, Síria (634-636), Mesopotàmia (635-637) i Egipte (640-642). Hom atribueix a 'Umar l'organització administrativa del nou estat, ràpidament enriquit pels nombrosos botins que proporcionaren els pobles vençuts i, sobretot, pel tribut anual pagat pels no musulmans, als quals hom respectava llurs propietats. 'Utman (644-656) arribà fins a Armènia, la qual només aconseguí d'ocupar temporalment, i féu diverses expedicions des d'Egipte, cap al Magrib i Núbia i, vers l'Àsia central, entrà en contacte amb els turcs. El trasllat de la capital de Medina a Al-Kufa per Alí (656-661) inicià la decadència política d'Aràbia (bé que Medina i la Meca conservaren llur prestigi de ciutats santes), situació que s'agreujà a l'època omeia, puix que en pujar al poder Mu'awiyya I (661-680) la seva cort romangué a Damasc, d'on havia estat governador. L'intent fallit de l'anticalifa 'Abd Allah ibn al-Zubayr (681-692) posà fi a les aspiracions de supremacia de la península, simple província de l'imperi, ja vast aleshores. L'establiment de la capital a Bagdad durant el califat abbassida portà una revifalla econòmica a la costa del golf Pèrsic en ésser convertida Bàssora en port de la nova capital. A la segona meitat del s IX, la decadència abbàssida féu sorgir una sèrie de petits estats independents a l'Aràbia meridional i oriental, mentre que la zona central tornava a l'anarquia tribal dels temps preislàmics: Bahrain i Al-'Ahsa foren dues de les bases més fermes del poder càrmata, instal·lat a la regió des de l'any 894, gràcies a la conquesta d'al-Gannabi. El Iemen fou dominat successivament pels ziyadites (819-1021), amb capital a Zabid, pels Banu Nagah (1021-59) i pels mahdites (1159-74) a la zona litoral. A la muntanya els yafurites s'independitzaren (861) dels ziyadites i formaren un petit regne amb capital a San'a' fins el 997, suplantats més tard per la família xiïta dels Banu Sulayh (1037-98) i pels hamdanites (1098-1173), dels quals se separà la fracció dels zurayites, independitzats a Aden (1083-1173). El germà de Saladí, Turan Sa, unificà sota el govern sunnita dels aiubites (1173-1228) el sud i l'oest de la península, malgrat que tornà a fraccionar-se amb noves dinasties locals: rassulita (1228-1442) i tahirita (1442-1516). Oman fou la seu del primer imamat ibadita (750), annexionat al regne càrmata al començament del s X fins que passà a mans dels Banu Nabham (1154-1435), substituïts una altra vegada per la família ibadita (1435-1516). Al-Higaz, amb les dues ciutats santes, estigué sota el domini de les dinasties egípcies fins que des del s X fou dominat per una família d'ascendència alida, els Banu Qatada, respectada fins i tot durant la dominació otomana, tot i que els otomans eren sunnites.

[DCVB] cast. algarabía. || 1. ant. Llengua aràbiga. Faem-los fer carta en algarauia de creença a .j. alfaquin nostre, Jaume I, Cròn. 118. Lo dit moro parlà algarauia e no'l pogueren entendre, Eximplis, ii, 343. || 2. Llenguatge o escriptura inintel·ligible. Parlant Josep algaravia, | semblà ne bechs de pardal, Canç. Nad. 69. Conversa una algaravia | apresa en es continent, Roq. 16. || 3. Cridadissa confusa de molta gent. Mes son parlament ofega | del poble la algarabía, Seidia 98. Etim.: de l'àrab al-‘arabíya, ‘la llengua aràbiga’

[DLC] = [s. XV; de l'ar. al-‘ajamîya 'llengua estrangera'] f 1 Nom que antigament donaven els moros a les llengües romàniques. 2 Nom aplicat als escrits en llengües romàniques i en caràcters hebreus o àrabs. al_ja_mi_a.

[DCVB] = Escriptura d'una llengua romànica en lletres aràbigues o hebrees; cast. aljamía. Etim.: de l'àrab al-‘ajamîya, literalment ‘l'estrangera’, nom que els moros donaven a l'espanyol, mentre els espanyols el donaven al llenguatge entremesclat d'espanyol i aràbic que empraven els morescs (Dozy Gloss. 145).—V. algemia.

• Aljamía. Aproximación a la escritura aljamiado-andaluza

Escrit en aljamia; cast. aljamiado.

• Literatura de mudèjars i moriscos

«Ell és Al·là, Déu Únic! / No hi ha més déu que Ell! / Ell coneix bé el que és ocult i el que és patent! / És Compassiu, Ple de Bondat! (22) // Ell és Al·là, Déu Únic! No hi ha més déu que Ell! / Éll és el Rei i el Sobirà! / Ell és el Sant! / Ell és la Pau! / És el qui dóna seguretat! / És el qui és sempre present! / Ell és el Poderós! / És el Fortíssim! / És el qui sap que és molt Gran! / Glorificat sigui Al·là, Déu, / que està per damunt del que li diuen / els qui associen a Déu, Al·là, altres deïtats! (23) // Ell és Al·là, / el Creador, / el qui fa néixer totes les coses, / el que les forma i les modela! / Ell té els noms més bells que hi ha! / El glorifica tot el que hi ha, dalt dels cels i a la terra! / Ell és el Poderós! / Ell és molt Savi i sap com fer totes les coses, / amb justícia i amb saviesa! (24)»

L'Alcorà: Sura Al-Haxr (La Reunió), 59: 22-24. Trad. de Míkel de Epalza, Barcelona: Proa, 2001.

Equivalents de Romeo i Julieta, Laura i Petrarca, Heloïsa i Abelard, Tristany i Isolda, Hero i Leandre, o fins i tot Samsó i Dalila, dels quals són, per a alguns, contemporanis, i per a altres, predecessors llunyans, les parelles d'enamorats cèlebres en l'Islam són legió. Per ells sols, reflecteixen les condicions d'emergència del sentiment amorós tal com se'l coneix avui dia, amb les seues especificitats autòctones: fragilitat, intemperància, mobilitat, improbabilitat del seu desenllaç. És sovint a partir de llurs diferents divans, reculls de poemes, que arribem avui a seguir els meandres d'aquestes passions d'arenes, en la mesura que les condicions materials que els han donat origen han desaparegut gairebé. Els amors cèlebres acompanyen, doncs, l'evolució dels costums àrabs i islàmics. Llur frescor les connota d'innovació herètica, de follia i de l'indispensable irreverència sense la qual, enfront del conformisme cada volta més constrenyedor establert pels costums califals, cap passió esdevenia possible.

Qui són aquests cèlebres poetes d'amors maleïts i de rimes tan repetitives? Omar Abî Rabiâ (644-718) i Thorayya, Djamil (mort devers 701) i Butayna, Bishr i Hind (segles VI-VII), Kuthayr (mort devers 723) i ´Azza, Majnûn i Layla (segle VII), Qays (mort el 687) i Lûbna, Bashshâr i ´Abda (segles VI-VIII), Soliman i Balqîs, Antar i Abla (segle VI), Khosrau i Shirîn (segle VI), Ibn Zaydûn i Wallada (segle IX), ´Orwa i ´Afra en temps dels Omeies, Iusuf i Zulaykha la història dels quals es narra en l'Alcorà i que ens retorna al temps dels faraons, amb una mena de projecció fins als primers passos de la humanitat. No són també una parella cèlebre Adam i Eva, que donaren naixença al gènere humà i als quals diversos relats llegendaris atorguen un aspecte d'allò més familiar?

D'una manera general, els enamorats cèlebres moren joves, i en la mesura en què llur unió rarament reïx, no tenen infants. Zahiri de Samarcanda escriu:

En una tal circumstància hom ha dit: «els enamorats tenen la vida curta», perquè l'absència de l'estimat i l'angoixa de la separació arruïnen llurs ànimes delicades que s'assequen amb les llàgrimes i s'esvaneixen amb els sospirs. Així l'ésser es disgrega lentament. Entre els Àrabs, tots els grans enamorats moriren en la flor de l'edat; així Madjnûn lluny de la seua Laylâ, Kusseyr per l'amor d'Ozza, Vâmeq pel d'Azrâ. Hom demanà un dia a un home de la tribu dels Beni Tamim: «Per què han mort tan joves aquells dels vostres que han amat?» Digué: «Perquè els nostres cors s'inflamen fàcilment i perquè les nostres dones són púdiques.»

(El llibre dels set visirs, p. 120)

Bibliografia: Els divans de tots aquests poetes, Blachère (HLA), Dermenghem, Pareja, Petit-Voisin, Roman, Schmidt, Zahiri de Samarcanda.

Correspondències: Tots aquests noms. I també: Adam i Eva, amor i derivats, desig, fata, galanteria, ghazal, miniatures perses, mort.

Literatura àrab d'Al-Andalus. Derivada de l'oriental, en fou un transsumpte fins al s XI. Després conjugà amb aquestes aportacions foranes trets personals que, tot i perdurar la influència oriental, li donaren fisonomia pròpia en el marc de la literatura àrab. En la poesia hi hagué dues tendències, moltes vegades cultivades per un mateix autor: la clàssica i la popular. La poesia clàssica, que seguí els motlles de la poesia clàssica àrab d'Orient, tingué una sola forma estròfica, la cassida. Mal coneguts els dos segles inicials de formació, apareix ja perfecta al s X, en què visqué Ibn Darrag al-Qastalli (1030), panegirista d'Almansor i un dels millor poetes andalusins. El moment del màxim apogeu és situat al s XI, a les corts dels reis de taifes dels quals és tot un símbol l'acadèmia literària de Sevilla, encapçalada pel rei-poeta Mu'tamid ibn 'Abba (mort el 1095), on es congregaren nombrosos poetes d'arreu d'Al-Andalus, entre ells Ibn 'Amma de Silves (mort el 1086) i Ibn al-Labbana de Dénia (mort el 1113). A Còrdova sobresortí Ibn Zaydun (mort el 1070), que plany la ciutat assetjada pel Cid. Malgrat que l'adveniment dels almoràvits assenyalà el declivi de la poesia clàssica, fou en aquest moment que l'escola llevantina assolí un esclat extraordinari amb els paisatgistes Ibn Hafaga d'Alzira (1058-1138), anomenat "el jardiner" (al-gannan), i el seu nebot Ibn al-Zaqqaq (mort el 1134), que portaren el gènere floral (nawriyya) i la tècnica lírica a una perfecció insuperable. La influència de l'estil hafagi es perllongà fins a les acaballes de l'islam andalús (per exemple, Ibn Zamrak). Continuà l'escola el valencià al-Rusafi (mort el 1177). Al s XIII, la decadència de la poesia fou gairebé total, llevat de casos aïllats: Ibra-him Ibn Sahl (mort el 1260) i Ibn Marg al-Kuhl d'Alzira (mort el 1236). El llarg període granadí té figures com Ibn Hatima (mort el 1369), Ibn al-Hatib (mort el 1374) i Ibn Zamrak (mort el 1394), que recullen la tradició poètica anterior sense afegir-hi res de nou. L'últim gran poeta fou al-Qaysi (mort el 1460), presoner dels Reis Catòlics. La poesia popular, típica de la lírica andalusina, tingué dues formes estròfiques, la moaixakha i el zajal, de mètrica sil·làbica, que inclouen una tornada (kharja) en llengua romanç i admeten diverses combinacions. La moaixakha, escrita en àrab clàssic, és coneguda almenys des del s IX. El zajal, posterior, en àrab dialectal, és una composició per a cantar, i es divulgà internacionalment gràcies, sobretot, al cordovès Ibn Quzman (mort el 1160). En general, la poesia popular prosperà aprofitant la davallada de l'anomenada clàssica. Cultivadors d'aquests gèneres foren l'esmentat Ibn al-Labbana, Ibn Labbun de Sagunt (s XI), 'Ubada Ibn Ma al-Sama', que visqué a València al s XI, el valencià Ibn Hariq (mort el 1125) i l'imprecís Ibn Harun al-Abahi de Lleida. La prosa d'Al-Andalus, reflex tardívol dels models orientals, té, en conjunt, menys interès que la poesia. En la prosa literària, Ibn 'Abd Rabbihi (mort el 940) fou el més antic representant del gènere adab. Un dels millors prosistes fou el cordovès Abu 'Amir ibn Suhayd, crític literari, amic del polígraf Ibn Hazm (mort el 1063), la figura més original de la cultura andalusina. Potser l'obra mestra d'Ibn Hazm és el Tawq al-hamama, delicat llibre sobre l'amor, escrit a Xàtiva l'any 1023 i avui traduït a totes les llengües. La prosa rimada fou cultivada pel basc Ibn Garcia (s XI), teòric del moviment su 'ubi (nacionalista) d'Al-Andalus. Ibn al-Hatib, d'estil feixuc i difícil, fou el darrer prosista literari de vàlua. Prosa de tipus didàctic, es troba en Sirag al-Muluk, manual de filosofia política per a la formació de prínceps, d'Abu Bakr de Tortosa (1059-1130). El camp de la prosa no estrictament literària és molt extens i n'ocupa una gran part la història en qualsevol aspecte. Cal esmentar els antòlegs Ibn Bassam (mort el 1147), Ibn Haqan (mort el 1134), Ibn Sa'id al-Magribi (mort el 1284); els biògrafs Ibn Baskuwal (mort el 1183), al-Dabbi (mort el 1202), el valencià Ibn al-Abbar (mort el 1238), al-Humayddi de Mallorca, deixeble d'Ibn Hazm, el tradicionalista cadi de Dénia Ibn &Dd;ihya (mort el 1235). En narracions geogràfiques, els valencians Ibn Gubayr (mort el 1217), que descriví en una Rihla el seu viatge de peregrinació a la Meca, i al-'Abdari. Dins aquesta prosa utilitària, el filòleg Ibn Sida de Múrcia (mort el 1066) fou el primer autor andalusí d'un diccionari ideològic de la llengua àrab: al-Muhassas. En crítica textual alcorànica, el Taysir d'Abu 'Amr 'Utman al-Dani (mort el 1053), posat en vers per Ibn Ferro de Xàtiva (mort el 1194). Ibn Bagga (Avempace) de Saragossa introduí la filosofia peripatètica. Abu Salt Umayya de Dénia (mort el 1134) resumí el pensament aristotèlic en Taqwim al-dihn. Ibn Tufayl (mort el 1186) seguí Avempace, i la seva novel·la Hayy ibn Yaqzan ha influït en autors occidentals (Gracián, De Foe). El màxim comentarista d'Aristòtil fou Ibn Rusd (Averroes, mort el 1198), refutat pel frare català Ramon Martí. Ibn Tumlus d'Alzira (mort el 1223) fou el principal deixeble d'Averroes. La prosa dels místics assolí una altíssima qualitat: és el cas d'Ibn 'Arabi de Múrcia (mort el 1240), un dels més grans de l'islam, amb qui es relaciona íntimament l'obra de Ramon Llull. Una especial manifestació de la literatura dels musulmans andalusins és l'aljamiada, en caràcters àrabs però en llengua romanç, utilitzada pels moriscs i que, arrencant dels segles finals de l'edat mitjana, es perllongà fins al s XVII i es continuà entre els moriscs establerts al nord d'Àfrica.

Literatura conreada en àrab. La seva història sol ésser estudiada per períodes que es corresponen aproximadament amb els de la història política. El període preislàmic, anomenat també de la Gahiliyya ('ignorància'), comprèn des d'una època imprecisa fins a l'aparició de l'islam. Les fonts per al coneixement d'aquesta literatura són tardanes, puix que, transmesa oralment, solament fou recollida per escrit als ss VIII-IX. Tot i les teories que discuteixen l'autenticitat d'aquests texts, cal reconèixer l'existència d'una rica literatura preislàmica, desapareguda en la seva major part. En realitat, la primera obra de la literatura àrab, l'autenticitat de la qual resta fora de tota discussió, és l'Alcorà. Quant a la poesia, cap dels versos coneguts no és anterior a l'hègira en 150 anys, però la seva absoluta perfecció els mostra com el fruit d'una tradició poètica molt més antiga. El bressol d'aquesta poesia són les regions del Nagd i Al-Higaz (centre i nord d'Aràbia). La llengua de la poesia preislàmica és una koiné de dialectes de les regions esmentades, més o menys iguals a la de l'Alcorà. La forma estròfica és la cassida. El poeta (sa'ir, 'coneixedor') era considerat en la societat preislàmica com a posseïdor d'un carisma sobrenatural i acomplia una veritable funció "social", molt semblant a la del periodista (per això hom diu que la poesia és el divan —'arxiu', 'registre'— dels àrabs), i la seva influència en la tribu era decisiva. La poesia preislàmica fou transmesa per rapsodes memoriosos (rawi), un dels quals, Hammad al-Rawiyya (mort el 771), féu la recopilació més famosa de cassides preislàmiques: les mu'allaqa, el nombre de les quals oscil·la entre cinc i deu. Semblen indiscutibles les d'Imru'-l-Qays, Tarafa, 'Antara, Zuhayr, Labid, 'Amr ibn Kultum i Harit ibn Hilliza. Un altre grup cèlebre de poetes preislàmics són els sa'alik ('bandolers'): Sanfara i el seu lloctinent Ta'abbata Sarran. Hi ha, a més, una plèiade de poetes menors: els cristians 'Adi ibn Zayd i Quss ibn Sa'ida, el hanif Umayya ibn abiSalt, el jueu Samaw'al ibn 'Adiya. La part més notable de la prosa preislàmica fou, segons sembla, l'oratòria, a càrrec del hatib ('predicador'), la importància del qual a la tribu era similar a la del poeta. Han estat conservats uns petits texts de discursos, proverbis, sentències, oracles, faules i gestes, generalment en prosa rítmica o rimada (sag'). El període dels muhadramun ('contemporanis de Mahoma o dels quatre primers califes') fins al 661 és un període de transició en què la literatura formada en les idees de la gahiliyya pagana fou oberta a la nova mentalitat islàmica. En un primer moment els poetes foren molt mal vists per Mahoma, però més tard, ja segur el seu triomf, els protegí i els utilitzà per a la seva propaganda personal. El primer poeta "Musulmà" és Hassan ibn Tabit, predilecte del Profeta, bé que el seu panegirista més cèlebre és Ka'b ibn Zuhayr. Al califa 'Ali, li ha estat atribuït un diwan generalment considerat apòcrif. L'Alcorà és l'obra mestra de la literatura àrab, i la seva influència ha gravitat al voltant de la prosa posterior i n'ha condicionat el desenvolupament. Immediatament després de l'Alcorà la producció és molt escassa (discursos, documents oficials) i concisa. En aquesta època nasqué el hadit. En el període omeya (661-750) la literatura reflecteix els canvis originats per l'expansió islàmica fora d'Aràbia i el contacte amb les cultures persa i mesopotàmica. El llenguatge adquirí exuberància i hom percep ja símptomes d'un nou estil poètic. Al-Ahtal, Garir i Farazdaq foren els millors poetes d'aquest període. Contemporanis i rivals, polemitzaren entre ells en sèries de versos de metre i rima iguals (naqa'id) que són considerats a mig camí de la cassida tradicional i de les tendències renovadores. Entre aquestes cal assenyalar el naixement de la poesia amorosa i de la bàquica, aquesta segona representada pel califa al-Walid II. Quant a la prosa, aparegué el gènere històric (Abu Mihnaf, mort el 773), esbossos d'erudició i de teologia i els primers tractats dels secretaris (kuttab) dels califes. En el primer període abbàssida (750-1000) la literatura fou eminentment urbana. Fou un temps d'intensa activitat intel·lectual, i un gran nombre de traduccions afavoriren l'entrada en massa a la cultura àrab de les cultures persa, siriana i grega. Aquesta efervescència repercutí en la poesia amb l'estil anomenat "modernista". Els poetes muhdatun ('moderns') abandonaren la cassida tripartita i utilitzaren en el seu lloc qit'a (fragments). Hom continuà conreant la poesia amorosa i bàquica, però amb una amplitud més gran i amb més desimboltura que no pas en períodes precedents. Amb tot, l'estil "modernista" no pogué desplaçar completament la cassida, i, ja al final del s IX, fou iniciada la restauració "neoclàssica". El fundador del modernisme fou Bassar ibn Burd. Abu Nuwas (el més brillant), Abu-l-'Atahiya, ibn al-Rumi, ibn al-Mu'tazz, ibn al-Haggag i al-Sanawbari (el creador de la poesia floral que tant de prestigi assolí a l'escola valenciana andalusí) foren uns altres membres de l'escola. D'entre els neoclàssics, Abu Tamman i al-Buhturi foren coetanis de l'apogeu modernista. Però els més genials foren al-Mutanabbi (mort el 965), i el seu rival a la cort de Sayf al-Dawla d'Alep, Abu Firas al-Hamdani. La prosa es desenvolupà extraordinàriament i s'estengué a camps fins aleshores reservats a la poesia (madrigal, sàtira, etc). Formalment, l'ús de la rima (sag') fou vulgaritzat i aparegueren lleugers símptomes d'una artificiositat que, a partir del s X, degenerà en amanerament. El secretari Ibn al-Muqaffa' (mort el 759) inaugurà les traduccions de narracions orientals amb el Kalila wa-Dimna i perfeccionà el gènere adab, el màxim exponent del qual fou al-Gahiz(mort el 868), considerat el millor prosista de tots els temps i una figura de talla universal. Però la gran novetat de l'època fou la creació del gènere maqama per Badi' al-Zaman al-Hamadam;ni (mort el 1008). Fou d'una gran importància la contribució de la prosa dels filòlegs de Bàssora (al-Asma'i), Cufa (al-Kisa'i) i Bagdad (Ibn Qutayba); dels antòlegs Abu-l-Farag al-Isfahani i ibn al-Nadim, a part els nombrosos escrits en prosa tècnica (hadit, manuals jurídics, teològics i místics). La mística fou una forma de teologia popular no acceptada com a ortodoxa a l'islam fins a Algatzell (mort el 1111). El místic més cèlebre d'aquest període fou al-Hallag (mort el 922). Ja abans d'iniciar-se el segon període abbàssida (1058-1258), la literatura àrab començà a decaure. Durant aquest període es mostrà pràcticament incapaç de crear res de nou i la forma tendí a complicar-se. Tant en la prosa com en el vers, l'estil és obscur i difícil i sovint requereix comentaris interpretatius per part dels contemporanis dels autors. Aquest és el cas del poeta-filòsof Abu-l-'Ala' al-Ma'arri (mort el 1058), un dels més grans de la literatura àrab. Un altre poeta important de l'època fou el místic ibn al-Farid que convertí temes profans (eròtics i bàquics) en reelaboracions d'intenció religiosa. Foren menys notables al-Tugra'i, ibn Sana' al-Mulk, Zuhayr i al-Busiri. Quant a la prosa, al-Hariri (mort el 1122) donà a la maqama la forma definitiva. En aquests moments abundaren també els antòlegs (ibn Rasiq, ibn al-Sayrafi), els filòlegs (ibn al-Anbari, al-Zamahsari) i els historiadors ('Imad al-Din al-Katib al-Isfahani, ibn Hallikan, Yaqut, ibn al-Atir, Usama ibn Munquid). En teologia sobresortí al-Gazzali (Algatzell), el qual exercí una gran influència a l'Occident i del qual Ramon Llull traduí els Maqasid. Durant el període de decadència (del 1258 al s XIX) s'accentuà el ressecament del pensament, i la forma no guanyà tampoc en originalitat i tendí a l'estandardització. La literatura d'aquest període és, tret d'algunes excepcions, força impersonal. D'altra banda, l'àrab perdé terreny entre perses i turcs, els quals utilitzaren a partir d'aleshores llurs idiomes. Fou una època de compilacions i d'enciclopèdies, la poesia fou molt escassa (al-Hilli, mort el 1349, autor d'una preceptiva sobre el zajal); altrament, abundaren els prosistes: polígrafs (al-Suyuti, mort el 1505), geògrafs (ibn Battuta, mort el 1377) i historiadors de totes les branques: Abu-l-Fida', al-Safadi, al-Qalqasandi, al-Maqrizi, i ibn Haldun (mort el 1406), que fou el primer i l'únic àrab que conrea la filosofia de la història; al-Maqqari (mort el 1631) i Haggi Halifa (mort el 1657) foren els darrers grans historiadors àrabs. L'egipci ibn Daniyal (mort el 1310) introduí en el món àrab el teatre d'ombres xinès, bé que el gènere no arrelà. Les seves comèdies (baba) són adaptacions escèniques que vulgaritzaren la maqama. Coincidint amb la decadència de la literatura clàssica es produí el floriment de gèneres "populars": novel·les de cavalleria (Sirat 'Antar, Sirat al-Battal, Sirat Du-l-Himma), faules (Luqman), historietes (Geha) i col·leccions de contes (Les mil i una nits) foren en aquesta època sistematitzats i escrits. Al s XVIII la paràlisi de la literatura àrab fou total. La nahda ('el renaixement') començà a la segona meitat del s XIX. Les causes que l'originaren són moltes i complexes, aglutinades pel factor de la influència de la cultura occidental des que la invasió napoleònica introduí a l'Egipte i al Líban la tècnica, la impremta i la premsa. Els contactes amb Europa s'intensificaren, més tard, amb la tramesa de missions culturals, la creació d'universitats occidentals al Líban i la traducció a l'àrab d'obres tècniques i literàries. La nahda no suposà el retorn al gust clàssic, sinó un canvi ben profund, una renovació de la influència occidental en pugna amb la tradició àrab. L'obertura ideològica fou obra de reformistes liberals que, encapçalats per Gamal al-Din-al-Afgani (mort el 1897) i Muhammad 'Abduh (mort el 1905), predicaren l'actualització de l'islam: Qasim Amin, Tahir al-Haddad, feministes; 'Ali 'Abd al-Raziq, polític; Tantawi Gawhari, Amin al-Huli, Halaf Allah, exegesi alcorànica. La prosa àrab de la nahda fou el resultat d'una elaboració de periodistes, filòlegs i traductors (Butrus i Sulayman Bustani, Nasif i Ibrahim, Yazigi), els quals adaptaren l'àrab clàssic a les necessitats modernes, simplificaren el lèxic i hi incorporaren neologismes. La maqama encara fou conreada al final del s XIX i al començament del XX (Ahmad Faris al-Sidyaq, Nasif al-Yazigi, al-Muwaylihi), però aviat fou desplaçada per la narrativa de tipus occidental. Fins el 1914, però, no aparegué la primera novel·la àrab original: Zaynab, de d'egipci Muhammad Haykal. Taha Husayn introduí l'anàlisi psicològica en Al-Ayyam ('Els dies', 1921). Tanmateix, la novel·la àrab no aconseguí la maduresa sinó a partir del 1952 a Egipte, on Tawfiq al-Hakim, Kamil Husayn, 'Abd al-Rahman al-Sarqawi, Nagib, Mahfuz entre altres, conreen una novel·la eminentment social i compromesa. També el conte (germans Taymur), l'assaig, i la crítica (Zaki Mubarak, Taha Husayn, al-Mazini, al-'Aqqad) són gèneres conreats pels egipcis. El teatre fou una altre gènere occidental introduït en la nahda (per Marun Naqqas el 1847), però prengué poc en l'esperit àrab (cal recordar només l'experiment estèril d'ibn Daniyal) i, després d'una primera etapa d'imitació dels dramaturgs europeus, fins avui l'únic dramaturg àrab de renom internacional és Tawfiq al-Hakim (1903). En contrast amb la prosa, la poesia continuà dins el "neoclassicisme" i sense renovació fins al primer quart del s XX. És a Egipte on es troben els poetes més afeccionats a la tradició: al-Barudi (mort el 1904), Ahmad Sawqui (mort el 1932), Hafiz Ibrahim (mort el 1932), Halil Mutran (mort el 1942). Els primers poetes que renovaren completament la lírica àrab foren els siriolibanesos emigrats a Amèrica, principalment els residents a Nova York, els quals constituïren, el 1920, una associació litèraria, la Rabita al-Qalamiyya. Els seus membres (Gubran Halil Gubran, el fundador, Miha'il Nu'ayma, Iliya Abu Madim;, Nasib 'Arida, Nadra Haddad) duen a terme una veritable revolució: han abandonat per complet la cassida, han adoptat el metre lliure i les estrofes occidentals, i han introduït temes nous a la manera occidental: el nacionalisme, la llibertat i el tema amorós d'origen romàntic. La influència de la Rabita ha estat immensa, no solament en d'altres grups d'emigrats (Brasil, Argentina), sinó també en tota l'àmplia geografia islàmica, la qual inspira, encara, els moviments poètics més recents, bé que en els darrers anys s'hi han interferit també elements simbolistes i existencialistes i han sorgit noves escoles de classificació difícil, ara com ara. Entre aquestes escoles ressalta per la seva força i la seva cruesa la jordanopalestina, que és un viu testimoniatge de les guerres araboisraelianes. Potser la lírica més avançada actualment correspon a l'Iraq amb la poetessa Nazik al-Mala'ika i Abd al-Wahhab al-Bayyati. A Egipte, el cap de la nova escola ha estat Ahmad Zaki abu Sadi (mort el 1955). Al Marroc, han incorporat la poesia als moderns corrents el líder nacionalista 'Allal al-Fasi, Muhammad Sabbag i al-Baqqali. Aràbia és, en conjunt, el país àrab on la nahda encara no ha estat realitzada. -------------------------------------------------------------------------------- La concessió del premi Nobel al novel·lista egipci Nagib Mahfuz (1912) el 1988 significà el reconeixement occidental a tota una generació d'autors nascuts poc abans de la guerra europea que transformaren la llengua àrab tradicional en un instrument apte per a la creació litarària moderna. Altres representants destacats d'aquesta generació són els egipcis Taha Husayn (1889-1973), i Tawfiq al-Hakim (1898-1987) i el libanès Mija'il Nu'ayma (1889-1988). La majoria dels literats àrabs actius avui en dia són, però, els pertanyents a la generació d'entreguerres i els que iniciaren la seva activitat després de la creació de l'estat d'Israel. En termes generals, hom pot afirmar que bona part de la literatura àrab contemporània és molt influïda pel pensament i les ideologies occidentals les quals, no obstant això, solen entrar en conflicte amb la tradició alcorànica. Un dels resultats més importants de la influència occidental fou el moviment salafiyya, fundat a la fi del s XIX per Muhammad 'Abduh (1849-1905) i Gamal al-Din al-Afgani (1838-97) i desenvolupat per Rasid Ridà (1865-1935), qui preconitzava un compromís entre l'islam i les innovacions de procedència occidental. Tanmateix, la polèmica entre tradicionalistes i innovadors ha estat i és constant i, sense anar més ennllà del terreny estrictament literari, la discussió no abastarà tan sols els continguts, sinó també els procediments formals. Així, per exemple, hom oposa la poesia del tipus clàssic escrita en cassides al vers lliure. D'aquest gènere, molt viu en tots els pobles àrabs tant en la modalitat oral com en l'escrita, cal esmentar l'obra dels iraquians Gawahiri (1900), i Badr Sakir al-Sayyab (1926-64), conreadors de l'estrofa clàssica i del vers lliure, respectivament. Destaquen també els siris Nizar Qabbani (1923) 'Ali al-Gundi (1928) i Muhammad al-Magut (1930), els palestins Fadwà Tuqan (1914) i Mahmud Subh (1936), Mahmud Darwis (1942), Samih al-Qasim (1939) i Sulafa Hiyyawi (1936), els egipcis Muhammad al-Fayturi (1930) i Mahmud Ibrahim Abu Sinna (1937), el tunisià Ga'far Magid (1940) i el marroquí Muhammad al-Sabbag (1926). Entre els narradors àrabs destaquen els egipcis Mahmud Taymur (1894-1973), traduït abundantment a diversos idiomes occidentals, Yahyà Haqqi (1905), 'Abd al-Rahman Sarqawi (1920) i Yusuf Idris (1927), el siri Hanna Mina (1924), el jordà 'Isà al-Na'uri (1918-85), el palestí Gassan Kanafani (1936-72), la libanesa Laylà Ba'albakki (1938), el tunisià Basir Jrayyef (1917-83) i els marroquins 'Abd al-Magid ben Gellun (1915-81), 'Abd Allah al-'Arwi (1923) i Muhammad Zafzar (1945). Per la seva banda, el teatre procedeix de la tradició clàssica representada per l'egipci 'Aziz' Abaza (1899-1975) i el sirià 'Adnan Mardam Bak (1917), o bé del corrent costumista, un dels representants destacats del qual és Rassad Rusdi (1915-83). --------------------------------------------------------------------------------
La literatura continua vivint i vehiculant les tensions del món àrab actual: la censura moral i religiosa i l'autocensura, el xoc entre les cultures occidental i oriental, la influència d'alguns models literaris occidentals recents, etc. Tot i que viu un dels moments més creatius i fecunds, sobretot pel que fa al ressorgiment d'algunes de les literatures més minoritàries, com la jordanopalestina, molts dels escriptors importants han abandonat el seu país i s'han instal·lat a Europa. Pel que fa a la narrativa, a banda de l'egipci Naguib Mahfuz, que continua essent un dels escriptors capdavanters, destaquen els també egipcis Gamal al Ghitany (1945) i Sonallah Ibrahim (1937), els sirians Hanil Rahib (1939) i Ghada Samman (1942), molt coneguda, els libanesos Rashid Eddaif (1946) i Elias Khoury (1948), el palestí Afnan El Qasem (1942), el tunisià Habib Brahim (1946), l'algerià Wasini Laaraj (1954), etc. Darrerament també ha tingut un cert èxit internacional l'escriptora marroquina Fatima Mernissi, que ha denunciat la situació de la dona al seu país, cosa que li ha comportat la prohibició d'alguns dels seus llibres. Dins la producció poètica, continua destacant el conreu dels divans, gènere típic de la poesia islàmica. Alguns dels autors més importants són el palestí Mahmud Darwix (1942), que ha estat traduït al català, els marroquins Abdelkarim Attabbal (1931) i Mohammed Bannis (1940), els sirians Mohammed al Magut (1934) i Nazih Abu Afx (1946), l'egipci Ahmed Abdelmutihigazi (1937), els iraquians Sami Mahdi (1940) i Ali Yafar Al Allaq (1945), i els tunisians Tahir al Hammami (1947) i Riyad al Marzuqi (1948). Finalment, pel que fa al teatre, el problema del distanciament entre la llengua escrita i els múltiples dialectes parlats s'ha anat resolent amb la creació d'una llengua intermediària per a l'escriptura i la representació dramàtica, sobretot després de l'impuls de Tawfiq al Hakim, l'autor teatral més celebrat del món àrab. Cal esmentar, a més, el sirià Walid Ikhlasi (1935), els tunisians Azzeddin Madani (1938) i Samir Iyadi (1947), i el marroquí Tayyeib Assaddiki (1937).
-------------------------------------------------------------------------------- Darrerament han mort escriptors importants com el poeta sirià Nizar Qabbani (1998), el dramaturg egipci Sa'd al-Di Wahba (1997), el narrador egipci Fathi Ghanem (1999) i el poeta iraquià Muhammad Mahdi al-Gawahiri. De la crònica cultural dels darrers anys, destaca el Fòrum dels Escriptors del Món Àrab que organitzà el PEN Club Internacional, conjuntament amb la Unió d'Escriptors Algeriana i el govern algerià, en el context de la Fira Internacional del Llibre d'Alger del 1999, en què s'estudià la situació de la literatura àrab. També cal fer esment de la tasca de l'Acadèmia Tunisiana de Ciències, Lletres i Arts Baytal-Hikma, creada el 1982, que ha contribuït al renaixement científic i intel·lectual de Tunis. Les literatures capdavanteres són l'egípcia, la libanesa i la marroquina. Ha continuat el mestratge d'escriptors consagrats com els palestins Walid Khazendar i Mahmud Darwis (el poeta palestí més important i el poeta àrab contemporani més famós juntament amb Qabbani), i els narradors egipcis Naguib Mahfuz i Idwar al-Harrat. En narrativa, s'han consolidat l'egipci Muhammad Tawfiq (1956; Fins a trenc d'alba, 1997), els sirians Nihad Sirees (1950; Un cas de passió, 1998) i Salim Barakat (1951), l'iraquià Gabr Yasii Hussin (1954), els marroquins Mohamed Zafzaf (1945) i Mohamed Barrada (1938), la libanesa Hoda Barakat, el libanès Elias Khoury (1948), el palestí Ibrahim Nasr Allah (1954) i les palestines Liana Badr (1950) i Sahar Halifa (1941), l'escriptora d'aquest país més traduïda després de Mahmud Darwis. Entre els joves, hi ha l'egipci Muhammad Sulayman (1979; Sang al temple, 1999). Pel que fa a la poesia, destaquen la palestina Rita Odeh, l'iraquià Muniam al-Faqir (1953), el marroquí Abdallah Zrika (1953), la libanesa Sabah al-Harrat (1956) i els "poetes dels noranta" egipcis, influïts per Occident, experimentadors i transgressors, com també la tasca de la revista "Al-Garad": Iman Mirsal, Magdi al-Gabiru, Muhammad Mutawalli, Ahmad Yamani, etc.

|| 1. adj. Propi de l'Aràbia; cast. arabesco. Es tot ell d'arabesca arquitectura, Canigó iii. || 2. m. Adorn format de moltes ratlles corbes que es lliguen en diverses direccions; cast. arabesco. De l'ámbar de la seva boquilla'n sortian rasgos y arabescos de fum, Vilanova Obres, iv, 90. Etim.: del cast. arabesco (< llatí *arabiscu, cfr. REW 589).

ARÀBIA topon. Gran regió que ocupa l'extrem SO. de l'Àsia (Cfr. Villena Vita Chr. i, 282; Genebreda Cons 100; Canigó vii). Etim.: pres del llatí Arabia, mat. sign.
ARABIA Llin. de les comarques de Barcelona i Girona. Etim.: sembla que ve del llatí arabia, que es troba usat com adj. femení equivalent a ‘aràbiga’ i com a cognom de dona en les inscripcions (cfr. Th. Ling. Lat. ii, 390). L'accentuació del llinatge català (Arabia) sembla obeir a la influència del llinatge Arabí.

ARABIÀ, -ANA m. i f., sinòn. per aràbic. Es usat de N'Eximenis, XII del Crestià, cap. 271. segons Aguiló Dicc.

ARÀBIC, -ÀBICA m. i f. Nadiu o procedent de l'Aràbia; cast. árabe, arábigo. Seguint la manera del llibre arabich Del Gentil, Llull Gentil 3 Especialment: a) La llengua de l'Aràbia que s'estengué amb la conquista musulmana. La esposició moral, la qual es apellada en llengua arabica “rams”, Llull Cont. 352. Tretze frares menors estudien en arabich en un monestir. Llull Blanq. 65. Dient certes paraules en arabich doc. a. 1735 (Hist. Sóller, ii, 966).—b) Goma aràbiga: Goma arabica, Macer. Fon.: ??áßik (or., bal.); a?áßik (occ., val.). Etim.: pres del llatí arabicus, mat. sign.

Andreu Piles i Ibars, José Antonio Conde, Francisco Javier Simonet, Reinhardt Dozy, Pascual de Gayangos, Francisco Codera y Zaidín, Julián Ribera, Miguel Asín Palacios, Maximiliano Alarcón, Ángel González Palencia, Evariste Lévi-Provençal, Emilio García Gómez, Jacinto Bosch Vilà, Ambrosio Huici de Miranda, Rachel Arié. Luis Seco de Lucena Paredes, Joaquín Vallvé Bermejo, Juan Vernet, Darío Cabanelas, Jaime Oliver Asín, José María Forneas, José Vázquez Ruiz, Federico Corriente, Juan Martínez Ruiz, Elías Terés, Soledad Gibert, María Jesús Rubiera Mata, Fernando de la Granja,

Mot o gir de la llengua àrab emprat en una altra llengua.

[GEC, II, 600] = (Saragossa 1871 -- Sant Sebastià 1944) Erudit i arabista aragonès. Sacerdot (1895), fou catedràtic d'àrab a la universitat de Madrid (1903). Publicà la tesi doctoral sobre la dogmàtica moral i ascètica d'Algatzell (1901). Es dedicà a la investigació de la filosofia i de la teologia musulmanes --és autor de nombroses monografies sobre Ibn Masarra, Ibn Bâjja, Ibn T·ufail, Turmeda, etc-- i a l'estudi de llurs influències sobre l'escolàstica del segle XIII, sobre Ramon Llull i Dant (La escatología musulmana en 'La Divina Comedia', 1919). Des del 1934 fou director de la Real Academia Española, a la qual havia ingressat el 1915. Dirigí la revista "Al-Andalus" des del 1932 fins a la seva mort. [DBP]

• Castell d'Alamut

És la literatura conreada a l'Azerbaitjan, lligada històricament a les cultures de Geòrgia, Armènia i Pèrsia, i condicionada per les diverses invasions a què s'ha vist sotmés el país. Així ha estat possible que més d'un axug haja cantat alhora en àzeri, en georgià i en armeni, i que les llengües oficials de cultura del país hagen estat l'àrab, el turc i el persa. Malgrat tot, la llengua turca àzeri es desenrotllà des del segle XIII i restà definitivament formada el XVI amb Muh·ammad Fuzûlî. El segle XI fou el moment d'apogeu de la poesia cortesana en llengua persa. El gran poeta àzeri medieval Niz·amî de Gandja pertany al segle següent. Després de la depressió cultural provocada per la invasió dels mongols i del desenvolupament de la poesia religiosa --sufista i khurufista-- els segles XIII i XIV, hom arribà al floriment de la lírica al XV. Des del segle XVI i durant el XVII i el XVIII la literatura clàssica començà a trobar una font d'inspiració en la literatura popular, especialment en la poesia lírica i els cants dels axug, que hom continua conreant avui dia. Des del començament del segle XIX, moment en què l'Azerbaitjan passà a formar part de l'imperi rus, adquiriren importància les relacions dels escriptors de l'Azerbaitjan amb els russos enfront dels turcòfils, hom creà cercles literaris, desenrotllà la poesia satírica i madurà la tendència realista. Les primeres produccions de l'època soviètica resten determinades per les característiques de la literatura política, tant en el teatre (El niu de l'esparver, 1921, d'Akhundov, teatre Satir-agitteatr, 1921-25) com en la poesia (caracteritzada pels seu laconisme i per l'ús de les formes menors de la lírica i del vers lliure), així com en la novel·la (temes de la lluita revolucionària dels primers anys, de la vida azerbaitjanesa després). L'any 1926 fou creada l'associació d'escriptors proletaris Gyzyl Galemler ('Les plomes roges') i el 1932 la Unió d'Escriptors de la RSS d'Azerbaitjan. L'alfabet àrab de l'àzeri ha estat canviat, primer per l'alfabet llatí, i, definitivament, pel rus (1939). Cal recordar alguns noms com els dels dramaturgs Akhverdov i Vezirov, el poeta Zakir, el poeta i dramaturg Vurgun, el novel·lista i dramaturg Ibragimov, etc. [Helena Vidal].

mmm

mmm